Hi ha novel·les que neixen d'una idea i d'altres que necessiten el pas del temps per trobar el seu moment. És el cas de L'any que et vaig dir adeu, la nova novel·la d'Albert Llimós, que arriba a les llibreries de la mà de La Campana després d'haver estat guardada en un calaix durant gairebé quinze anys. Una història ambientada en un dels períodes més convulsos de la nostra història recent, amb la Guerra Civil, l'exili i la fugida cap a França com a teló de fons.
La novel·la parla de pèrdues, traïcions, supervivència i contradiccions humanes, però també de la necessitat de recuperar una memòria històrica que encara tenim pendent. Hem conversat amb l'autor sobre l'origen del llibre, el pes de la memòria i els personatges que habiten aquesta història.
La novel·la té una història força particular al darrere. Com neix la idea de L'any que et vaig dir adeu?
En realitat, aquesta novel·la neix l'any 2009, fa setze anys. Després de la meva primera novel·la, La dona que fugia de la boira, que va quedar finalista del Premi Sant Jordi aquell mateix any, vaig tenir moltes ganes de continuar escrivint. Em vaig posar a treballar en una segona novel·la, també històrica, però no acabava de trobar-hi el punt que necessitava.
La vaig treballar i rellegir moltes vegades, però sempre tenia la sensació que li faltava alguna cosa. Finalment, la vaig aparcar en un calaix, on va quedar durant tretze o catorze anys.
Fins que el 2024 vaig patir un problema de salut greu, un atac de cor, del qual, afortunadament, em vaig recuperar sense seqüeles. Quan vaig sortir de l'hospital, el primer que vaig pensar va ser que havia de recuperar alguna història, que havia de tornar a fer coses. I em va venir al cap aquella novel·la que havia deixat aparcada. La vaig recuperar i em vaig dedicar a reescriure-la.
La història ens porta a l'exili dels catalans que van haver de fugir de Barcelona cap a França, especialment als camps de la zona dels Gels. Creus que encara som capaços de comprendre els sentiments d'aquelles persones?
Crec que una cosa molt important és saber mirar el nostre passat sense por ni temors, perquè explica el que som i també el que serem. Hem de tenir sempre aquesta mirada cap a un passat tan convuls com el nostre, amb una Guerra Civil, una dictadura franquista que va durar tants anys i l'exili de tantes persones.
No hem de tenir por de ser valents i de mirar què va passar. De vegades penso que no hem tingut prou paciència per escoltar les persones grans que ens podien explicar aquelles vivències. I no parlo només dels nostres avis, sinó de tota aquella gent que va viure la postguerra, la misèria i les conseqüències de la guerra.
És una espina que tinc: no haver aprofitat més aquelles estones amb els avis, escoltant les seves històries. Ara ja no hi són i hem perdut una part d'aquella memòria col·lectiva que hauríem pogut recuperar.
Moltes persones grans van passar dècades sense voler parlar de la guerra o de l'exili. Creus que cal insistir a recuperar aquests testimonis abans que sigui massa tard?
Sí. Et posaré un exemple relacionat amb la meva feina com a periodista. Durant vuit anys m'he dedicat a investigar i destapar històries d'abusos. Quan treballes amb situacions traumàtiques, moltes vegades et trobes amb persones que han volgut enterrar el passat.
Però si saps escoltar, si ofereixes les paraules adequades i acompanyes aquella persona, les històries acaben sortint. Ho he viscut centenars de vegades amb el tema dels abusos.
Crec que el trauma d'aquelles experiències no és tan diferent del dolor que van poder patir els nostres avis per les pèrdues i les conseqüències de la Guerra Civil. L'escolta activa i el fet de donar la mà a algú poden ajudar a recuperar aquestes històries i, amb elles, la nostra memòria històrica.
La Guerra Civil i l'exili són temes que continuen molt presents en la literatura catalana. Per què creus que hi tornem una vegada i una altra?
A mi és una època que m'apassiona. La trobo especialment interessant dins del nostre passat més recent. Les meves dues primeres novel·les, encara que no segueixin l'ordre de publicació, giren al voltant d'aquell temps tan convuls.
Una guerra entre germans, les traïcions, els canvis radicals que va experimentar la societat catalana i espanyola durant els anys trenta... Tot això em sembla apassionant.
Després de quaranta anys de dictadura, crec que tenim la necessitat de tornar a mirar aquell període amb uns altres ulls, fiscalitzar-lo, entendre'l de nou i rellegir-lo. És una feina que encara hem de continuar fent.
La novel·la també ens porta a parlar de l'acollida que van rebre els exiliats a França. Creus que tenim algun deute pendent amb els francesos per la manera com van tractar aquelles persones?
Ens vam veure desbordats i és evident que la resposta que es va donar a moltes persones no va ser l'adequada. Se les va tractar com a emigrants i no sempre se'ls va donar un tracte digne.
Ara bé, també entenc que és molt fàcil mirar-ho des de l'òptica del segle XXI. Avui continuen passant situacions semblants arreu del món. Només cal veure com responem a l'arribada de persones que necessiten fugir dels seus països i buscar una vida millor.
França hauria pogut donar una resposta molt més exemplar, sí, però gairebé cent anys després continuem cometent errors semblants. Encara no estem donant la resposta adequada a les persones que necessiten emprendre un viatge per trobar una vida millor.
Els personatges de la novel·la són ficticis o hi ha persones reals darrere d'alguns d'ells?
Són totalment ficticis. El que faig és agafar l'essència d'algunes característiques de persones reals. Per exemple, en una novel·la anterior hi havia un personatge, la Teresa, en qui vaig incorporar la valentia de la meva àvia. Però el personatge no tenia res a veure amb la història real que havia viscut ella.
En aquest cas, els personatges són de ficció, tot i que hi ha alguns punts de connexió amb la realitat i amb els orígens d'una de les històries que passa als Pirineus, a la Cerdanya.
Vaig crear aquests personatges entre el 2010 i el 2011 i ara, amb la maduresa que m'han donat aquests quinze anys, els he pogut matisar i donar-los més profunditat.
M'agrada molt jugar amb les contradiccions. Són personatges que s'equivoquen, que tenen uns valors i de vegades els trenquen, que tenen uns ideals però no sempre els respecten. Les persones no som perfectes. La passió, el desig, el perill o la por ens poden portar a actuar de maneres que mai no hauríem imaginat. Volia reflectir aquesta imperfecció humana.
Una part de la història transcorre a Montellà del Cadí, en un entorn rural i de muntanya. Com van viure aquells pobles l'arribada de tanta gent que fugia de la guerra?
La novel·la parla de traïcions i de persones que es posicionen a favor d'un bàndol o de l'altre, però també de molta gent que va ajudar els qui fugien del bàndol republicà i buscaven una sortida cap a França, o bé trobaven refugi entre els maquis a la mateixa zona del Pirineu.
Eren pobles petits, amb pocs habitants, que de sobte es trobaven amb l'arribada de persones necessitades, que buscaven refugi i, de vegades, simplement un plat de menjar per poder sobreviure.
Hi va haver gent que va saber respondre i ajudar; d'altres van mirar cap a una altra banda, i alguns van col·laborar activament amb el moviment dels maquis, facilitant menjar, cobertura i informació, o participant en les xarxes de resistència contra el règim franquista.
Crec que herois n'hi ha pocs al llarg de la història. De vegades exigim a tothom un comportament exemplar i heroic, però cadascú té la seva vida i no podem demanar a les persones que facin més del que poden per sobreviure i tirar endavant la família.
Molta gent, tant als pobles de muntanya com a les zones rurals i a les ciutats, es va veure arrossegada per les conseqüències d'una guerra terrible i va fer el que bonament va poder.
La portada també transmet aquesta sensació de fugida permanent. Què ens vol explicar?
És una portada molt suggeridora. Parla d'uns personatges que estan en trànsit permanent, en moviment constant i en una fugida contínua.
Són personatges erràtics perquè el moment històric és molt convuls i els empeny a fugir. Crec que la portada ho reflecteix molt bé. La dona que hi apareix, amb el cap cot i la mirada a terra, representa especialment l'Àngela, el personatge femení de la novel·la.
Són persones que fugen d'un país en flames, d'un país sense pau, i que busquen un moment de tranquil·litat que no aconsegueixen trobar. Han estat expulsades de la seva terra, del seu país i de la seva vida quotidiana.
El títol, L'any que et vaig dir adeu, sembla suggerir que no hi ha una única comiat, sinó molts adeus al llarg de la història.
Exactament. L'adeu és constant i cíclic. De fet, l'estructura narrativa de la novel·la també és cíclica, perquè els personatges viuen instal·lats en aquest comiat permanent.
Espero que algun dia aquests adeus s'acabin i es converteixin en un «adeu fins ara». Però en aquella època no podia ser així. Era un adeu del qual no sabies quan arribaria el moment de retrobar-te amb aquella persona.
Xavier Borrell
Albert Llimós
Editorial: La Campana
ISBN: 9791387564452
Idioma: Català
Número de páginas: 400
Año de edición: 2026
Colección: Narrativa Catalana
