Abans de res he d’admetre que per culpa de, o millor dit, gràcies a (després de llegir-lo és just donar-les-hi) la cita que obre aquest La granja del Ritz, les meves ganes de llegir-lo i confiar en la seva qualitat es van veure augmentades en un 1000%.
Sempre he estat un amant de l’art, en silenci això sí, sobretot de la música, però també dels llibres, del cinema i del teatre. Recordo anys de la meva vida veient pel·lícules a altes hores de la matinada o anant al teatre dues vegades per setmana, a més de comprar llibres com si no hi hagués demà, com si el temps per llegir-los se m’acabés en sortir el sol. De música no en parlaré, això donaria per a una altra ressenya, quan no un article complet.
Però mai vaig veure una pel·lícula d’estrena dues vegades. Sí, moltes pel·lícules m’han impactat. M’han fet somiar. M’han enfadat. M’han emocionat. Fins i tot han aconseguit fer-me plorar. Però només una va aconseguir que pagués religiosament la meva entrada dues vegades.
Un lugar en el mundo, de Adolfo Aristarain, amb Federico Luppi, Cecilia Roth i José Sacristán, té el privilegi i l’honor de ser aquesta pel·lícula.
Així que imagineu la meva (agradable) sorpresa en trobar-me una cita (“Quan un troba el seu lloc, ja no pot marxar-ne”) de Mario (el personatge interpretat per Luppi en aquella pel·lícula) obrint La granja del Ritz, l’última novel·la de Teresa Roig; senzillament em va robar el cor.
La novel·la neix, segons la mateixa autora, d’una notícia: unes gallines havien de ser capturades per motius sanitaris al barri de Vallbona, un dels barris que formen part del districte de Nou Barris (encara que ja siguin tretze aquests barris), unes gallines de les quals es diu que són les netes de les que anys enrere campaven lliurement per la granja Montserrat. És en aquell instant quan Roig veu clarament que aquella granja té una història que ha de ser explicada.
A través de quatre històries en diferents èpoques i de dos personatges cadascuna: Eugènia i Cristian; Miquel i Montserrat; Mercedes i Ramón; Ricard i Carme, anem coneixent la història d’una granja als afores de Barcelona que va acabar abastint amb les seves fruites, verdures, carn i ous el gran Hotel Ritz, actualment Hotel El Palace Barcelona, situat a la Gran Via de la capital catalana.
Evidentment tota novel·la comporta una història d’amor, i en aquest cas no hi podia faltar. És més, podem parlar de quatre històries d’amor, ja que cadascun dels personatges en defineix una. Fins i tot l’origen mateix de la granja és un autèntic acte d’amor. Miquel regala la granja a Montserrat.
Òbviament arriba un moment a la novel·la en què els personatges creuen els seus camins.
La granja del Ritz mostra una connexió entre la Barcelona rural d’antany i la burgesia, però també demostra que vivim molt desconnectats de la natura, ja que el nostre entorn a la gran ciutat és absoluta i completament urbà, i no ens enganyem, els pocs parcs que hi ha a la ciutat fan ben poc favor a la natura salvatge.
Però La granja del Ritz és molt més, ja que també hi trobem la lluita veïnal de la perifèria, que va haver de patir per aconseguir els serveis bàsics per a aquells barris allunyats del centre urbà. Es parla molt de El 47, però La granja del Ritz també mereixeria una pel·lícula. Per cert, Manolo Vital apareix al llibre.
La granja del Ritz és un magnífic llibre que no només compta amb uns personatges versemblants, sinó que a més recorda el passat d’una ciutat que a poc a poc va anar menjant-se els horts que li donaven de menjar, literalment, en benefici propi. Roig hi parla d’emocions i aconsegueix transmetre-les al lector en cadascun dels seus personatges, que per una raó o una altra van trobar a La granja del Ritz un lloc del qual ja no podien marxar.
Salva G.
Autora: Teresa Roig
Editorial: Rosa dels Vents
Edició: 1a edició, febrer de 2026
Nombre de pàgines: 330
ISBN: 978-84-19756-90-9
