«Hi ha històries que són millors en català que no pas en castellà» - Xavier Borrell, escriptor

L'escriptor fa balanç de la importància adquirida pel festival de novel·la negra Cubelles Noir i reivindica el paper del català en el ressorgiment del gènere.

Vinculat incansablement al món de la cultura, Xavier Borrell és escriptor, periodista cultural i col·laborador radiofònic en programes literaris d'àmbit nacional. És autor d'obres com Terra Nostra (Edicions Ònix, 2022) i Contrición (Real Noir, 2024), a més de participar en llibres col·lectius de relats com Contes Comtals (LlunydelRemat, 2026). També és el creador i director del festival de novel·la negra Cubelles Noir i està al capdavant de la plataforma cultural Propera Parada Cultura. És difícil trobar un moment en què no estigui implicat en alguna iniciativa cultural. Per això, després d'assistir als Premis Planeta, ens va fer un espai a la seva atapeïda agenda per parlar de literatura, ràdio i cultura.

—Com vas entrar en el món de la cultura? Com es va obrir la primera porta?

—És molt curiós, perquè la meva formació és d'arquitectura, però la meva mare era una gran aficionada a la lectura i jo em vaig llegir tota la seva biblioteca. A més, vaig llegir i estudiar molt en anglès i en català. De llegir vaig passar a l'altra banda i vaig escriure un llibre, que vaig enviar a una editorial, i me'n vaig oblidar. Temps després em van comunicar que el volien publicar.

—Posteriorment arribaria una etapa vinculada a la ràdio, on també començaria a adquirir importància el català.

—Vaig fer el meu primer programa de llibres en una ràdio de la zona de Montjuïc i la Zona Franca, on parlàvem amb editorials que ens van obrir les portes. Però el salt més important va arribar a Ràdio Cornellà, amb el programa Llegir en cas d'incendi, que fèiem íntegrament en català. Allà ens vam adonar de la importància que tenia aquesta llengua també professionalment. Vam entrevistar tota mena de persones i vam aprendre moltíssim. Després va arribar l'oportunitat de fer ràdio a escala nacional amb RNE3, on encara col·laboro al programa Todos somos sospechosos.

—També ets al capdavant de la web Propera Parada Cultura, una plataforma molt recomanable per llegir crítiques literàries i entrevistes a escriptors. Parla'ns de la teva faceta com a escriptor.

—Al principi no escrivia novel·la negra. En aquella època ja es feien coses molt interessants dins del gènere. Els dissabtes, molta gent anavem a la llibreria Negra y Criminal, a la Barceloneta, on s'organitzaven xerrades mentre menjàvem musclos. Allà feies amistats dins del món de la novel·la negra, comparties sobretaules i debats, i acabaves «ennegrint-te». De fet, vaig escriure El baile de los negros perquè portava tot aquell univers al cap. Així és com vaig entrar en el gènere i com he anat evolucionant.

—Quin és el procés creatiu a l'hora de començar una novel·la d'aquest tipus?

—Em fixo en l'actualitat i la faig servir com a punt de partida per trobar una idea. Hi ha molts subgèneres dins de la novel·la negra. Un autor com Julián Ibáñez deia que havíem d'imitar els grans escriptors i que, com que mai no ens sortiria igual, ja tindríem un bon començament.

—Com veus la situació del gènere, tant pel que fa al mercat català com a la presència de la llengua catalana?

—Si parles amb els llibreters, et diuen que la novel·la negra és un dels gèneres que més es venen en català, però la situació continua sent complicada. Han aparegut autors i autores molt bons i el gènere viu un moment de molta força. Tenim editorials especialitzades com Llibres del Delicte o Crims.cat. Altres grups, com Penguin, també estan apostant ara per autors en català, igual que alguna editorial del grup Planeta, i especialment per les dones escriptores.

—Ets el creador i comissari del festival de novel·la negra Cubelles Noir, que ja ha arribat a la seva primera dècada. Explica'ns una mica com va néixer.

—Poc temps després d'arribar a viure a Cubelles, vam començar a idear el festival, animats per la gent de l'Ajuntament. Amb unes ajudes modestes vam organitzar les primeres taules rodones, sense saber si hi vindria gaire gent. Però l'acollida va ser espectacular i, a partir d'aquí, cada any vam anar ampliant les activitats. El festival ha anat creixent i avui és una cita consolidada dins de la programació cultural anual del municipi.

—Com està actualment la qüestió del finançament? Què suposa trobar recursos per tirar endavant un projecte d'aquestes característiques?

—Per al festival tenim un recurs molt important: l'Ajuntament de Cubelles, que aporta aproximadament la meitat del pressupost. Això ens ha permès desenvolupar el projecte. A més, l'Ajuntament ens proporciona tota la logística que necessitem. Durant aquests deu anys també hem comptat amb els ingressos del marxandatge.

Les editorials ens fan molta confiança i es fan càrrec dels viatges, tant de les autores nominades com de la resta de convidats al festival. Darrerament, però, hem començat a obrir-nos a altres vies de finançament. Hem aconseguit una petita subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes i també ens hem presentat a una convocatòria del Ministeri de Cultura.

—Hi ha algun mitjà on es pugui consultar el material que publiqueu o les activitats del festival?

—Pel que fa al festival, darrerament hem enregistrat algunes de les taules rodones amb Ràdio Cubelles. Es poden escoltar íntegrament. També es poden trobar reportatges i resums de les activitats a Canal Blau. Encara no hem fet el pas d'enregistrar tot el festival i publicar-ne els continguts a YouTube, o almenys una part, perquè encara estem valorant com fer-ho.

—La teva obra es publica més en català o en castellà? Per què?

—Els meus llibres estan repartits a parts iguals entre les dues llengües. De fet, he publicat llibres en català i en castellà perquè em sento còmode escrivint en totes dues. A més, hi ha històries que funcionen millor en català que no pas en castellà. Pel que fa a les activitats del festival, aproximadament un 70 % són en català i un 30 % en castellà. També hem organitzat un festival a Vilanova i la Geltrú íntegrament en català, perquè és més fàcil trobar-hi participants del mateix municipi que no pas convidats de fora.

—Quin consell donaries a algú que vol començar a dedicar-se a l'escriptura o al món de la cultura?

—Soc dels que diuen, i és veritat, que per començar a escriure cal llegir molt. Però, és clar, on posem el límit? Hi ha nois i noies de quinze anys que ja escriuen llibres.

Jo recomano a tothom que escrigui, però no només això: que faci art i que cadascú trobi el seu moment per desenvolupar allò que vol fer. Si no vol publicar el que escriu, que no ho publiqui. Si prefereix provar-ho més endavant, també està bé. Però, sobretot, que s'assegui davant de l'ordinador i escrigui, sense fer servir la intel·ligència artificial.

I no ho dic perquè amb la IA no es pugui aconseguir un bon llibre, sinó perquè hi ha milers o milions de persones que han escrit abans que nosaltres i que ens han deixat un llegat. Si la fas servir per a un documental, per exemple, em sembla bé, però, pel que fa a l'escriptura literària, crec que la IA no et dona l'autenticitat ni el valor de construir una veu pròpia.

Juan Ignacio Ciura / Manuel Serrano

Estudiants de Comunicació i Industries Culturals de la UB

Barcelona

«Hem de saber mirar el nostre passat sense por ni temors» - Entrevista a Albert Llimós autor de 'L'any que et vaig dir adeu'

Hi ha novel·les que neixen d'una idea i d'altres que necessiten el pas del temps per trobar el seu moment. És el cas de L'any que et vaig dir adeu, la nova novel·la d'Albert Llimós, que arriba a les llibreries de la mà de La Campana després d'haver estat guardada en un calaix durant gairebé quinze anys. Una història ambientada en un dels períodes més convulsos de la nostra història recent, amb la Guerra Civil, l'exili i la fugida cap a França com a teló de fons.

La novel·la parla de pèrdues, traïcions, supervivència i contradiccions humanes, però també de la necessitat de recuperar una memòria històrica que encara tenim pendent. Hem conversat amb l'autor sobre l'origen del llibre, el pes de la memòria i els personatges que habiten aquesta història.

La novel·la té una història força particular al darrere. Com neix la idea de L'any que et vaig dir adeu?

En realitat, aquesta novel·la neix l'any 2009, fa setze anys. Després de la meva primera novel·la, La dona que fugia de la boira, que va quedar finalista del Premi Sant Jordi aquell mateix any, vaig tenir moltes ganes de continuar escrivint. Em vaig posar a treballar en una segona novel·la, també històrica, però no acabava de trobar-hi el punt que necessitava.

La vaig treballar i rellegir moltes vegades, però sempre tenia la sensació que li faltava alguna cosa. Finalment, la vaig aparcar en un calaix, on va quedar durant tretze o catorze anys.

Fins que el 2024 vaig patir un problema de salut greu, un atac de cor, del qual, afortunadament, em vaig recuperar sense seqüeles. Quan vaig sortir de l'hospital, el primer que vaig pensar va ser que havia de recuperar alguna història, que havia de tornar a fer coses. I em va venir al cap aquella novel·la que havia deixat aparcada. La vaig recuperar i em vaig dedicar a reescriure-la.

La història ens porta a l'exili dels catalans que van haver de fugir de Barcelona cap a França, especialment als camps de la zona dels Gels. Creus que encara som capaços de comprendre els sentiments d'aquelles persones?

Crec que una cosa molt important és saber mirar el nostre passat sense por ni temors, perquè explica el que som i també el que serem. Hem de tenir sempre aquesta mirada cap a un passat tan convuls com el nostre, amb una Guerra Civil, una dictadura franquista que va durar tants anys i l'exili de tantes persones.

No hem de tenir por de ser valents i de mirar què va passar. De vegades penso que no hem tingut prou paciència per escoltar les persones grans que ens podien explicar aquelles vivències. I no parlo només dels nostres avis, sinó de tota aquella gent que va viure la postguerra, la misèria i les conseqüències de la guerra.

És una espina que tinc: no haver aprofitat més aquelles estones amb els avis, escoltant les seves històries. Ara ja no hi són i hem perdut una part d'aquella memòria col·lectiva que hauríem pogut recuperar.

Moltes persones grans van passar dècades sense voler parlar de la guerra o de l'exili. Creus que cal insistir a recuperar aquests testimonis abans que sigui massa tard?

Sí. Et posaré un exemple relacionat amb la meva feina com a periodista. Durant vuit anys m'he dedicat a investigar i destapar històries d'abusos. Quan treballes amb situacions traumàtiques, moltes vegades et trobes amb persones que han volgut enterrar el passat.

Però si saps escoltar, si ofereixes les paraules adequades i acompanyes aquella persona, les històries acaben sortint. Ho he viscut centenars de vegades amb el tema dels abusos.

Crec que el trauma d'aquelles experiències no és tan diferent del dolor que van poder patir els nostres avis per les pèrdues i les conseqüències de la Guerra Civil. L'escolta activa i el fet de donar la mà a algú poden ajudar a recuperar aquestes històries i, amb elles, la nostra memòria històrica.

La Guerra Civil i l'exili són temes que continuen molt presents en la literatura catalana. Per què creus que hi tornem una vegada i una altra?

A mi és una època que m'apassiona. La trobo especialment interessant dins del nostre passat més recent. Les meves dues primeres novel·les, encara que no segueixin l'ordre de publicació, giren al voltant d'aquell temps tan convuls.

Una guerra entre germans, les traïcions, els canvis radicals que va experimentar la societat catalana i espanyola durant els anys trenta... Tot això em sembla apassionant.

Després de quaranta anys de dictadura, crec que tenim la necessitat de tornar a mirar aquell període amb uns altres ulls, fiscalitzar-lo, entendre'l de nou i rellegir-lo. És una feina que encara hem de continuar fent.

La novel·la també ens porta a parlar de l'acollida que van rebre els exiliats a França. Creus que tenim algun deute pendent amb els francesos per la manera com van tractar aquelles persones?

Ens vam veure desbordats i és evident que la resposta que es va donar a moltes persones no va ser l'adequada. Se les va tractar com a emigrants i no sempre se'ls va donar un tracte digne.

Ara bé, també entenc que és molt fàcil mirar-ho des de l'òptica del segle XXI. Avui continuen passant situacions semblants arreu del món. Només cal veure com responem a l'arribada de persones que necessiten fugir dels seus països i buscar una vida millor.

França hauria pogut donar una resposta molt més exemplar, sí, però gairebé cent anys després continuem cometent errors semblants. Encara no estem donant la resposta adequada a les persones que necessiten emprendre un viatge per trobar una vida millor.

Els personatges de la novel·la són ficticis o hi ha persones reals darrere d'alguns d'ells?

Són totalment ficticis. El que faig és agafar l'essència d'algunes característiques de persones reals. Per exemple, en una novel·la anterior hi havia un personatge, la Teresa, en qui vaig incorporar la valentia de la meva àvia. Però el personatge no tenia res a veure amb la història real que havia viscut ella.

En aquest cas, els personatges són de ficció, tot i que hi ha alguns punts de connexió amb la realitat i amb els orígens d'una de les històries que passa als Pirineus, a la Cerdanya.

Vaig crear aquests personatges entre el 2010 i el 2011 i ara, amb la maduresa que m'han donat aquests quinze anys, els he pogut matisar i donar-los més profunditat.

M'agrada molt jugar amb les contradiccions. Són personatges que s'equivoquen, que tenen uns valors i de vegades els trenquen, que tenen uns ideals però no sempre els respecten. Les persones no som perfectes. La passió, el desig, el perill o la por ens poden portar a actuar de maneres que mai no hauríem imaginat. Volia reflectir aquesta imperfecció humana.

Una part de la història transcorre a Montellà del Cadí, en un entorn rural i de muntanya. Com van viure aquells pobles l'arribada de tanta gent que fugia de la guerra?

La novel·la parla de traïcions i de persones que es posicionen a favor d'un bàndol o de l'altre, però també de molta gent que va ajudar els qui fugien del bàndol republicà i buscaven una sortida cap a França, o bé trobaven refugi entre els maquis a la mateixa zona del Pirineu.

Eren pobles petits, amb pocs habitants, que de sobte es trobaven amb l'arribada de persones necessitades, que buscaven refugi i, de vegades, simplement un plat de menjar per poder sobreviure.

Hi va haver gent que va saber respondre i ajudar; d'altres van mirar cap a una altra banda, i alguns van col·laborar activament amb el moviment dels maquis, facilitant menjar, cobertura i informació, o participant en les xarxes de resistència contra el règim franquista.

Crec que herois n'hi ha pocs al llarg de la història. De vegades exigim a tothom un comportament exemplar i heroic, però cadascú té la seva vida i no podem demanar a les persones que facin més del que poden per sobreviure i tirar endavant la família.

Molta gent, tant als pobles de muntanya com a les zones rurals i a les ciutats, es va veure arrossegada per les conseqüències d'una guerra terrible i va fer el que bonament va poder.

La portada també transmet aquesta sensació de fugida permanent. Què ens vol explicar?

És una portada molt suggeridora. Parla d'uns personatges que estan en trànsit permanent, en moviment constant i en una fugida contínua.

Són personatges erràtics perquè el moment històric és molt convuls i els empeny a fugir. Crec que la portada ho reflecteix molt bé. La dona que hi apareix, amb el cap cot i la mirada a terra, representa especialment l'Àngela, el personatge femení de la novel·la.

Són persones que fugen d'un país en flames, d'un país sense pau, i que busquen un moment de tranquil·litat que no aconsegueixen trobar. Han estat expulsades de la seva terra, del seu país i de la seva vida quotidiana.

El títol, L'any que et vaig dir adeu, sembla suggerir que no hi ha una única comiat, sinó molts adeus al llarg de la història.

Exactament. L'adeu és constant i cíclic. De fet, l'estructura narrativa de la novel·la també és cíclica, perquè els personatges viuen instal·lats en aquest comiat permanent.

Espero que algun dia aquests adeus s'acabin i es converteixin en un «adeu fins ara». Però en aquella època no podia ser així. Era un adeu del qual no sabies quan arribaria el moment de retrobar-te amb aquella persona.

Xavier Borrell

L'any que et vaig dir adeu
Albert Llimós
Editorial: La Campana
ISBN: 9791387564452
Idioma: Català
Número de páginas: 400
Año de edición: 2026
Colección: Narrativa Catalana

Compra-ho a Amazon:

https://link.amazon/B0ieiMITR

'El Océano' - Steve Sem-Sandberg

Sem-Snadberg nos presenta este relato de no-ficción en que nos cuenta la estancia de cuarenta y cinco días de Jean-Jacques Rousseau en la isla de Sant Pedro en mitad del lago de Bienne, en la entonces república de Berna (Suiza), a donde llega buscando la paz que no encuentra desde que dejó París, a raíz de una decisión del parlamento por la cual debía ser detenido y encerrado, acusado tras la publicación de Emilio y el Contrato social, publicaciones que podían corromper a los jóvenes que lo leyeran. 

Pero el que huye siempre tiene que estar alerta pues no se le da ningún respiro, y seguirá la huida de Montmorency y después de Motier y por fin llega a la isla de San Pedro donde se compromete a no leer, no escribir y dedicarse a la botánica. 

Pero nunca haya la paz por que le precede su fama de hombre corrupto tanto por sus escritos como por su relación con su fiel compañera Thérèse, su gouvernante o criada. En el transcurso de esas semanas hace un repaso no cronológico de su vida a través de sus recuerdos. 

Todo muy bien narrado por Sem-Sandberg con su estilo de prosa poética que hace de Océano una lectura muy interesante que motiva al lector a profundizar sobre la vida y los escritos de este gran filósofo. El Océano publicada en Suecia en 2022 fue elegida entre los veinte mejores libros del año por Dagens Nyheter.

Steve Sem-Sandberg (Oslo1958), se educó en Estocolmo, empezó su carrera como crítico y periodista cultural, debutó como novelista en 1976 pero con la publicación de El imperio de las mentiras (2009) sobre el gueto de Lódz y su controvertido líder Chaim Rumkoski alcanzó fama internacional. En 2016 por Los elegidos fue galardonado con el Prix Médicis Étranger en Francia. En 2020 fue elegido miembro de la Academia Sueca.

Buena lectura.

Eugènia Ros

El Océano

Steve Sem-Sandberg

Traductor: Carmen Montes Cano

Editorial: Impedimenta

ISBN: 9791387641740

Idioma: Castellano

Título original: Oceanen

Número de páginas: 272

Año de edición: 2026

Cómpralo en Amazon:

https://link.amazon/B0d55hUpP

'El Complejo Satsuma' - Bob Mortimer

El Complejo Satsuma es una divertida novela que combina el crimen, la corrupción policial, el abuso de poder, la mediocridad, la angustia y la soledad con un toque de humor que nos acompaña a lo largo de toda la historia. A través de pequeñas dosis de ironía y situaciones surrealistas, el autor construye un relato en el que confluyen diferentes historias que poco a poco van entrelazándose hasta desembocar en un giro sorprendente y un desenlace feliz.

El protagonista, Gary, es un chico que ronda la treintena, humilde, mediocre, inseguro y sin amigos. Su única compañía habitual es un conocido con el que se reúne de vez en cuando en un pub para ver partidos de fútbol. Sin embargo, en su último encuentro, este desaparece sin dar explicaciones, dejándole como recuerdo un USB escondido en el bolsillo de su chaqueta. Poco después, su conocido aparece muerto y Gary se ve arrastrado a una peligrosa trama de corrupción policial que le obligará a enfrentarse a situaciones que nunca habría imaginado.

En esta aventura contará con la ayuda de su solitaria vecina, una mujer mayor cuya única compañía es su perro. Ambos acabarán involucrados en una investigación que pondrá sus vidas en grave peligro. Y, como Gary tampoco tiene demasiada suerte en el amor, la aparición de una chica en el pub, que también está relacionada con todo el embrollo, hará que se enamore perdidamente de ella.

Uno de los grandes aciertos de la novela es su particular sentido del humor, especialmente en los encuentros de Gary con una ardilla del parque que representa su propia conciencia. Estas escenas, cargadas de surrealismo e ingenio, aportan un toque de humor inglés que contrasta con la oscuridad de los acontecimientos y convierte al protagonista en un personaje todavía más entrañable.

El Complejo Satsuma es una novela dinámica, original y muy entretenida, que sabe combinar una trama criminal con personajes peculiares, situaciones disparatadas y una buena dosis de ironía. Una lectura fresca, sutil y muy recomendable para pasar un buen rato y disfrutar de una historia que demuestra que incluso los personajes más corrientes pueden verse envueltos en las situaciones más extraordinarias.

Rosa Tobajas

El Complejo Satsuma
Bob Mortimer
Traductor: Joan Eloi Roca
Editorial: Atico de los Libros
ISBN: 9791388324154
Idioma: Castellano
Título original: The Satsuma Complex
Número de páginas: 288
Año de edición: 2026

Cómpralo en Amazon:

https://link.amazon/B03GCBV39

'Sinaloa, mon aimée' - Ángel Company

La vida es una sucesión de decisiones, ya sean estas buenas o malas, y ahí es donde radica el quid de la cuestión, una mala decisión puede acabar con nuestra vida tal y como la conocíamos hasta ese momento, al igual que una buena decisión puede también cambiar nuestra vida, pero la diferencia entre la primera y la segunda es que la primera de ellas puede hacernos perderlo todo, mientras que la segunda nos puede hacer ganarlo todo.

En Sinaloa, mon aimée, Ángel Company (Albadia, Valencia) muestra toda esa variedad de decisiones, desde la más trágica hasta la más luminosa, muestra ese instante en el que nuestra vida cambia por completo debido a una decisión drástica, tomada con conocimiento de causa o sin él, pero siendo conscientes en todo momento de que en ese exacto instante nuestra vida no será la misma.

En los trece relatos que componen este libro (¿evidencia ese maldito número el devenir de todos sus personajes?)  Company relata de forma serena, tranquila, sosegada, sin nervio aparente, un sinfín de verdaderas excentricidades locas de sus personajes, siempre viviendo, como el malogrado Lou Reed, en el lado salvaje de la vida.

Lo que sí tienen en común todos y cada uno de sus relatos, es que nos invitan a la reflexión, hace que pensemos en ello, le demos unas vueltas y sigamos con su apasionante lectura.

Company tiene una prosa vibrante, eléctrica, sintetizada al máximo, con cuatro frases cuenta más de sus personajes que algunos escritores en uno de sus capítulos, captura en ellas toda la esencia de esos momentos trascendentales en la vida de cada uno de sus personajes.

Sinaloa, mon aimée se consume rápido, sus historias tienen una media de duración bastante baja, pero su digestión es pesada, lenta, y necesita que nuestro cuerpo se avenga a ella.

Sinaloa, mon aimée está lleno de emociones, es crudo, incómodo en ocasiones, y muestra las mentes más retorcidas que habitan nuestros días, pero su prosa ayuda a pasar esos malos tragos y buscar el final de todas y cada una de esas terribles historias.

Dilemas éticos, relaciones humanas, violencia natural, libertad de acción, búsqueda de un pasado mejor, mentiras que pelean por ser verdad, traición, ambición, amor y redención, todo esto encontramos en Sinaloa, mon aimée.

SALVA G.

Título: Sinaloa, mon aimée
Autor: Ángel Company
Editorial: Coleman
Edición: 1ª edición, abril de 2026
Número de páginas: 178
I.S.B.N. 979-13-991853-0-0

Cómpralo en Amazon:

https://link.amazon/B0eCDcriI