!-- TradeDoubler site verification 3255486 --> Propera parada: cultura: de març 2012

dissabte, 31 de març del 2012

'El somriure de les dones / La sonrisa de las mujeres' de Nicolas Barreau

El somriure de les dones de Nicolas Barreau, és una novel·la romàntica ambientada a París i que té com a protagonista Aurelie, una jove que regenta un restaurant i que està passant un mal moment perquè la seva parella l’acaba de deixar el dia del seu aniversari. Passejant per la ciutat, en una petita llibreria, troba una novel·la titulada El somriure de les dones i descobreix sorpresa que la protagonista és ni més ni menys que ella mateixa  i el seu restaurant.

No es pot tractar en cap cas d’una casualitat, ja que l’autor la descriu amb tot luxe de detalls, des del restaurant fins a la roba que porta, passant pel seu aspecte físic. Emocionada, es posa en contacte amb l'editorial amb l’objectiu de conèixer l'autor del llibre, un misteriós i desconegut escriptor anglès. Però Aurelie topa amb la resistència de l’editor de l’obra, André, que intenta evitar a tota costa aquesta trobada.

La trama, previsible i altament ensucrada, té lloc en un París idealitzat, la ciutat de la llum i de l’amor. Es tracta d’una lectura entretinguda però que en determinats moments s’encalla. Els lectors/es romàntics/ques hi trobaran a faltar escenes compartides entre els dos protagonistes, que només es troben cara a cara en un parell de capítols i sense una excessiva dosi de química. Qui esperi d’El somriure de les dones alguna cosa més que passar una estona entretinguda, s’emportarà una decepció.

Marta Planes

El somriure de les dones / La sonrisa de las mujeres
Nicolas Barreau
Espasa / Columna
Año 2012 
Pag. 282 / 272
Traducció Carmen Bas Álvarez / Ramon Monton

ISBN  978-84-670-3713-5 /978-84-6641-487-6

divendres, 30 de març del 2012

Il·lusionisme amb ‘Splenda‘ del Mag Lari al Teatre Condal


Arriba al Teatre Condal després d’haver estat vist per 55.000 persones a la seva anterior etapa al Teatre Tívoli, Josep Maria Lari Vilaplana (Barcelona 1973) mes conegut com ‘El Mag Lari’ amb una escenografia i vestuari inspirats en l' Art Decó i sota coreografies de cançons de Michael Jackson, per durant una hora i mitja llarga desenvolupar un espectacle d’il·lusionisme, a on no falten l’ humor, les sorpreses i els efectes especials.

En un escenari ampliat per donar cabuda a la gran infraestructura que necessiten alguns números, trobem una varietat de telons i una lluminositat especial que aconsegueixen confondre al espectador entre la realitat i la ficció.

L’obra està pensada de forma que el Mag Lari pugui tenir moments de grans sorpreses i bons números de màgia. Tot i que per altra banda, la seva simpatia natural en vers l’ humor i en interactuar amb el públic, fa que de vegades des de la butaca l’espectador s’oblidi de que el protagonista ha vingut a fer il·lusionisme i que no es un simple actor de comèdia que explica acudits.

En la part musical hi ha un gran nivell de ball en els secundaris acompanyants del Mag en la seva intervenció ballant al ‘Rei  del Pop’ i fins i tot Lari intervé en un número de ball amb un mes que acceptable nivell.
Es aquest ‘Splenda’ un show molt divertit per a tota la família, ple de diversió i misteri, en el que no hi ha moltes novetats en els números de màgia, però a on el temps es passa molt ràpid, gràcies al bon ritme i la varietat del muntatge. Recomanable 100%.

Xavier Borrell

Copyright: Paco Amate

Teatre Condal. Del 16.03.2012 al 15.04.2012

SPLENDA és una producció de Focus i Mag Lari

SPLENDA  és una creació de Mag Lari i Miquel Setó
Direcció Mag Lari i Àngel Llàcer
Ballarins 
Griselda Astudillo 
Juan Carvallido Dance Captain
Roger Molist
Pol Quintana
Josep Ramon
Jesús Sanz
Ajudant d’escena Roman Ogg
Música Marcel Botella i Pedro Hermosilla
Escenografia Francesc Moreno
Coreografia Maite Marcos
Figurinista Josep Massagué
Il·luminació Xavi Costas
So Jordi Ballbé
Caracterització Toni Santos
Assessors de màgia Sergi Ayet / Selvin

dijous, 29 de març del 2012

Rèquiem celestial a Santa Maria del Mar

La Orquestra Música Bohèmica de Praga i el Cor de Cambra de Praga ens van oferir la meravellosa representació del Rèquiem de Mozart a la Basílica de Santa Maria del Mar. Les parets de l'esglèsia gòtica catalana van acollir amb gran èxit d'assistència aquesta obra inacabada però no per això menys brillant que el mestre del Classicisme ens va deixar com a llegat.

Es tracta de la darrera obra que va escriure Mozart, la qual es va veure interrompuda a causa de la seva mort i que constitueix la dinovena obra que va marcar el punt i final de la seva llista de peces musicals. Curiosament, el Rèquiem en Re Menor KV 626 de Mozart és la única missa de difunts que va escriure el compositor i aquest fet fa que aquesta peça essencial de la música clàssica sigui encara més especial i interessant.

L'acústica de les veus del cor i dels instruments de la orquestra va ser brillant i no es va veure afectada per les dimensions de l'esglèsia, permetent que les darreres files també poguéssin seguir el fil del concert. Sens dubte, la gran qualitat musical tant de la orquestra com del cor praguès, així com la impecable direcció del veterà Jaroslav Krcek, van estar a l'alçada del Rèquiem i ens van oferir una representació magistral de la que van poder gaudir tots aquells que, més enllà de conèixer l'obra de Mozart, tenien sensibilitat per la música i sabien apreciar una bona peça.

Cadascuna de les notes del Rèquiem destil·la una gran força capaç d'envair i omplir qualsevol espai per gran que sigui. Ara li toca el torn al Palau de la Música, recinte on es trasllada l'elenc txec per oferir-nos una única funció el proper divendres 30 de març. No obstant el Rèquiem seguirà sonant en dues sessions més a càrrec de la Orquestra, el Cor i els Solistes del Teatre d'Òpera de Nizhniy Novgorod, que també interpretaran la Simfonia nº 40 del geni austríac.

Laura Mas

Rèquiem de Mozart
Orquestra Música Bohèmica de Praga i Cor Nacional de Praga
Director: Jaroslav Krcek
Sessions:
Divendres, 30 de març a les 21 h

Rèquiem de Mozart i Simfonia nº 40
Orquestra, Cor i Solistes del Teatre d'Òpera de Nizhniy Novgorod
Director: Evgeny Sheyko
Sessions:
Dissabte, 31 de març a les 22.30 h
Diumenge, 8 d'abril a les 21 h

Lloc: Palau de la Música

dimecres, 28 de març del 2012

Programa del 22-03-2012 Javier Pérez Andújar, La Cubana, Som una noció i més...



El teatre no para i la literatura encara menys, per això ja podeu escoltar el programa del 22-03-2012, on vam entrevistar a Javier Pérez Andujar per parlar del llibre 'Paseos con mi madre', vam anar de casament amb La Cubana i el seu espectacle 'Campanades de Boda' del que ens va parlar la guardonada amb el Premi Butaca 2011 Anabel Totusaus i amb el director de teatre Jordi Purtí ho vam fer del seu nou muntatge 'Som una noció' . També vam parlar del nou llibre i disc de d''Els Amics de les Arts' 'Especies per catalogar'  . Vam recomanar 'Rei i Senyor' al TNC i entre d'altres coses vam comentar el llibre 'Los otros son más felices' de Laura Freixas i de la pel·lícula 'La montaña rusa' de Emilio Martínez LázaroJa sabeu, com sempre a Ràdio Cornellà 104.6 Fm (Baix Llobregat) amb Laura Mas, Xavier Borrell i Cristina G. Ávila.


La dona veloç - Imma Monsó

No heu experimentat mai la sensació de que se us escapa el temps? Heu estat en algun lloc i heu sentit que perdieu les hores de la manera més ximple? Si és així i us les heu enginyat per aprofitar el temps al màxim de ben segur que us sentireu identificats amb l’Agnès Bach, la protagonista de ‘La dona veloç’. La nova novel•la d’Imma Monsó, que ha estat guardonada amb el Premi Ramon Llull, es centra en un mal que ens afecta a molts de nosaltres i que cada cop s’està expandint més: la pressa. Amb el ritme de vida que portem, cada cop se’ns exigeixen més resultats en menys temps i segurament molts de vosaltres teniu el cap a molts llocs alhora i això al final no us permet rematar bé la feina i deixeu les coses a mitges.

‘La dona veloç’ és la historia d’una psiquiatra de quaranta-vuit anys que, des de ben petita, fa les coses molt de pressa i intenta aprofitar el temps al màxim. L’Agnès, a qui anomenen Nes perquè és més curt, té una relació amb un home casat i cuida del seu pare, que està malalt. La novel•la distingeix dos grups de persones: els ràpids i els lents. La germana de la Nes també pertany al grup dels ràpids de la família, però ella ha aconseguit distribuir el seu temps gràcies a l’agenda, tot i que ara és esclava d’aquesta i s’obliga a fer totes les tasques que allà hi apunta. Al llarg del llibre descobrim com són les relacions entre els membres de la família Bach i quina visió particular tenen de la vida i del temps.

Es tracta d'un llibre que ens fa reflexionar fins a quin punt el rellotge marca les nostres vides. La nostra existència és una constant successió de tasques pendents i d'obligacions que poden arribar a ofegar-nos si no ens aliem amb el temps. Potser llegint 'La dona veloç' el lector es prendrà les coses amb més calma, al cap i a la fi molts cops ens estressem per no fer res i perdem un munt del nostre valiós temps lamentant-nos sense posar-hi remei als problemes. Irònicament, durant la lectura de 'La dona veloç', sembla que el temps no corri degut a la gran qualitat literària de la novel·la i a un argument que t'atrapa des del principi.

Laura Mas

Fitxa tècnica
Títol: La dona veloç
Autora: Imma Monsó
Editorial Planeta
Enquadernació: Tapa dura
Pàgines: 384
Any edició: 2012
ISBN: 9788497082389

dimarts, 27 de març del 2012

A ‘La seca–Espai Brossa’ hi ha ‘Una monja enterrada en vida’


Una noia xinesa ha sigut tancada en un convent perquè el seu pare no vol que tingui relacions amb el seu amant. Allà el capellà es un home pervers que es vol aprofitar d’ella i enterrar-la sense que hagi mort. L’amant es maltractat per un parell d’homes dels baix fons, contractats pel pare de ella per que l’atonyinin i el facin desistir del seu amor. Per altra banda aquests dos homes volen agafar unes taronges d’un arbre del pati del convent, perquè la dona d’un d’ells està embarassada i obsessionada amb menjar-se una. Per suposat quan intentin col·lar-se al pati del convent, per agafar-ne unes quantes, trobaran moltes sorpreses...

Aquesta obra estrenada al 1986 a partir d’un altra escrita per Jaume Piquet i estrenada al desaparegut Teatre Odeon del Raval al segle XIX, es macabra, surrealista còmica i divertida.

L’espectador, tot i tenir la funció algunes baixades de ritme, passa una bona estona, sobre tot amb les escenes de mes acció i les d’humor. Al final et queda la sensació d’haver passat una bona estona i haver rigut molt amb les sorpreses que han sorgit durant la funció.

Xavier Borrell




La seca Espai Brossa
Dates: Del 7 de març al 8 d'abril
Fitxa:
La monja enterrada en vida
de Nao Albet i Marcel Borràs. A partir de l’obra de Jaume Piquet: La monja enterrada en vida o secrets d’aquell convent.
Direcció i dramatúrgia Nao Albet i Marcel Borràs
Intèrprets Shang-Ye, Jordi Figueras, Xavi Sàez, Pol Lòpez, Nao Albet i Marcel Borràs
Escenografia Jose Novoa
Ajudant d'escenografía Carlota Ricart
Vestuari Paula Ventura
Pitágora suichi i subtítolsOslo Albet
Dibuixos vídeo Joan Belda.
Veu cançó Pitu Manubens
Veu en off Enric Isasi-Isasmendi
Fotografia cartell Claudia Serrahima.
Disseny cartell Roger Cisa.
Producció executiva Anabel Labrador.
Producció LA SECA ESPAI BROSSA

Agraïments Indi-Gest, Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Lliure de Barcelona, Miquel Díaz, Albert Bada, Aritz Cirbián, Xavier Ruiz de Primitive Films, Jordi Prats i Dani Nel·lo.

Durada 1 hora 30 minuts
Idioma Català i xinés (subtitulat en català)

dilluns, 26 de març del 2012

Tiempo de Valientes - Basilio Trilles



Tengo que reconocer que tenía ciertas dudas al leer el subtítulo de la novela “La gran novela sobre Blasco Ibáñez, un hombre que se atrevió a desafiar a un imperio”, porque creía que el tema no daría para tanto, pero Basilio Trilles consigue engancharte rápidamente e introducirte en el mundo del gran escritor valenciano.

En la novela nos narra de una forma amena,  las peripecias noveladas que Blasco Ibáñez pasó en París durante la primera guerra mundial, mientras escribía su gran obra “Los 4 jinetes del Apocalípsis”, por encargo personal del presidente francés Raymond Poincaré.

También nos describe los intentos de asesinato, siempre frustrados, que sufrió por parte de lso servicios secretos del kaiser alemán, su gran amor por Elena Ortúzar, sus intentos con el cinematógrafo, sus fracasos económicos y finálmente el reconocimiento mundial de su obra.

Una buena novela para conocer un poco más a un gran hombre, que vivió una parte de si vida en París con muchos sobresaltos y acabó siendo mundialmente conocido.

Santiago Castillo.

TIEMPO DE VALIENTES
Basilio Trilles
Editorial Planeta
Año 2012
Pag. 335
ISBN 97-84-08-11074-3

diumenge, 25 de març del 2012

Programa del 15-3-2012



Ja podeu escoltar el programa del 15-3-2012 en que vam comptar amb  J. M. Amilibia per parlar de la seva novel·la Érase una vez un príncipe republicano, en que també vam parlar del llibre d' Imma Monsó, La dona veloç, del de Amy Winehouse i vam entrevistar a Pablo Lammers, actor de l'obra que es representa a La Villaroel, Nits de radio 2.0. A mes vam entrevistar a Luz Gabás que presenta el seu llibre sobre la colònia española Fernando Poo  'Palmeras en la nieve' i moltes coses més. Ja sabeu com sempre, a Ràdio Cornellà 104.6 Fm  amb Xavier Borrell i Laura Mas.

dissabte, 24 de març del 2012

Els pobles perduts - Xavier Cortadellas i Judit Pujadó (Coord.)


“Els pobles perduts” és el quart títol de la recentment creada Edicions Sidillà i el segon de la seva col·lecció la Talaia. Tot i la seva curta trajectòria editorial el segell Sidillà , que neix a finals del 2010, és ja sinònim de qualitat i rigor. Sidillà és també el nom d’un poblat de l’alta edat mitjana que els seus habitants van acabar per abandonar i del qual només es conserva la ruïna del que va ser el temple. Una editorial catalana, independent i de qualitat que, tal i com manifesten els seus fundadors Xavier Cortadellas i Judit Pujadó,  neix amb la voluntat de servir als lectors, als escriptors, als llibres i al país.

En aquesta ocasió Cortadellas i Pujadó, són els responsables de planificar i coordinar la feina de deu escriptors que cerquen informació d’un total de 30 pobles perduts (llegir desapareguts, oblidats...) de la Catalunya històrica- el recull inclou poblats de la Catalunya Nord i la Franja- amb la intenció de recollir la memòria, recuperar les dites i les llegendes i reconstruir sentimentalment el seu paisatge. “Els pobles perduts” ha estat il·lustrat per Llenas Llensa a partir dels testimonis recollits pels autors de cada capítol i de les poques restes que es conserven.

El lector trobarà, entre d’altres, capítols dedicats a Perellós, a Finestres, al Camp de la Bota a Sant Adrià de Besós, a Molinàs, a Rúbies, a Puigcercós o a la Ciutat del Born. Coneixerem el nom dels seus carrers, les feines que feia la gent, les anècdotes, les festes, les dates especials, la gastronomia, les cançons... Els pobles perduts permet al lector realitzar un recorregut nostàlgic per un món que no ha de tornar.

Júlia Tardà


Títol: Els pobles perduts
Autors: Xavier Cortadellas i Judit Pujadó (Coord.)
Pàgines: 307
Editorial: Edicions Sidillà
Col·lecció: la Talaia, 2
ISBN: 9788493874308

divendres, 23 de març del 2012

Temps que van ser - Esther i Oscar Tusquets


Temps que van ser apropa al lector a l’univers Tusquets, un univers compartit per dos germans que reviuen plegats els records d’infantesa i joventut. Com si es tractés d’un partit de tennis, Oscar Tusquets - arquitecte, pintor, escriptor- i Esther Tusquets – editora i escriptora- intercanvien cartes (correus electrònics)  en les quals reconstrueixen una història compartida a través de dues versions distintes, sovint oposades. Fills de casa bona, els germans Tusquets rememoren les vivències i anècdotes viscudes – i patides- en el sí d’una família de classe benestant que els va veure créixer en la Barcelona de postguerra.

Sorprèn el recurs emprat en l’edició que diferencia les dues veus dels protagonistes amb dos tipus de tipografia, distinta família i color, encara que a mida que s’avança en la lectura ja no resulta necessari recórrer a la lletra blava o negra per identificar qui parla. A estones, l’intercanvi d’escrits resulta un tant repetitiu i mancat de ritme. Destaca, possiblement per la seva faceta d’escriptora (Confesiones de una vieja dama indigna, 2009), el relat d’Esther Tusquets, amb una to  més reflexiu, analític i alhora compromès que aconsegueix transmetre sinceritat i proximitat.

Tot i que el lector pot anar perdent l’entusiasme que contagia l’inici d’aquesta biografia atípica, Temps que van ser resulta un bon experiment protagonitzat i relatat per dos personatges que han gaudit de dues vides interessants, allunyades de l’avorriment d’allò més comú. Conscients d’aquest fet, i d’aquesta sort, han decidit encertadament fer-se un homenatge, i compartir-lo.


Júlia Tardà

Títol: Temps que van ser
Autors: Esther i Oscar Tusquets
Editorial: Bruguera
ISBN: 978-84-02-42093-0
Any 2012
272 pag.

dijous, 22 de març del 2012

El TNC es vesteix d’època a ‘Rei i senyor’

Amor, impotència, ràbia, tossuderia, venjança… Aquests i molts altres són els sentiments que conté ‘Rei i senyor’, una obra que es remunta a principis del segle XX i que es centra en la família Reixac. El cap de família, el terratinent Andreu Reixac, està disposat a fer tot el que estigui a la seva mà perquè prosperi la seva casa, que amb tanta suor es va aixecar, i amb ella el nom de la seva família, tot i que això impliqui perdre altres coses que li importen... L’obra arrenca mostrant-nos la situació que viu la seva filla Remei, que viu un amor correspost però es troba amb dificultats per seguir amb la relació. Fins a quin punt estarà disposada a arribar per estar amb l’home de la seva vida?

‘Rei i senyor’ és una obra desconeguda per la majoria del públic i que ara el TNC recupera desprès de ser representada per darrer cop l’any 1918. L’espectacle compta amb un repartiment espectacular i el text de l’obra permet que els actors puguin mostrar al públic la seva gran qualitat dramatúrgica. L’escenografia també és un altre aspecte a destacar, tot i que l’obra transcorre tota l’estona dins de les parets de la masia dels Reixac l’escenari és un dels grans punts que aconsegueix endinsar al públic dins la història per no abandonar-la fins que es baixa el teló.

A mida que avança l’obra, ‘Rei i senyor’ ens incrementa la tensió i l’angoixa, ja que el desenvolupament de l’argument va mostrant les desavinences entre els membres de la família i alguns habitants del poble i es creen conflictes gens fàcils de resoldre. Sens dubte, és una obra altament recomanable que podreu veure fins al 29 d’abril al TNC de Barcelona. Sortireu del teatre encara amb els pels de punta però amb el bon sabor de boca d’haver invertit bé el vostre temps veient un espectacle de gran qualitat.

Laura Mas



FITXA ARTÍSTICA
Títol: Rei i senyor
Teatre Nacional de Catalunya
Direcció: Toni Casares
Escenografia: Max Glaenzel
Actors:
Enric Arquimbau
Jep Barceló
Miquel Bonet
Roser Camí
Pep Cruz
Sara Espígul
Borja Espinosa
Montse Sagués
Quimet Pla
Aina Ripol
Carles Romero
Lluís Soler

Fotografia © David Ruano/TNC

dimecres, 21 de març del 2012

Programa del 8-03-2012

 Continuem amb mes programes, ja podeu escoltar el del dia 8-3-2012 que vam entrevistar al Xavier Bosch per parlar del seu darrer llibre, 'Homes d'honor' i a l'actor David Vert, que protagonitza l'obra 'Voyager' al TNC. I mes teatre parlant de l'obra 'Espiadimonis' i l'espectacle de Moncho Borrajo 'Golfus Hispanicus'. També vam parlar de les presentacions de la nova novel·la de María Zaragoza 'Los alemanes se vuelan la cabeza por amor' i del llibre de Luis Goytisolo 'Antagonía'. I mes coses, amb Xavier Borrelll i Laura Mas.

La Metgessa de Barcelona - David Martí

Amb una prosa lleugera, transparent i una trama perfectament treballada, David Martí ens duu amb la lectura de la seva última novel·la cap a un viatge al passat. Ens acompanya a passejar pels laberíntics carrers del barri Gòtic i a contemplar edificis que, desafiant al temps, segueixen sent escenaris de les nostres vides. És Nadal de l'any 1582. Hug de Montcada torna a la seva llar i és brutalment assassinat a pocs metres de Lluna Aimerich la seva esposa i de l’Eulàlia, la filla d'ambdós, que esperen el seu retorn amb il·lusió.

Novel·la plena de contrastos on successos de gran violència, malalties com la pesta negra i personatges cruels es creuen, sense donar-te temps pràcticament a respirar, amb elements màgics i situacions tendres. En David aconsegueix amalgamar en un sol ingredient ben tamisat una realitat fosca d'un passat de la nostra història amb llegendes i personatges que irradien llum i vitalitat. La Lluna, dona avançada a la seva època, és una bruixa, una dona sàvia amb poders heretats que lluita en una societat difícil i dominada pels homes. El seu desig és poder convertir en realitat el somni de la seva vida: ser metgessa i poder ajudar als seus semblants.

Prenent el Llibre de les Essències com fil conductor de la història, llum i ombres competeixen en una lluita tan dura com eterna. El bé i el mal desitgen el llibre que conté els secrets de l'univers. Sempre hi haurà un custodio de l'essència de la vida, del saber, del gran secret. Potser, en un pròxim lliurament, l'Eulalia, tal com es deixa entreveure entre les pàgines de la novel·la, ens desvetllarà algun enigma del màgic llibre i se'ns presentarà com la successora de la seva mare.

Novel·la de fàcil lectura i amb freqüents girs i ganxos que intenten atrapar al lector, apta per això per a un gran ventall de lectors i edats diverses. Novel.la en mà és un bona excusa per a passejar en família i sense presses pels carrers de Barcelona i redescobrir una ciutat plena d'escenaris, racons i històries que s'amaguen als nostres ulls vetllats per la rutina. Després de la lectura, potser ens hàgim apartat la bena que ens posa el temps en la mirada i siguem capaces de veure en la ciutat algun que altre misteri que hagi passat desapercebut.

M'agradaria preguntar-li a David, i segurament ho faci… Creus que pot existir un llibre de les Essències?

Jo crec que si i, si existeix, segur que es troba en algun lloc ocult de la nostra misteriosa i sorprenent Barcelona.

Griselda Martín Carpena


La Metgessa de Barcelona
David Martí
Editorial Grup 62
Febrero 2012
262 páginas
ISBN 978-84-297-6916-6

dimarts, 20 de març del 2012

Guanyadors de les 3 entrades dobles per anar a veure 'Som una noció' al Club Capitol

Ja tenim els tres guanyadors que han aconseguit entrades dobles per anar a veure la comèdia musical 'Som una noció' al Club Capitol!

Els afortunats són:

Xavier Farré

Raquel Luis de Cos

Robert Gimenez

FELICITATS A TOTS TRES I ESPEREM QUE GAUDIU DE L'OBRA!

Anem de casament amb 'Campanades de Boda’ de La Cubana


Violeta es casa perquè la seva mare i la seva tieta propietàries de Flors Rius, establiment que ha triomfat gràcies a estar obert les 24 hores del dia, li han demanat de tot cor, tot i que ella no es partidària del matrimoni. El problema es que el nuvi es un home de nacionalitat india que ha conegut a Barcelona i que es allà per poder-lo celebrar amb la seva família, pel que la cerimònia es farà per poders i per videoconferència.

L’espectacle te dos parts: a la primera podem veure com si fos un vodevil, la preparació de l’esdeveniment des de 6 hores abans, fins a gairebé l’hora del acte; i al segon el casament en temps real, de forma interactiva amb l’espectador, el qual rep un munt de sorpreses per tots costats del teatre.

La primera part es una funció teatral en tipus comèdia de tota mena de personatges que entre i surten d’un escenari que recrea el menjador de la casa de la núvia, a on les germanes Rius, Hortènsia i Margarita, ultimen amb ma dreta els preparatius de la celebraci, i la segona es el moment del casament, a on els actors en una pantalla de cinema interactuen perfectament sincronitzat amb els companys de l’escenari. Tot junt cuinat amb la fórmula de ritme elevat  de La Cubana, que tant bon resultat els ha donat des de els seus primers espectacles allà per principi dels anys 80.

El resultat de tot això es una obra de teatre en que el ritme no decau en cap moment, tot i les seves mes de dues hores de duració sense descans, a on les diferents formes de ser  de cada personatge amb acudits adients a cadascú, i cançons molt engrescadores, fan una varietat global en que qualsevol tipus d’espectador es pot sentir còmode. La pel·lícula que es projecta a la pantalla del teatre en el moment del casament a la India es divertidíssima, pel fet de ser plena de festa i d'acudits que fan riure continuament. Ens troben davant un espectacle de comèdia  amb moltes sorpreses, en la línia de lo millor del grup de teatre dirigit per Jordi Milán, amb la seva mestria i talent de sempre.

Xavier Borrell

Director: 

Jordi Millan
Actors:  
Mont Plans, Jaume Baucis, Xavi Tena, Toni Torres, Annabel Totusaus, Maria Garrido, Meritxell Duró, Bernat Cot, Babeth Ripoll, Montse Amat, Oriol Burés i Jordi Milán


Al teatre Tívoli

dilluns, 19 de març del 2012

La pulsión de muerte - Jed Rubenfeld



Título: La pulsión de muerte
Autor: Jed Rubenfeld
Editorial: Anagrama
Colección: Panorama de narrativas, 798
Primera edición: 2012
Páginas: 504
ISBN: 978- 84- 3397-828-8

Jed Rubenfeld es un prestigioso abogado y académico de la Facultad de Derecho de la Universidad de Yale. Por si lo dicho fuera poco es un reconocido experto en leyes (Derecho Constitucional, Intimidad y la Primera Ennmienda) además de haber escrito varios ensayos. En septiembre de 2006 publicó su primera obra de ficción, “La interpretación del asesinato” . Fue el libro más vendido en el Reino Unido, y alcanzó la cifra del millón de ejemplares vendidos en todo el mundo.

“La pulsión de muerte” arranca en Nueva York el año 1920. La Guerra Mundial ha terminado, pero la prosperidad todavía no se ha instalado en el país. Economicamente, las cosas son difíciles: las fábricas cierran, las familias pierden sus casas, y rige ya la Ley Seca. El 16 de septiembre, a las doce y un minuto, estalla una bomba en Wall Street ante las puertas del banco de J. P. Morgan, junto al edificio del Tesoro de los Estados Unidos, causando decenas de muertos y heridos. Muy cerca del lugar se hallan Stratham Younger, joven médico y discípulo de Freud, y Jimmy Littlemore, detective de la policía de Nueva York, los mismos personajes que diez años antes y con una pequeña ayuda de Freud se enfrentaron en “La interpretación del asesinato” a una serie de sádicos crímenes. Y junto a ellos, una bella y joven mujer discípula de Madame Curie, Colette, y su hermano, un niño que ha perdido la facultad del habla y a quien Sigmund Freud aceptará analizar y tratar.

“La pulsión de muerte” combina la intriga policial con la detallada reconstrucción de una época, los conocimientos científicos del momento y el razonamiento psicoanalítico que, de la mano de Freud y sus acólitos, se abre camino en el tratamiento de la enfermedad mental. Un fresco bien trabado, minucioso, un interesante divertimento con dos protagonistas solventes, Younger y Littlemore, y una larga ristra de secundarios de lujo (Madame Curie, Sigmund Freud, J.P. Morgan...).

Empar Fernández

diumenge, 18 de març del 2012

El Espíritu del lince - Javier Pellicer



El Espíritu del lince
Javier Pellicer
Editorial: Ediciones Pámies
Género: Novela Histórica
1ª Edición: 2012
Pág.: 336
I.S.B.N.: 978-84-96952-98-0

Javier Pellicer (Benigánim, Valencia, 1978), acaba de publicar su primera novela en la editorial Pámies. Aunque era un escritor al que nunca había leído previamente, he de señalar que es un autor novel con una extensa producción literaria a sus espaldas. Ha participado en muchas antologías de relatos de género fantástico, e incluso ha sido ganador y finalista en algún que otro certamen literario. Colaborador en varios medios de internet, posee un blog propio con bastante seguimiento en la red, “Tierra de Bardos” (http://tierradebardos.blogspot.com/) y otro que acaba de inaugurar para la promoción de su recién estrenada Ópera Prima, “El Espíritu del Lince” (http://elespiritudellince.blogspot.com/), literalmente “espectacular” este portal que ha creado.

Es curioso lo que me ha ocurrido con esta novela. La primera sensación que tuve al leerla fue la de frescura, una novela fácil y fresca de leer, sin demasiados recursos literarios (cosa que no es mala, ni es ningún tipo de agravio para la misma). Por la mitad, esa sensación pasó de más a menos, derivó a una lectura menos ágil, me costó más concentrarme en la historia porque (quizá fallo mío) me paraba más en analizar el fondo que la historia misma en sí. Al final, la novela, el efecto que me produjo el último tramo, fue el de una sacudida de emociones que terminó envolviendo todas las demás sensaciones. Soy un lector muy crítico con la novela histórica, y en este caso, desconozco mucho, sinceramente, la historia íbera, pero no el capítulo en particular del que trata en sus páginas “El Espíritu del Lince”. Quiero reseñar que, salvo puntuales episodios o descripciones, el equilibrio que toda novela histórica debe guardar entre ficción y realidad es bastante aceptable. Se nota, quizá en algunos momentos con demasiada constancia, el trabajo de documentación que trae consigo la novela.

No se puede negar, leyendo el libro, que el origen o gran parte del currículum del autor, es la creación en el género de la fantasía, de lo épico sobretodo. No hay orcos, ni dragones, ni gigantes, pero estos son sustituidos  hábilmente por hombres buenos, malos, héroes, batallas épicas, salpicado todo de amores y desamores. Se respira ese efluvio de los orígenes del autor, sin ningún tipo de duda. Posiblemente ese punto a favor que tiene para dominar esas escenificaciones de batallas es lo que da más valor a la novela del que ya por sí tiene.
En conjunto podríamos decir que Javier Pellicer se estrena en el mundo literario con buen pie, ha sido inteligente al hacerlo con un tema histórico apenas tocado por los escritores de género, y ha sabido aprovechar sus dotes en la narrativa épica.
Como casi siempre hago, si la sinopsis de la editorial me parece acertada con el libro, os la pongo aquí a modo de resumen. Una novela recomendable para todo aquel que guste del género, o que quiera pasar un rato entretenido:

“Desde el momento de su nacimiento, Icorbeles es marcado por los dioses como el Elegido. Con esta idea en mente, sus padres comienzan a prepararlo para que se convierta en el líder que unifique todas las tribus de Iberia.
Ese destino lo separa de todos excepto de Alorco y Nistan, dos niños cartagineses que, ante las derrotas sufridas por Cartago frente a Roma, buscan refugio en Iberia. Esa amistad le hace conocer no solo el amor, sino también los planes de conquista de Amílcar Barca, que desea anexionarse las tierras íberas con el fin de seguir plantando cara a los romanos.
Es entonces cuando intenta hacer realidad los presagios anunciados en el momento de su venida al mundo, pero tropieza con los miedos y rencores de las diferentes tribus íberas, que impiden que puedan unirse contra un enemigo común. Aun así, utilizando el ingenio y el valor, Icorbeles está a punto en varias ocasiones de poner fin a un conflicto que amenaza con hacer desaparecer para siempre el mundo que conoce. Pero los designios de los dioses son esquivos, y no siempre somos capaces de comprender sus mensajes…”

Jesús Cuenca Torres

dissabte, 17 de març del 2012

Programa del 1-3-2012


 Ja podeu escoltar el programa del 1-3-20012 on vam parlar amb Blanca Busquets en una petita conversa sobre l'edició en castellà del seu llibre 'La nevada del cuco'. de teatre i de cinema amb 'La vampira del Raval' 'Espadimonis' i 'Violines i trompetas' i de l'estrena en cinema de '¿Y ahora donde Vamos?' entre d'altres coses. A Ràdio Cornellà 104.6 Fm (Baix Llobregat) amb Xavier Borrell i Laura Mas.

Amor a tres bandas en ‘La montaña rusa’ de Emilio Martínez Lázaro


Ada es una joven violinista que un día es invitada, junto con el resto del cuarteto del que forma parte, a un show televisivo nocturno, en el que Luis, el gracioso presentador, le hace sentirse incómoda. A la hora de que este le pida disculpas descubren que son amigos de la infancia, una infancia en la que Ada descubrió que le gustaba más la sensación de montarse en una montaña rusa, que la que se podía sentir al practicar sexo. Para conocerse mejor, la pareja acude a un antro en el que actúa otro amigo del colegio de ambos, Lorenzo, un payaso de poco éxito que sobrevive como puede en espectáculos cutres o actuando en cumpleaños de niños, el contraste justo de la vida de éxito del líder de audiencias Luis. Así sin darse cuenta Ada empezará la relación dos hombres distintos; la perfecta pareja para compartir el resto de su vida que es Luis y el canalla Lorenzo, el único hombre que le ha conseguido poner el sexo en sus preferencias, por encima de la atracción de feria que tanto le obsesiona.

Emilio Martínez Lázaro en el año 2002 con ‘El otro lado de la cama’ creó un antes y después de las comedias románticas en España, debido a su modernidad y a su humor desenfadado. En esta otra vuelta al mundo de las relaciones de pareja, nos sumerge en el pensamiento en primera persona de una chica que no encuentra la relación deseada, aunque más bien no sabe lo que busca en la pareja ideal. Resultando una comedia con tintes de humor, a veces previsible, a veces original, en la que destaca la interpretación del dúo masculino Ernesto Alterio y Alberto San Juan.

Es esta una comedia ideal para pasar un rato entretenido, por los momentos de humor ya habituales en este director, pero en la que es mejor no intentar ponerse en la piel de los protagonistas, algo demasiado trascendentes para ser de una comedia romántica del siglo XXI

Xavier Borrell

FICHA ARTÍSTICA
Ada    VERÓNICA SÁNCHEZ
Luis    ALBERTO SAN JUAN
Lorenzo    ERNESTO ALTERIO
Matías    ARA MALIKIAN
FICHA TÉCNICA
Director    EMILIO MARTÍNEZ-LÁZARO
Guión    DANIELA FEJERMAN Y EMILIO MARTÍNEZ-LÁZARO
Ayudante de dirección    SUSANA GONZÁLEZ MORENO
Música    ROQUE BAÑOS
Director de producción    CARLOS BERNASES
Jefe de producción    PEDRO JOSÉ DE LA FUENTE
Director de fotografía    TEO DELGADO


divendres, 16 de març del 2012

Entrevista a Álvaro Lozano, autor de 'Anatomía del Tercer Reich'

Álvaro Lozano (Roma, 1967) es escritor y Doctor en Historia. Ha publicado varias obras acerca de la Segunda Guerra Mundial como 'La Alemania Nazi (1933-1945)' (Marcial Pons, 2008) o 'El Holocausto y la cultura de masas' (Melusina, 2010). Ahora nos presenta su último libro, 'Anatomía del Tercer Reich' (Melusina, 2012), una de las pocas historiografías sobre el nazismo que hay en España.

¿En qué momento creció su interés por la Segunda Guerra Mundial?

Desde que tengo memoria siempre me ha apasionado ese periodo de la historia. Uno de los principales motivos es que por mucho que se profundice en él, uno nunca pierde la capacidad de emocionarse y asombrarse por las historias que surgen del periodo. En el caso del Tercer Reich, resulta complicado no apasionarse por un periodo que se inició con la prometedora república de Weimar y finalizó en una dictadura tan sangrienta como el nazismo. Resulta ciertamente intrigante conocer por qué fracasó esa democracia y por qué fue sustituida por una régimen tan radical y cómo pudo un inadaptado como Hitler hacerse con el poder de una gran nación, culta y moderna como Alemania. Además, pertenezco, probablemente, a la última generación que ha conocido a gente que vivió esa época. Por citar tan sólo un ejemplo, cuando era niño me impresionó trabar amistad con un paracaidista alemán que había saltado sobre Creta. Siempre recordaré sus historias y el hecho de que de su compañía de 130 soldados, tan sólo 10 habían sobrevivido a la guerra. Esa pasión por el periodo se tradujo con el tiempo en una necesidad como historiador de relatar aquellos acontecimientos de forma amena y clara. Hasta ahora he publicado diez obras de las cuales todas, menos una, están ligadas en gran parte a la segunda guerra mundial. Las dos últimas han sido un estudio sobre el fascismo italiano (Mussolini y el fascismo italiano publicada por Marcial Pons) y otro sobre el estalinismo (Stalin. El tirano rojo publicada por Nowtilus).

Habiendo tantos libros sobre el tema, uno se podrá plantear que es una idea poco original pero ‘Anatomía del Tercer Reich’ es una historiografía del nazismo y apenas había material escrito en España. ¿Cuánto tiempo le llevó escribir este libro de libros?

En realidad, ha sido un largo proceso que comenzó casi en los años 80 al seguir la denominada «controversia de los historiadores» sobre el papel del nazismo en la historia alemana. A partir de ese momento -1986- con la publicación del artículo de Ernst Nolte («Un pasado que no quiere pasar»), siempre me interesé por los debates historiográficos en torno al nazismo y el Holocausto y fui preparando fichas que resumiesen lo más destacado en torno a ellos. Entonces no tenía intención de publicar un libro sobre el tema. Sin embargo, siempre eché en falta una obra de carácter general que permitiese al lector acercarse a ellos sin tener que seguir de cerca unos debates densos en los que resulta complejo situar a cada historiador en su «sector». Muchos de estos debates se producen en el seno del sistema universitario por lo que muchos de ellos apenas trascienden al público generalista. Asimismo, siempre he notado lo alejada que se encuentra España de estos debates. Apenas hay nada publicado sobre los principales debates y, hasta donde yo sé, no existía ninguna obra como Anatomía del Tercer Reich en el mercado español.

Estamos ante una obra que pretende aclarar enigmas, ¿qué nos puede aportar de nuevo?

Uno de los indudables atractivos del periodo para un historiador es la gran cantidad de interpretaciones posibles. Dado que es muy poco probable que aparezcan nuevos documentos significativos sobre la Alemania Nazi (descontando tal vez los de la antigua URSS que, en cualquier caso, versarán más sobre las relaciones germano-soviéticas), los debates se centran en la interpretación de la evidencia que poseemos. Por citar un ejemplo, la biografía de Hitler escrita por Ian Kershaw, se construye sobre un, en principio intrascendente, discurso de un funcionario alemán del periodo sobre la «obediencia anticipatoria» como explicación del funcionamiento del Tercer Reich. Es posible que aparezcan nuevos documentos que, si bien no aportarán demasiado a lo que sabemos sobre el Tercer Reich, la interpretación que se hará de ellos, permitirá una nueva lectura de algunos episodios del nazismo. Así, tras finalizar la guerra, nadie dudaba de que Hitler era «dueño y señor» en el Tercer Reich. Hoy existe una práctica unanimidad sobre el hecho de que esa interpretación era errónea y de que, en realidad, el régimen nazi fue una «policracia» con varias fuentes de poder y con un centro (Hitler) desligado en gran parte del aparato burocrático del estado.

Entre tantas teorías y posturas que se contradicen acerca del Holocausto, ¿ha llegado a alguna conclusión en clave?

A principios del siglo XXI se puede llegar a varias conclusiones generales. Una de las más destacadas es que hoy en día resulta posible situarse en una posición intermedia en el tradicional debate entre «intencionalistas» (que enfatizan el papel del individuo en la historia -en este caso Hitler-) y «estructuralistas» (que se centran más en las fuerzas impersonales). En realidad, «intención» y «estructura» son elementos necesarios para explicar el Holocausto que deben ser sintetizados y no confrontados. Ya no se puede seguir afirmando que las diatribas antijudías de Hitler causaron el Holocausto. Antes de 1941 las pruebas de que Hitler estaba planificando el exterminio de todos los judíos europeos, no resultan convincentes. El proceso del Holocausto fue demasiado errático como para reducirlo a una orden del Führer y debe ser analizado como un proceso evolutivo que se convirtió en un intento sistemático de asesinar a todos los judíos europeos. El impulso de Hitler fue el motor del proceso, aunque fueron precisos varios factores para alcanzar un acuerdo de que la «Solución Final» equivalía al exterminio físico. El proceso del exterminio comenzó tan pronto se inició la guerra, y experimentó una escalada en el «Este», territorio descrito como una región poblada por «subhumanos» en la propaganda nazi y en el sistema educativo en el cual había estudiado la mayoría de los perpetradores. En mi opinión, la clave para comprender por qué sucedió el Holocausto, se encuentra en la forma como las diversas instituciones y los funcionarios del Tercer Reich interpretaron y pusieron en práctica los vagos designios de Hitler de «deshacerse de los judíos». Por motivos que no se conocen a ciencia cierta, Hitler mantuvo un odio hacia los judíos durante su carrera política y esto condicionó el ambiente en el que se produjo la radicalización de las diversas políticas hacia los judíos. Mediante su guerra por los objetivos interrelacionados de expansión territorial y pureza racial, los nazis se fueron creando a sí mismos dificultades, a las que hicieron frente con soluciones cada vez más radicales. Es posible que el Holocausto judío fuera tan sólo un primer paso de una gigantesca reorganización territorial de Europa central y oriental en la cual iban a ser asesinados hasta 20 millones de eslavos.

Resulta increíble que actualmente aún existan personas que nieguen el Holocausto…

Los historiadores han revisado y continúan revisando lo que conocemos del Holocausto. Sin embargo, esa revisión supone pulir el conocimiento detallado sobre los acontecimientos, en muy pocos casos la negación de esos mismos acontecimientos y, por supuesto, no significa la negación de la acumulación de acontecimientos conocidos como el Holocausto. Los negadores del Holocausto afirman que, desde la segunda guerra mundial, existe una especie de campo de fuerza dogmático en torno al Holocausto, creado por los judíos, que impide cualquier cambio en su estudio. La realidad, sin embargo, es bien distinta. La negación del Holocausto está ligada, en gran parte, a la existencia del Estado de Israel. Se sigue pensando, de forma errónea sin duda, que la legitimidad de Israel está ligada al Holocausto. En muchos estados musulmanes se piensa que al atacar el Holocausto, se deslegitima la existencia del moderno estado de Israel. Ese es el caso del actual presidente de Irán que se ha convertido en uno de los más furibundos negadores del Holocausto judío. Por supuesto, muchos historiadores y pseudo historiadores que niegan el Holocausto son occidentales y con motivaciones diversas, aunque la mayoría desea rehabilitar en parte al nazismo o a Hitler. No hay que olvidar que muchas personas siguen viendo al nazismo como una vía intermedia entre el comunismo y el capitalismo. Dado que el Holocausto es el principal impedimento para rehabilitar al nazismo, es preciso negarlo o, al menos, matizar lo que sucedió. En todo caso, la negación del Holocausto es ilegítima porque los métodos históricos utilizados por los negadores son deficientes. Debido a que los negadores del Holocausto operan bajo presunciones conspiradoras, es decir, niegan cualquier evidencia que rechace sus tesis como parte de una conspiración de mentiras, sus hipótesis no pasan la prueba de los más elementales exámenes de los métodos científicos.

El libro no responsabiliza únicamente a Hitler, sino también a la URSS, a las mujeres alemanas, al Vaticano e incluso a los judíos… ¿Podrían haber hecho algo estos últimos para evitar lo sucedido?

En realidad, lo que pretende la obra no es tanto responsabilizar a esos países y personas, como analizar qué pudieron hacer mejor o qué dejaron de hacer. El historiador Raul Hilberg culpó a los judíos y, en particular, a sus líderes, por no ofrecer una mayor resistencia frente al genocidio. Sugería que una confianza implícita en Dios, en la ley y en los contratos les llevó a un estado mental que les hizo pensar que los nazis no iban a destruirles, sino que los utilizarían para su beneficio económico. Para Hilberg, la mayoría de los judíos se dirigieron a su muerte como «corderos al matadero». Describe a los líderes judíos en los guetos como personas «embriagadas» con el poder que habían obtenido de los nazis. Para Hilberg, el hecho de que los judíos intentaran no provocar a las autoridades nazis e intentaran cumplir con lo que se les ordenaba, ayudó a condenarles. Por su parte, Hannah Arendt afirmó que los líderes judíos llegaron a colaborar de forma activa en el exterminio de su propio pueblo. Sin su asistencia, señala, la capacidad del sistema de terror del Tercer Reich se habría visto desbordada y habrían fallecido muchos menos judíos.
Sin duda, la pasividad judía facilitó las operaciones de asesinato. Sin embargo, hasta mediados de 1942, la mayoría de los judíos no era consciente de lo que sucedía en el este. Por lo tanto, tenía sentido intentar acatar las órdenes de las autoridades alemanas. Las víctimas y los observadores pasivos no contaban con acceso a las discusiones nazis sobre la campaña de exterminio. Tenían que valorar los designios nazis en base a señales indirectas contradictorias. La errática política nazi en los territorios ocupados, dificultaba la puesta en práctica de una política consistente. En un principio, las acciones nazis parecían a ojos de los judíos, dirigidas a saquear la riqueza judía pero no a que la denominada «cuestión judía» tuviese que ser necesariamente resuelta por la fuerza. Conseguir la información necesaria era casi imposible debido a la política alemana de camuflar el asesinato.

¿Ha accedido a documentos para escribir su libro o se ha basado en historiografías que ya se habían publicado en otros países?

Como historiografía del nazismo, Anatomía del Tercer Reich es un «libro de libros» por lo que me he apoyado principalmente en la ya nutrida bibliografía sobre el tema. En mi obra La Alemania Nazi (Marcial Pons, 2009) ya adelanté esta idea dedicando un epígrafe en cada capítulo temático a resumir lo más destacado de las opiniones de los historiadores del Tercer Reich. En esta ocasión, el objetivo era que la obra pudiese servir de guía tanto para los que se inician en el tema, como para aquellos que ya conocen el periodo pero que no tienen una idea clara de conjunto sobre los debates historiográficos. Lo más complejo ha sido qué obras incluir y cuales dejar fuera. En este caso he recurrido a las que he considerado que han aportado más al debate o han sido más controvertidas. Asimismo, he intentado, en la medida de lo posible, recurrir a obras que hayan sido traducidas al inglés y, en algunos casos, al español. La respuesta del público está siendo muy buena y en breve se publicará la segunda edición.

¿Considera que el lector, una vez lea su obra, podrá entender la razón por la que se produjeron tantas barbaries en este período negro de la historia?

Mi obra aspira a que, al menos, tenga una visión de conjunto y pueda situar los diferentes debates. En la conclusión he querido aportar mi visión personal sobre el tema invitando al lector a que contraste la suya con la del autor y pueda extraer sus propias conclusiones. No creo que el historiador deba convertirse nunca en «fiscal» de un periodo histórico. Creo sinceramente que el papel del historiador es dedicarse a la explicación y a la contextualización, no al juicio, y existe un enorme margen para el desacuerdo y los debates sobre lo que sucedió realmente entre 1919 y 1945.

Muchas gracias por la entrevista y espero que el lector se sienta atraído por esta obra que es el resumen de muchos años de estudio del periodo y, sobre todo, que le resulte de utilidad para comprender esos años sombríos pero decisivos de la historia contemporánea.

Laura Mas

Título: Anatomía del Tercer Reich

Autor: Álvaro Lozano

Editorial: Melusina

2ª ed. corregida por el autor, 1ª imp.(marzo 2012)

ISBN:978-84-15373-04-9

dijous, 15 de març del 2012

El Versus Teatre proclama la ‘República Bananera’

Ens situem a l’any 1947, una època de descolonitzacions en la que diversos països del primer món van perdre vàries de les seves colònies de manera progressiva. En aquesta ocasió, l’illa de San Jorge (Guatemala) ha aconseguit la seva independència però un dels tres darrers habitants que hi queden, una gran dama rica, no està disposada a abandonar-la i proposa crear una república perquè mai puguin marxar d’allà. La idea atrau molt als seus companys perquè els promet un mode de vida ple de luxe i comoditats, a més de la preuada llibertat per fer el que vulguin, al menys això és d’entrada el que sembla que aconseguiran amb l’ambiciós projecte que tenen entre mans. No obstant, ben aviat veuran com algunes de les seves pròpies lleis entren en conflicte i que la convivència no serà tan ideal com havien planejat.


‘República Bananera’ és un espectacle d’humor que inclou diversos números musicals, amb un decorat senzill però que compta amb un vestuari espectacular. Destaca, sobretot, la fantàstica actuació de la Mercè Boher com a dama rica, excèntrica i intransigent. El seu personatge està sobreactuat però precisament és aquesta la gràcia de la seva interpretació.

L’obra destil•la luxe i alegria, tot i que poc a poc va perdent el to fresc i optimista del principi i es va tornant més reflexiva i profunda alhora que es va tensionant l’ambient.

Deixeu-vos endur per l'ambient tropical banyat de cava i plaers que projecta 'República Bananera' a ritme de mambos i txa txa txas.

Laura Mas

FITXA ARTÍSTICA

Títol: República Bananera
Versus Teatre de Barcelona
Autor: Joan Yago
Companyia: La Barroca
Director: Israel Solà
Intèrprets: Mercè Boher, Cinta Moreno, Arnau Puig
Durada: 1 h. 20 min.

Concurs regalem 3 entrades dobles per veure 'Som una noció' al Club Capitol


Tenim un nou concurs, s'estrena a la sala Pepe Rubianes del Club Capitol la nova obra del afamat director Jordi Purtí 'Som una noció' i us volem regalar un total de 3 entrades dobles per aquesta estrena el dia 21 de Març a les 21 hores. Per concursar heu d'enviar les vostres dades a properaparadacultura@gmail.com i farem un sorteig el dia 19 de Març entre tots els correus rebuts. Els guanyadors seran informats per e-mail i podran recollir les entrades a taquilla el mateix dia de la funció. A més durant el dia 20 de Març també publicarem al bloc i les xarxes socials els resultat del sorteig . 

No us ho perdeu!!!!!

dimecres, 14 de març del 2012

Ràdio i xarxes socials a ‘Nit de ràdio dos punt zero’

La Villarroel ens sorprèn amb un espectacle divertit, original i fresc: ‘Nit de ràdio dos punt zero’. L’obra es centra en quatre personatges que treballen a un programa de ràdio: el director, la presentadora, el redactor i la becària. Però aviat l’espectador veurà com no són tan evidents els rols que juguen cadascun d’ells.

Al llarg del transcurs d’un dels programes es van descobrint les relacions que tenen entre uns i altres: amoroses, d’adicció, de desconfiança... ‘Nit de ràdio dos punt zero’ és un espectacle que parla dels comportaments humans, parteix d’una trama que de seguida fa un gir i intensifica la profunditat de l’obra, sense perdre mai el toc d’humor.

'Nit de ràdio dos punt zero' està carregat de comparacions entre les actituds de les persones i les xarxes socials i sorprèn gratament. L’obra es fa molt amena i fins i tot és possible que l'espectador s’identifiqui amb algun cas dels que s’exposen. Això sí, més val que esteu força ficats dins del món de les xarxes socials i que coneixeu conceptes com el trending topic de Twitter, tot i que la seva desconeixença no us farà perdre gaire el fil de l’obra.

Laura Mas

Fitxa artística

Dramatúrgia i direcció: Cristina Clemente

Intèrprets:

Clara Cols és CANDELA
Pablo Lammers és LLORENÇ
Sergio Matamala és PEDRO
Alícia Puertas és ANNA
i Blanca Caminal és BLANCA

Amb les veus de: Jordi Armengou, Sergi Belbel, Sergi Bittan, Roser Blanch, Mònica Bofill, Jordi Casanovas, Marina Fita, Oriol Genís, Carlos Lammers, Wanda Lammers, Guim Segarra, Graciela Soñez i Annabel Totusaus.

Espai escènic i sonor: Jordi Casanovas

Fotografia: Roser Blanch

Regidoria i producció executiva: Blanca Caminal

Ajudant de direcció: Mònica Bofill

Producció: FlyHard Produccions

Properes funcions: dilluns 19 i dilluns 26 de març a La Villarroel

dimarts, 13 de març del 2012

Ganadores del concurso 'Sin causa aparente'



Ya tenemos los ganadores del concurso de 'Sin causa aparente', de Empar Fernández:

Montse Duran

Nieves Simal Vélez

Javier Mouriz Fernández

¡Enhorabuena a los tres y gracias por participar!

Entrevista a Javier Márquez, autor de ‘Letal como un solo de Charlie Parker’

Javier Márquez (Sevilla, 1978) es escritor y periodista, autor de una veintena de relatos. ‘La fiesta de Orfeo’ (2009) fue su primera novela de ficción y ahora presenta un nuevo libro, ‘Letal como un solo de Charlie Parker’. Se trata de una novela negra que atrapa al lector desde el principio ‘sobre la permisividad de los gobiernos con el crimen organizado’, según nos indica.

-‘Letal como un solo de Charlie Parker’ parte de algunos episodios reales poco conocidos en nuestro país. ¿Puedes explicarnos los hechos constatables que has utilizado para construir la trama?

He echado mano de muchas historias reales para la novela. De hecho, las anécdotas que dan vida a casi todos los personajes ficticios nacen de crónicas auténticas. En cuanto a la trama principal, quise recuperar la que tal vez sea la película maldita de Hollywood por excelencia, ‘El conquistador de Mongolia’. Existen muchos detalles y circunstancias pero lo resumiremos en el hecho de que el ejército de los EE UU llevó a cabo pruebas atómicas en el desierto de Nevada durante años, en una zona alejada de áreas habitadas, pero no se tuvo en cuenta que el viento arrastraría los isótopos radioactivos de uno a otro punto. Esa negligencia costó la vida a centenares de personas a lo largo de varias décadas, entre ellas, más de las dos terceras partes del equipo de rodaje de la citada cinta, con el actor John Wayne encabezando la lista de bajas.

-Si tuvieras que definir tu novela en pocas palabras ¿qué dirías de ella?

Es una novela negra sobre la permisividad de los gobiernos con el crimen organizado según sirva a sus intereses; un texto que trata de ser fiel a las reglas básicas del género aunque abordadas desde la experiencia cultural que tenemos en nuestros días. Es decir, una novela influida por toda la literatura, el cine y la música de las últimas décadas y, por supuesto, por nuestra visión –la mía al menos- del negro clásico.

-‘Letal como un solo de Charlie Parker’, a imagen y semejanza de algunas de las obras clásicas de la novela negra norteamericana, está ambientada en los USA y recuerda la época de la Ley Seca. ¿Qué tiene el momento y el lugar que han servido de escenario a tantas novelas de género?

La Ley Seca estuvo en activo durante los años 20 (hasta el 33), mientras que mi historia se desarrolla en concreto en 1955. Digamos más bien que las épocas eran tan opuestas que llegan a tocarse en cierto modo. Durante la Ley Seca, el Gobierno persiguió sin descanso a la Mafia mientras ésta intentaba comerciar con algo ilegal. En el caso de mi historia, se mueve en una época y lugar en la que la Mafia sacaba beneficio a algo legal (en Las Vegas al menos), el juego, y disfrutaba de un acuerdo tácito con el Gobierno con el que llegó a colaborar en numerosos asuntos... Esta época me resulta mucho más estimulante, ver cómo lo legal o ilegal de un acto o un individuo depende de si sirve o no a los intereses de la sociedad o, mejor dicho, de sus líderes.

-¿Podrías describir a tu detective, Eddie Bennett?

Ante todo, no es un detective, y él mismo se enfada cuando a lo largo de la novela muchos lo definen como tal. Él se presenta al lector como un ‘solucionador de problemas’. Trabaja para una agencia de seguridad de Los Ángeles cuyos servicios contratan famosos actores y cantantes de la Costa Oeste. Él es el delegado en Las Vegas, y se encarga de que se cumpla a rajatabla ese famoso dicho de que lo que ocurre en Las Vegas se queda en Las Vegas. Es un veterano de la Segunda Guerra Mundial que tras volver del frente trabajó para la Mafia en la Costa Este. Poco a poco se alejó de la organización, aunque sin dejar de mantener lazos con ellos. Ahora se mueve al otro lado de la ley, vive en uno de los mejores hoteles de Las Vegas y tiene a los bármanes de la ciudad entre sus mejores amigos.

-¿Consideras imprescindible que un investigador sea buen bebedor y tenga una vida sentimental complicada?

No, en absoluto. Me resultaría difícil creer que un investigador de los años 50 no fuera bebedor, al igual que un fontanero o un vendedor de seguros; en los 50 todos bebían. Hoy sería más normal, aunque no creo que fuese tópico hacer bebedor a un detective, igual que no lo sería en el caso de un periodista, por ejemplo. Las rutinas, las costumbres, los ambientes, los horarios... todo eso hace que determinadas profesiones sean más dadas a que los que se dedican a ella acaben la jornada tomando unas cervezas.

-A lo largo de la novela el lector encontrará, como parte activa de la trama, a músicos portentosos, actores, magnates... La sensación que produce la lectura de tu novela es la de que has alcanzado un conocimiento exhaustivo sobre la época y sus protagonistas. ¿Podrías explicarnos cómo te has documentado? ¿A qué personaje de los que aparecen en ‘Letal como un solo de Charlie Parker’, has llegado a admirar más?

En realidad, la documentación para esta novela no ha ido más allá de concretar algunos detalles o nombres determinados, porque la época, el ambiente, los personajes... todo ello me gusta tanto que hace ya tiempo que manejo todo ese material con cierta soltura. Digamos que buena parte de la documentación que empleé para escribir ‘Rat Pack, viviendo a su manera’, me ha servido de forma directa o indirecta para poner en pie esta novela. ¿El material más curioso? Los centenares de informes del FBI sobre la Mafia en los 50 desclasificados y disponibles en internet. En cuanto a los personajes, es difícil de decir. Eddie Bennett, el protagonista, me cae muy bien, me encantaría irme de copas una noche con él y con su amigo Jerry Jenkins, el barman del Flamingo. Claro que ese grupo no estaría completo sin Dean Martin, el amigo de Sinatra y mi favorito de su clan. Para terminar, debo decir que el personaje femenino de Janet Baker me ha seducido más de lo que jamás llegué a imaginar.

-Y para acabar: ¿a qué atribuyes el buen momento que atraviesa la novela negra?

Al mal momento que atraviesa todo lo demás. Cuanto peores tiempos corren, mejor es la producción de novela negra. Y de no ser así, es cuando debería hablarse de crisis grave del género. La novela negra nos entretiene al tiempo que nos hace reflexionar. Es un pastel envenenado. Lo disfrutas gracias a sus diálogos, personajes y situaciones, pero al terminarlo, cuando lo interiorizas, te hace percatarte de toda la basura que nos rodea.

Empar Fernández

dilluns, 12 de març del 2012

Desayuno en familia - Roger Rosenblatt

La escritura cuando es sincera conmueve. Ese el caso de esta magnifica novela que deja sin duda de la veracidad de su argumento. Renuncia, generosidad, dolor, esperanza. El sentimiento se desgrana en la cotidianidad del día a día, desayuno a desayuno, sin sobresaltos, solo apuntando la tensión que se controla, la fatalidad que se vive con elegancia. Roger Rosenblatt, escritor y profesor de escritura creativa, ha contado la desdicha personal de la muerte repentina de su hija Amy, de 38 años, y la decisión de él y de su mujer de trasladarse al domicilio de su yerno para ayudarle a cuidar a tres sus nietos. La historia se narra durante los dos años siguientes a la muerte de Amy. Boppo y Mimi para los niños, dedican su vida a cambiar pañales y hacer deberes. El duelo y la rutina para superar lo insuperable. Ni una frase en exceso sentimental, un autentico control de la palabra que no elude el drama y su tensión. “Cuando Amy murió, no hubo necesidad de que Ginny y yo debatiéramos dónde queríamos y dónde debíamos estar”. Un magnifico relato sobre la pérdida de un ser querido y el esfuerzo para dar sentido a la vida. Pinceladas de recuerdo sobre la hija perdida, pinceladas de mirada hacia el presente, pinceladas de vacío en un constante esfuerzo por llenarlo. El arte de preparar las tostadas cada mañana como herramienta que proporcione contenido a una familia rota. “―Cúanto os vais a quedar Boppo? ―Siempre―” La lucha por ser capaz, finalmente, dos años después, de escuchar el último mensaje que Amy dejó en el contestador. Recomendable lectura sobre la vida y la muerte. Roger Rosenblatt ha obtenido un notable éxito con este libro, tanto de lectores como de crítica en EEUU y ha sido publicado en otros seis países.

Margarita Espuña

Título del libro: Desayuno en familia
Autor: Roger Rosenblatt
ISBN: 9788415120360
Editorial: Maeva

diumenge, 11 de març del 2012

Torn de nit - Agustí Vehí


Títol: Torn de nit
Autor: Agustí Vehí
Editorial: Alrevés
Col·lecció: Crims.cat
Edició: gener de 2012
Pàgines: 159
ISBN: 978-84-15098-40-9

         Agustí Vehí va néixer a Figueres l’any 1958 i és llicenciat i doctor en Història. Compagina la seva feina com a sotsinspector a la Guàrdia Urbana de Figueres amb la recerca, la docència i els estudis d’especialització. Ha escrit llibres d’història i de divulgació i tres novel·les negres “Abans del silenci”, “Ginesta pels morts”, “Un blues empordanès” i “Quan la nit mata el dia”.
         “Torn de nit” és el segon títol de la valenta col·lecció Crims.cat dirigida per Àlex Martín Escribà i editada per Alrevés que recull el testimoni de la desapareguda i enyorada Cua de Palla. El torn de nit del cos policial de Vilaclara és el divertit protagonista col·lectiu d’aquesta novel·la negra explicada amb la sornegueria d’un autor que riu amb la mateixa facilitat del mort i de qui el vetlla. Trobareu a la novel·la disbarats inimaginables, solucions d’anar per casa, anècdotes hilarants i un seguit de personatges infinitament humans i plens d’humanes febleses. Bordells sorollosos amb prostitutes que porten el ritme a la sang, animals que fan la guitza a mitja nit i una colla d’agents que aconsegueixen fer de la localitat empordanesa de Vilaclara un lloc ben pintoresc. Un estil sorneguer, un sentit de l’ humor més que notable i la “transcripció” d’una parla quasi ancestral  fan de la lectura de “Torn de nit” un plaer des de la primera a la darrera pàgina.
         I com a tast unes línies:
         “Vila gran i sàvia a peu d’una frontera que si te’n vas fa pujada i cansa, i si tornes fa baixada i t’entrebanques, la gent de Vilaclara, com la de Sóller de Mallorca, ha vist de tot i sap que tot passa: els que s’havien de menjar el món corren al cap de quatre dies cap a França camí de l’exili, empaitats pels que emplenaven les presons feia exactament els mateixos quatre dies. (...) tot plegat és una bona tocada de collons i, convençuts d’aquesta veritat immutable, es dediquen, acte seguit, al capítol de coses importants, demanant que hi ha per dinar”.

Empar Fernández

Popular