Avui parlem amb Maria Sempere, editora de l’editorial Les Hores, que ens presenta La comunitat, la novel·la de l’escriptora sueca Nika Norlin. Una història que combina intriga i reflexió sobre la manera com vivim en societat.
Maria, expliqueu-nos primer de tot què és La comunitat.
La comunitat explica la història de l’Emily, una periodista d’uns trenta anys que viu a la ciutat i porta una vida molt intensa, tant laboralment com socialment. Treballa en diferents mitjans, però amb contractes precaris i una pressió constant. En un moment determinat pateix ansietat i decideix deixar-ho tot.
Per recuperar la calma, se’n va al nord de Suècia amb una tenda de campanya i s’instal·la en plena natura. Allà descobreix un grup de set persones molt diferents entre si que viuen en una mena de comunitat apartada del món. Aquest grup desperta la seva curiositat i, a poc a poc, hi comença a establir relació.
I què descobreix en aquesta comunitat?
La novel·la mostra com s’ha format aquesta comunitat i com hi han arribat cadascun dels seus membres. Són persones amb passats molt diferents: hi ha algú que ha estat a la presó, una activista ecologista molt carismàtica, un porter de discoteca, entre d’altres.
A través de flashbacks, l’autora ens explica la història de cada personatge i com han acabat convivint en aquest lloc remot. Al mateix temps, veiem com s’organitzen, quines normes estableixen i quins rols assumeix cadascú dins del grup.
Per tant, la novel·la també planteja preguntes sobre la convivència.
Exacte. És una reflexió molt interessant sobre com es construeix una comunitat: qui pren decisions, per què acceptem determinades normes o qui acaba exercint el lideratge.
També es planteja una qüestió molt actual: la manera com vivim a les ciutats. Sovint pensem que la vida d’aquesta comunitat és estranya, però si ens mirem des de fora potser també ho és la nostra vida urbana.
L’autora és molt coneguda a Suècia, oi?
Sí, és una figura molt polifacètica. A més d’escriptora, també és periodista i cantant. Amb aquesta novel·la va sorprendre molt a Suècia: va rebre molt bones crítiques i també va guanyar premis votats pels lectors.
És una obra que ha tingut molt recorregut internacional, perquè planteja reflexions molt contemporànies: l’ecologisme, el ritme de vida actual, la necessitat de comunitat o la solitud dins de les grans ciutats.
Què us va fer apostar per aquest llibre des de Les Hores?
Vam descobrir la novel·la a través de ressenyes molt positives en revistes literàries sueques. Quan vam demanar informació a l’agència literària ens van explicar que ja s’estava traduint a moltes llengües i que estava tenint molt bona acollida.
Ens va semblar que encaixava molt amb la nostra línia editorial: narrativa de qualitat però amb una història que enganxa i que pot arribar a molts lectors.
Com està estructurada la novel·la?
La narració es construeix amb capítols curts, gairebé com entrades de diari. Alguns segueixen el present, amb l’Emily apropant-se a la comunitat, i altres expliquen el passat dels seus membres.
Això fa que el lector vagi seguint dos camins narratius alhora: la formació de la comunitat i l’evolució de la protagonista mentre la descobreix.
El títol també té un significat simbòlic, oi?
Sí. Una de les protagonistes és entomòloga, és a dir, estudia les formigues. L’autora estableix un paral·lelisme entre el funcionament d’un formiguer i aquesta comunitat humana: cada individu té un paper diferent però tots són necessaris perquè el conjunt funcioni.
Per això el llibre es titula La comunitat i la coberta mostra formigues, com una metàfora d’aquest equilibri entre individus i col·lectiu.
Què creieu que fa especial aquesta novel·la?
Sobretot que l’autora no jutja els personatges. Ens presenta les seves històries i les seves decisions, però és el lector qui ha de decidir què en pensa.
A més, planteja preguntes que molts ens fem: fins a quin punt podríem deixar la nostra vida actual? Què estaríem disposats a sacrificar per viure d’una altra manera? Necessitem realment els altres més del que pensem?
Xavier Borrell
Annika Norlin
Traductor: Albert Herranz
