!-- TradeDoubler site verification 3255486 --> Propera parada: cultura: Blanca Busquets, David Vann i Peter Schössow guanyen els Premis Llibreter

dijous, 16 de juny del 2011

Blanca Busquets, David Vann i Peter Schössow guanyen els Premis Llibreter

El Premi Llibreter d'enguany ha reconegut com a millors obres del 2010 La nevada del cucut, de Blanca Busquets (en categoria de literatura catalana), Sukkwan Island, de David Vann (en altres literatures) i El meu primer cotxe era vermell, de Peter Schössow, en àlbum il·lustrat. El guardó, que atorga el Gremi de Llibreters de Catalunya, premia les millors obres publicades durant l'any anterior.
Blanca Busquets, a l'Ateneu de Barcelona / Foto: Manel Haro (C)


La nevada del cucut
Blanca Busquets (Rosa dels Vents)

La novela de Busquets ens proposa dues històries separades en el temps però unides pels mateixos sentiments. Per una banda, la Tònia viu al poble de La Carena on ha estat casada amb un home que regenta un hostal juntament amb la seva mare. Sembla que ell només se l’estima per fer l’amor i perquè ella és forta per a treballar. La Tònia és molt aficionada a llegir i escriure, però en un poble tan petit de la Catalunya interior, a principis del segle XX, aquestes aficions no estaven gaire ben vistes, el que provoca que mai pugui estar tranquil·la fent la seva. Una de les formes que troba d'amagar la seva afició d'escriure és mitjançant un quadre pintat pel seu cosí que li fascina. Per altra banda, gairebé un segle després, la seva besnéta Lali, que comparteix l'afició d'escriure i certs patiments, es fixa en el quadre de La Carena, on veu coses que no veu la resta, igual que li passava a la seva besàvia.

Blanca Busquets ens mostra la mala vida que duien les persones dels pobles de muntanya a començaments del segle passat, on els sentiments no tenien cabuda i les persones gairebé vivien com a besties, sobretot les dones. Els matrimonis eren de tot menys d’amor, no es podia estimar els fills per si un dia morien i el fet de viure en un cercle reduït de persones feia que el “què diran” dominés el dia a dia dels habitants. Anys després de la història de la Tònia, la Lali es troba en circumstàncies similars tot i haver passat cent anys, ja que veu a La Carena els costums arcaics que encara planegen pel món rural i, a més, un succés passat fa molt de temps no li deixa tranquil·la davant dels altres habitants del poble. Poder gaudir del quadre i anar als Cingles, la muntanya més alta de la comarca, són les dues maneres que la Lali i la Tònia tenen de fugir de la realitat. [Ressenya aquí]

La novel·la, segons Blanca Busquets

Ha creat un poble fictici anomenat La Carena, però està clar que és Cantonigròs. Per què no posar el nom real?
Això m’ho ha comentat molta gent, però m’era extremadament difícil inventar una història en una casa que no hagués existit, ja que a principis de segle només hi havia unes deu cases a Cantonigròs. Així que millor vaig decidir crear un poble, on les històries són reals, però, en canvi, alguns escenaris, com l'hostal de la protagonista, no.
La Tònia ha de deixar els seus fills acabats de néixer a una dida recent i no els pot veure mentre continua treballant a l’hostal. Mirat des del nostre temps, és una cosa horrible...
Sí, hem de pensar que hi havia dos Catalunyes: per un costat una Barcelona moderna i oberta a Europa, però també hi havia una vida rural molt apartada de la modernitat que a banda de la vida bucòlica que pintaven alguns artistes de l'època, era també una vida molt dura com la que narrava Víctor Català a Solitud, de qui també parlo al llibre. Només fa falta veure els arxius parroquials per trobar nens que morien als deu mesos i et preguntes com podia ser això. Hi havia dides bones i dolentes, a vegades a alguns nens els hi tocava la dolenta, que tenien costums molt bèsties i els nens que no eren seus només menjaven les sobres.
Veig que, a poc que rasquis a la Catalunya rural, es poden trobar històries tràgiques...
Efectivament. Jo no m’he hagut de documentar gaire per saber-les, tot són coses que m’explicaven la meva mare i les meves avies. És a dir, tot el que explico ho van veure elles.
La Tònia és una dona que té afició per escriure. Això seria una cosa mal vista en aquella època, una mica com el que li passava a Caterina Albert (Víctor Català).
De fet és així, la Tònia no era compresa per la seva família, perquè es pensava que una dona no devia tenir cap coneixement d'escriptora, ja que no li serviria de res. S'ha de dir, però, que la història de la Caterina Albert va ser diferent: ella era una dona de mar i que va fer excavacions arqueològiques a Empúries, que tenia sensibilitat intel·lectual. Però al món del camp una dona podia ser castigada per voler llegir o escriure, com li passa a la protagonista de la novel·la que diu que si el pare se n’adonés de què llegeix i escriu, la castigaria. Ella només podia descansar per poder treballar al dia següent.

Xavier Borrell i Manel Haro.



Text: Manel Haro / Fotos: Manel Haro / Entrevista Blanca Busquets: Xavier Borrell

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Popular