«El vostre fill té una veu. Escolteu-la» - Entrevista a Marta Casas Vilella autora de 'Planeta Marc'

Marta Casas-Vilella és l’autora de Planeta Marc, una novel·la publicada per Columna que parteix d’una experiència vital molt dura: la història del seu fill, diagnosticat amb TEA, i el camí que ha recorregut la família per entendre una realitat que, durant molts anys, la societat no estava preparada per assumir.

Com neix Planeta Marc?

En realitat, no va ser una idea meva. Jo, de natural, escric contes, i el meu fill, que té TEA, ja és un noi gran. Quan tenia 12 anys va fer un primer intent de suïcidi. Ho vaig viure molt malament i, un any després, com que no ho acabava de pair, vaig començar a escriure.

Vaig explicar el que havia passat abans: el naixement, el pas per l’educació especial, el bullying i totes les experiències negatives que l’havien portat fins aquell moment. Però també hi havia moments molt lluminosos, molt bonics i emocionants.

Vaig escriure unes trenta o quaranta pàgines, en forma de contes, i les vaig presentar a un concurs. No el vaig guanyar, però la Maria Barbal, amb qui ens coneixem de fa més de quaranta anys, havia llegit aquell recull. Em va dir que aquella part en què explicava la meva vivència amb el meu fill havia de convertir-se en tota una història i no quedar-se només en uns contes.

Aquella conversa em va obrir una porta que no era fàcil d’obrir.

Per què no era fàcil?

Perquè explicar una experiència així implica exposar-te molt. I això ho saben especialment les persones que tenen fills amb neurodivergències. Finalment vaig decidir fer-ho, però vaig triar un període concret, set anys, i vaig ficcionar bastant la història per poder-hi posar una certa distància.

El meu fill es diu Marc i vaig mantenir aquest nom perquè un marc és com el marc d'un quadre. Els autistes viuen, d'alguna manera, emmarcats, empresonats dins d'un marc que sovint els imposa la societat.

El llibre també és un homenatge al teu fill?

Sí. D'una banda, és un homenatge al meu fill, perquè ho va tenir tot en contra. Quan ell era petit, la societat no estava preparada per entendre una realitat com aquesta.

Li va arribar un diagnòstic i, d'alguna manera, el van condemnar. I després va tenir aquesta baixada als inferns. Però el meu fill és un au Fènix.

El llibre recull la seva veu quan era nen, després com a adolescent i finalment com a adult. I ell explica què va passar des de la seva pròpia visió, que és molt més bonica i esperançadora.

Al mateix temps hi ha la veu de la mare, que representa la visió de l'entorn: uns pares preocupats i una societat que vol entendre però que moltes vegades no sap com fer-ho.

I aquí apareix l'estigma?

Exactament. Hi ha uns mecanismes molt perversos: tens una etiqueta, aquesta etiqueta porta un estigma i l'estigma acaba portant rebuig.

Per això vaig escriure el llibre amb la idea de donar un bri d'esperança a les famílies que ara es poden trobar en situacions semblants i que pensen que no se'n sortiran.

Jo els voldria dir: us en sortireu.

La intel·ligència del vostre fill jugarà sempre al seu favor. El vostre fill té una veu. Escolteu-la. Aquesta veu s'ha d'escoltar, perquè té dret a ser considerat una persona i no un cas.

Escriure el llibre també t'ha servit per mirar enrere i entendre la teva pròpia evolució?

Al capdavall, sí. Però mentre l'escrivia, no era conscient d'això. Per poder explicar-ho vaig haver de crear tota una ficció i una distància.

La història és real, però vaig haver de desdoblar-la a través de la veu d'aquella mare, una dona que en certa manera ja no soc jo, perquè tu també vas evolucionant.

Al principi tenia molta confiança en l'opinió dels professionals, dels especialistes i en tota la medicació que li vam arribar a donar, que va ser excessiva. Però vaig anar canviant a mesura que el meu fill em demostrava que ell no era tot allò que estava passant al seu voltant.

Ell és una entitat pròpia. L'única cosa que li passa, i que li continua passant, és que la seva visió del món és completament diferent de la nostra.

Però no és ni millor ni pitjor. Té una altra lògica.

És també una història de resiliència i, fins i tot, d'autoajuda?

Sí, encara que no tenia aquesta pretensió inicial. Però he anat trobant persones sensibilitzades amb el tema que han passat per situacions molt dures i que s'hi han vist reflectides.

Em diuen: «Això també ho vaig passar jo», o «A casa meva també va passar així».

En aquest sentit, pot funcionar com una mena d'autoajuda. Si aquesta història et crida i hi entres, et pot ajudar.

És una història amb ironia, on pots riure i plorar. Hi ha una mica de tot. Però és una història molt dura, molt dura, amb un final feliç.

L'autoajuda, en aquest cas, és veure que ara ho estàs passant malament però que hi ha un camí perquè la situació pugui millorar. I no només per al fill, sinó també per a tot l'entorn familiar, perquè tenir una persona que viu les coses d'una altra manera pot provocar un terrabastall en tota la família.

El llibre està arribant també a les biblioteques?

Sí. Ara mateix ja és a més de quaranta biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Públiques de Catalunya. Per tant, es pot agafar en préstec.

I això és molt important, perquè el llibre va arribant a públics diferents. Evidentment, hi ha persones que hi tenen una connexió directa per la seva situació familiar, però també hi ha molta gent que l'ha llegit sense tenir cap relació directa amb el tema i a qui li ha agradat molt.

Crec que també està funcionant perquè, sobretot, és un llibre ben escrit. Jo soc escriptora i hi ha un treball literari i estilístic al darrere. No és simplement una experiència que he abocat sobre el paper.

Has volgut fugir, doncs, del simple testimoni?

Sí. Volia distanciar-me d'aquests testimonis que poden ser molt colpidors però que sovint no tenen filtres.

He utilitzat moltes metàfores i he creat moltes històries que es poden entendre des del terreny del TEA, però també des de qualsevol altra diferència o divergència respecte del que considerem normal.

I aquí hi ha una qüestió important: hauríem de saber què vol dir exactament «normal».

Què t'agradaria que es quedés el lector després de llegir Planeta Marc?

Sobretot, que entengués que les històries humanes sempre han parlat dels mateixos grans temes. La diferència és com expliquem aquestes històries.

A través de quin art, de quina tècnica, de quina veu vols explicar-les.

En el meu cas, he volgut explicar aquesta història des de la literatura i, sobretot, donar veu al meu fill.

On et poden seguir els lectors?

Tinc un compte d'Instagram que es diu Marta Casas Vilella. També hi ha una entrevista a Tot es mou, de TV3, que es pot trobar buscant Planeta Marc, així com un podcast de Betevé i una entrevista al diari Ara.

El llibre continua fent camí i aviat també farem un club de lectura. És una obra que va arribant a poc a poc, trobant els espais i els lectors adequats.

Per acabar, com definiries Planeta Marc?

És una història molt dura, però també una història d'esperança. Un homenatge al meu fill i un intent d'explicar que darrere d'una etiqueta hi ha sempre una persona.

I aquesta persona té una veu.

Cal escoltar-la.

Xavier Borrell

Planeta Marc
Marta Casas Vilella
Editorial: Columna Cat
ISBN: 9788466434058
Idioma: Català
Número de páginas: 280
Año de edición: 2025

'Malina' - Ingeborg Bachmann

Malina es una novela en tres partes en que una mujer cuyo nombre no conocemos nos cuenta como en un monologo consigo misma su relación con los dos hombres que llenan su vida: Iván mas joven que ella con el que mantiene una relación secreta y Malina, un funcionario con el que comparte apartamento, en esta primera parte la acción se sitúa en la Viena post II guerra mundial bajo el título Feliz con Iván. La segunda parte El tercer hombre introduce la figura de su padre a través de sueños, recuerdos a cual mas truculento y que sin poner fechas nos retrotrae a la época del nazismo para hacernos vivir las barbaridades que se cometieron en ese período. La última parte la titula De las últimas cosas que no revelaré. 

Algunos críticos señalan que Ingeborg Bachmann introduce en su relato parte de su vida sin llegar a ser una autobiografía.

Es una novela un tanto compleja de leer, es una narración psicológica de la situación de la mujer, de violencia, narrada por una persona que no quiere recordar las miserias que ha tenido que pasar. Una novela germánica con numerosas referencias a dicha cultura lo que ha llevado a su traductora a poner doscientas notas de pie de página en un libro de trescientas páginas lo que no facilita precisamente su lectura.

Ingeborg Bachmann finalizó sus estudios de filosofía con una tesis sobre Heidegger, pronto fue conocida por sus adaptaciones a la radio, fue una escritora que abarcó diversos campos: relato, ensayo, novela, poesía. En 1971 publicó Malina que se ha republicado al celebrarse el centenario de su nacimiento.

Entre otros obtuvo el premio Georg Büchner (1964) y el Gran Premio Estatal de Austria (1968)

Ingeborg Bachmann (Klangenfurt, Austria 1926 – Roma, Italia 1973), murió de forma prematura a consecuencia de un incendio en su domicilio.

Buena lectura.

Eugénia Ros

Malina
Ingeborg Bachmann
Traductor: Isabel Hernández González
Editorial: Nórdica Libros
ISBN: 9791387922955
Idioma: Castellano
Número de páginas: 366
Año de edición: 2026
Colección: Otras Latitudes

'Vipéreos' - J. A. Aguilar

Los Hinojosa son una familia como las de antes.

Disfuncional.

Todo son conflictos constantes, mala comunicación, abusos o negligencia, lo que impide cubrir las necesidades afectivas y el desarrollo de sus integrantes.

Don Miguel fue un padre duro. Pétreo. Militar de profesión. Y vocación. Siempre estuvo la patria por delante de la familia. Y eso, con el paso del tiempo, acabó haciendo mella en los hijos. Todos varones. Como debe ser.

Y todos ellos con profesiones de verdad. Bueno todos no. Los gemelos estuvieron muy mimados por su madre y salieron, uno sacerdote, Ismael, y el otro maestro, Gabriel. Cuando todo el mundo sabe que la cultura no sirve para nada. Y casarse con Dios. Menuda estupidez.

Por suerte los cuatro primeros fueron militar, Rafael, notario, Manuel, juez en la Audiencia Nacional Abel, y policía, Ezequiel. Vale. Ex policía. Pero fue culpa de la ex mujer. Cuatro profesiones que juntas pueden gobernar un país.

Por supuesto los nombres de pila fueron elegidos por el padre. Don Miguel mandaba. Todos los nombres acababan en “el”, abreviatura de Elohin que en hebreo significa “Dios o hace referencia a lo divino”.

Don Miguel vive con su hijo mayor, la mujer de este, Nines, y la hija de ambos, Laura. La mujer de Don Miguel murió de cáncer años atrás. Pero el Coronel Hinojosa ya no aguanta a su padre. Si estuvieran en un cuartel ya estaría en el calabozo. Así que con una rápida llamada a su hermano Abel deciden ingresarlo en una residencia de oficiales.

Es la Navidad de 2018.

Nadie en la familia traga al pater de familia. Y que estén desperdigados por la geografía española tampoco ayuda a mantener una estrecha relación afectiva. Ni siquiera sus nietos tragan al abuelo. Sobre todo por cómo trató a su abuela muerta.

No saben que lo poco que queda en pie de la familia está apunto de derrumbarse.

Nito Serra es un detective afincado en Menorca. Pero casi todos sus trabajos se realizan en la península. Hasta ella vuela para verse con Tarsicio Antúnez, director de la escuela Buena Nueva Divina de la Orden de los Siervos de Dios. Ubicados en Barcelona desde hace muchos años, en la zona alta de la ciudad han recibido un anónimo acusando a uno de sus profesores de abusos a un alumno, pidiendo que la Orden actúe en contra del profesor.

El director de la escuela pide al detective que investigue a sus profesores para saber quién es dicho profesor.

Cuando Nito descubre quién está detrás de esos abusos y se lo hace saber al director, este le recomienda que no diga nada a nadie y se olvide del caso.

Lo que no sabe Antúnez es que Nito tiene un socio en Barcelona, Berto Crusellas, y que ya le pasó toda la información. Nada malo hay en ello. El problema es que Berto estudió en esa escuela y fue objeto de abusos por parte del sacerdote a primeros de los años ochenta y no va a dejar estar el tema, aunque le cueste, literalmente, la vida.

Vipéreos, la tercera novela de J. A. Aguilar (Barcelona, 1957) tras Gandallas (2022) y Malandros (2025) trata un tema difícil. Oscuro. Silenciado por años. Infinitamente tratado estos últimos años. Pero nunca restituido como debería ser.

Solo tenemos que leer la novela para ver cómo actúan estos energúmenos. Tapan bajo la alfombra su propia mierda. En este caso ambos abusadores son destinados a otros centros. Tal cual se hace en la vida real.

La lucha de las víctimas para sacar a relucir toda esa mierda siempre se encontró con un silencio abrumador por parte de todos aquellos que están alrededor de los abusadores, haciendo caso omiso a las quejas, mirando para otro lado o directamente negando los hechos.

Aguilar muestra tanto el terror de la víctima como la impunidad del culpable.

Incluso llega al límite de querer tomar la justicia por su mano. Berto quiere acabar literalmente con la vida de su abusador y para ello no solo compra un arma sino que le acosa por la calle para tenderle una trampa.

Aguilar lleva a sus personajes al límite de su capacidad psicológica. Tanto a Berto como a Rafael. Un hecho oscuro en el pasado de su hija cuando esta era una adolescente desencadena una guerra familiar que separa definitivamente a la familia.

Ambos personajes deben decidir entre la justicia y la moralidad. En ambos casos su conflicto interior y exterior llegará a extremos que nunca hubieran podido imaginar. Y en ambos casos sus vidas se verán sacudidas y ya no volverán a ser igual.

Cómo un hecho del pasado puede hacer cambiar nuestro futuro es una afirmación tan real como que el aleteo de una mariposa puede desencadenar un tsunami en el otro lado del mundo. La teoría del caos está más que vigente en Vipéreos.

SALVA G.

Título: Vipéreos
Autor: J. A. Aguilar
Editorial: NPQ Editores
Edición: 1ª edición, marzo de 2026
Número de páginas: 242
I.S.B.N. 979-13-88234-01-9

«L’esport és una metàfora de la vida i la marató ens ensenya a superar els obstacles» - Entrevista a Delfí Vilaseca autor de 'Tu corres, tots correm'

Delfí Vilaseca ha publicat Tu corres, tots correm. Maratons per superar els límits, amb pròleg d’Arcadi Alibès. El llibre parla de maratons, però també de resiliència, superació i dels obstacles que afrontem al llarg de la vida.

Delfí, què té d’especial una marató perquè enganxi tant?

Quan proves aquesta distància i la tastes, t’adones que té alguna cosa especial. Sempre vols anar-la forjant i treballant, i cada vegada descobreixes coses noves. És un esport que et planteja moltes inquietuds, sobretot perquè passes moltes hores amb tu mateix.

És, per tant, un esport molt interior?

Sí. Passes moltes hores en solitud mentre entrenes i treballes per aconseguir un objectiu. Però és una solitud temporal, perquè quan arriba el dia de la cursa necessites tenir al costat la família, els amics i totes les persones que t’han acompanyat. És un esport individual pel que fa a les sensacions, però molt col·lectiu quan comparteixes els èxits i també els fracassos.

Totes les maratons es preparen de la mateixa manera?

D’una manera similar, però cada marató es viu diferent. Aquest mes de març, a Barcelona, vaig córrer la meva desena marató consecutiva, una cada any, i totes han estat diferents. N’hi ha hagut de molt bones, d’altres no tant i algunes que no m’han satisfet. Sempre hi intervenen molts condicionants: emocionals, físics i meteorològics.

Jo soc ciclista de tota la vida i vaig afrontar una malaltia amb mentalitat esportiva. És aquesta la filosofia que hi ha darrere del llibre?

Sí, i m’alegra molt aquesta similitud. Jo no considero aquest llibre simplement un llibre convencional, sinó un projecte. Evidentment, parla de maratons i d’esport, però l’essència que li vull donar és que l’esport és una metàfora de la vida.

Una marató és un recorregut llarg que requereix resiliència, treball i esforç. I això també passa a la vida. Trobem entrebancs, com quan perdem una persona estimada, tenim problemes a la feina, patim una malaltia o deixem aparcat un somni que voldríem reprendre.

Quan decideixes transformar totes aquestes experiències en un llibre?

El llibre neix de la suma de moltes experiències viscudes al llarg dels anys, tant dins de les curses com fora. Després de fer diferents maratons, em vaig adonar que cadascuna m’havia aportat molt. Vaig entendre que aquestes vivències podien anar més enllà d’una història personal i vaig voler transformar-les en un relat que connectés amb qualsevol persona.

El que més m’anima és que el llibre pugui arribar també a persones que no són esportistes i que potser ni tan sols els agrada córrer, però que troben en algun capítol o paràgraf alguna cosa amb què se senten identificades i que els pot servir d’inspiració.

En una marató hi ha el famós mur del quilòmetre 30. Què li diries a una persona que es troba davant del seu propi «mur» a la vida?

El mur de la vida es passa molt malament i, de vegades, ens pensem que és infranquejable. Però no ho és.

En una cursa, arriba un moment en què físicament el cos et diu que no pot continuar. És aleshores quan agafa el relleu una part molt important: el cap, la ment. Et dius a tu mateix: «Continuem. Jo t’ajudaré, però continuem».

A la vida passa exactament el mateix. Quan et diagnostiquen una malaltia important, per exemple, has d’agafar-te a les teves forces i a l’esperança, encara que de vegades aquesta esperança no hi sigui. També has de compartir-ho amb les persones que tens al voltant.

En definitiva, cal creure en un mateix, tenir perseverança, resiliència i esperit de lluita constant, i aspirar a superar els obstacles que, malauradament, ens trobem al llarg de la vida.

Quina és la marató més especial o més sorprenent que expliques al llibre?

Més que estranya, diria que n’hi ha una especialment significativa per les sensacions i els sentiments. És la marató de Sevilla de l’any 2020. Feia només dues o tres setmanes que havia mort la meva mare.

Em preguntava què hi feia allà i què havia de demostrar. No ho havia de demostrar ni per la meva mare ni per mi mateix: era tot el conjunt.

A més, físicament tampoc arribava bé, perquè tenia lesions. Però va ser una experiència molt important. Recordo que durant molts quilòmetres corria com si parlés amb la meva mare, en silenci.

Normalment, quan no pots més, és el teu cap qui et diu «som-hi». En aquella cursa, però, hi havia alguna cosa més especial que m’ajudava. Ho comparo amb quan algú t’ensenya a anar amb bicicleta: et subjecta per darrere fins que arriba un moment en què et deixa anar. Jo sentia que hi havia alguna cosa que m’ajudava a continuar.

Per això considero que aquesta és la marató més especial de totes les que explico al llibre.

T’ha sorprès que persones que no fan esport trobin similituds entre córrer una marató i afrontar la vida?

Sí, i això realment m’enriqueix molt. És precisament la conclusió que vull transmetre amb aquest projecte.

Quan em diuen que l’esport és una metàfora de la vida i que hi ha un paral·lelisme tan gran entre tots dos mons, sento que l’objectiu del llibre s’ha complert. Una persona a qui potser no li agrada l’esport pot començar a llegir-lo pensant que parla només de córrer, però després pot trobar-hi una comparativa extraordinària entre l’esforç i el treball de l’esport i les dificultats de la vida.

Això és el que realment m’enriqueix i el que dona sentit a tot el projecte.

Per acabar, hi ha algun altre motiu especial darrere del llibre?

Sí. Els beneficis dels drets d’autor del llibre es destinen íntegrament a l’Institut de Bellvitge contra el càncer de pàncrees, que lidera aquest projecte la doctora Meritxell Rovira.

Tot va molt lligat. És un cercle en què l’esport, les experiències personals, la superació i la solidaritat formen part d’un mateix projecte.

Xavier Borrell

Tu corres, tots correm
Delfí Vilaseca
Editorial: Cossetània Edicions
ISBN: 9788413565330
Idioma: Català
Número de páginas:184
Año de edición: 2025
Colección: El Tinter

'La enfermera' - Martín Torrres

La enfermera es una novela fresca, trepidante y muy entretenida que me ha atrapado desde el primer momento. La historia mantiene la intriga hasta el final y consigue que el lector se plantee constantemente qué relación existe entre los distintos personajes y los sucesos que van ocurriendo.

La novela destaca por la precisión con la que describe tanto a los personajes como los escenarios, especialmente las diferentes zonas del Hospital de Donostia y sus alrededores. Las escenas están muy bien ambientadas y algunas de las secuencias que transcurren en Urgencias son especialmente crudas y realistas, ya que se describen con bastante detalle situaciones que aportan tensión y dureza a la trama.

Los personajes tienen personalidades muy marcadas. Son controvertidos, tajantes, opuestos y muy diferentes entre sí, pero, al mismo tiempo, resultan complementarios. Esta diversidad hace que el lector se pregunte continuamente qué relación pueden tener entre ellos y cuál será su verdadera implicación en los acontecimientos.

Destacan especialmente la enferma amnésica, una mujer débil y marcada por un trauma, y el médico militar, un hombre físicamente musculoso, agresivo y también atormentado por su pasado. A primera vista son dos personajes completamente distintos, pero ambos están unidos por la especie de neblina que arrastran de sus experiencias anteriores. Además, los dos están dispuestos a saltarse normas, protocolos e incluso jurisdicciones para llegar hasta la verdad.

El título, La enfermera, cobra sentido porque toda la historia gira en gran medida alrededor de este personaje y de su pasado. La investigación parte de la referencia al padre fallecido de la protagonista, cuyo nombre es mencionado por una paciente en un susurro antes de morir. A partir de ahí se desencadena una trama cada vez más compleja.

También aparecen otros personajes que contribuyen a mantener la incertidumbre. El antiguo novio de Sophie, la enfermera, tiene desde el principio un aire siniestro que hace pensar que puede ser el principal sospechoso. Sin embargo, la novela juega muy bien con las apariencias y no permite descubrir la verdad hasta los últimos capítulos. Del mismo modo, el pasado del médico militar acaba teniendo un papel fundamental y permite relacionar muchos de los acontecimientos que, en principio, parecían independientes.

A lo largo de la historia se destapa una red en la que aparecen prostitución, drogas, corrupción policial y malversación de fondos. Aunque algunos aspectos de la trama pueden resultar poco creíbles si se analizan desde un punto de vista estrictamente realista, la novela compensa esta circunstancia con una historia muy ágil y entretenida.

La combinación de suspense, misterio, traición y tensión psicológica hace que la lectura resulte dinámica y que las páginas pasen rápidamente. Además, los constantes giros mantienen la curiosidad y hacen difícil dejar de leer para descubrir qué se esconde realmente detrás de cada personaje.

En definitiva, La enfermera es una novela recomendable para quienes disfrutan de las historias de misterio y suspense con personajes complejos, secretos y giros inesperados. Es una lectura ágil, intensa y entretenida que consigue mantener la intriga prácticamente hasta el final. El desenlace, además, queda abierto a una posible segunda parte, dejando al lector con ganas de saber cómo continuará la historia.

Martín Torres Remírez (Alcanadre, La Rioja, 1983). Médico de urgencias y emergencias, actualmente vive y ejerce en San Sebastián (Guipúzcoa). 

Rosa Tobajas

La enfermera

Martín Torrres
Editorial: Ndenovela
ISBN: 9788410140530
Idioma: Castellano
Número de páginas: 512
Año de edición: 2026
Colección: Ndenovela