Rosa sense primavera és una novel·la històrica que es desenvolupa a Barcelona durant les primeres dècades del s. XX. Concretament, el període que tractes va des de l’any 1898 al 1931. Què és el que més t’atrau d’aquella època?
Durant molts anys vaig ser veïna de l'Eixample i cada dia tenia l'oportunitat d'admirar l'ingent patrimoni arquitectònic del barri. Això em va ajudar molt a captar-ne l'essència. Les cases on vivim diuen molt de nosaltres. Per documentar-me a fons vaig fer servir sobretot els llibres sobre l' Eixample barceloní d'en Lluís Permanyer i la secció de Societat del diari La Vanguardia, vaig consultar la col·lecció de números reeditats de la seva hemeroteca. En parlo al pròleg.
Ets nascuda a Barcelona i aquest llibre li dediques al teu pare i també als teus avis i rebesavis els quals, com tu bé indiques, van viure un món similar al que descrius a la teva obra. Recordes alguna història que t’expliquessin i que t’hagi servit d’inspiració durant el procés creatiu de la novel·la?
La meva àvia va néixer el 1909, potser per això faig durar l'episodi de la crema de convents tot un capítol sencer. Tenia vint anys quan va anar a l'Exposició Universal del 29. Era filla d'aquells temps moderns, però encara em parlava de quan hi havia carrosses als carrers, de les llànties d'oli i dels quinques de petroli de quan encara no arribava l'electricitat a totes les cases, de reunions d'espiritisme i d'Esperanto, de les revolucions de la Xina i el Japó… Estava fascinada per l'avió (ella en deia “aeroplano”), pels actors de cine mut i les novel·les, pel doctor Fleming i la penicil·lina… i per l'any 2000! La guerra l'havia impactat molt, però pensava en el canvi de mil·lenni, i em deia que jo hi arribaria. Era una generació que s'imaginava el futur com un progrés.
He volgut reivindicar la carta personal com l'excel·lent forma de comunicació que és, encara que hagi caigut en l'oblit per mor dels telèfons mòbils i les xarxes socials. No fa ni cinquanta anys les cartes eren l'únic pont entre les persones que estaven lluny, les unes de les altres. Els qui no sabien ni llegir ni escriure s'adreçaven als escrivents d'ofici.
El dietari
que escriu la protagonista era un instrument molt utilitzat per les dones de
l'època, un espai secret que permetia que s'expressessin en llibertat, des del
recinte protegit de la pròpia cambra, quan tenien prohibit, o quasi, fer-ho
fora de casa. Com la novel·la, el dietari era un gènere burgès que va anar fent
fortuna en altres capes socials, a mesura que creixia l'alfabetització.
De la meva passió per llegir, des que era ben petita! Sempre he escrit per a mi mateixa. A partir del 2010, per causa d'una operació i de la convalescència que en va seguir, vaig descobrir l'escriptura com a forma de teràpia, primer poesia que publicava a les xarxes, després relats que es van anar allargant en forma de novel·les, a mesura que els personatges s'anaven fent grans i reclamaven més espai.
Havies escrit abans alguna obra històrica o aquesta és la primera? És el gènere en el que et sents més còmoda escrivint?
Havia escrit alguns relats inserits en marcs històrics, però Rosa sense primavera és l'única d'aquest gènere. No sabria dir en quin gènere em sento més còmode perquè m'agrada anar variant, però potser sento una mica de predilecció pel gènere fantàstic, perquè em dóna més llibertat expressiva i puc experimentar més amb el llenguatge.
Sí, esclar. Jo mateixa m'he traduit a l'italià alguns dels meus relats curts, que han estat publicats a Itàlia en antologies de relats d'autors diversos. Però no m'atreviria mai a traduir-me una novel·la sencera. Conec bons traductors, català-italià, que són de llengua mare italiana i que ho farien molt bé. Només falta trobar una editorial italiana que ho vulgui fer.
Tot i viure a l’estranger, faràs alguna presentació a Barcelona amb motiu de la publicació del teu llibre?
La primera presentació de Rosa sense primavera es farà a la llibreria Documenta, a Barcelona, divendres 22 d'octubre a les 19 hores. Només hi ha capacitat per a 35 persones, pel tema Covid, per això cal inscriure's abans enviant un e-mail a correu@documenta-bcn.com
Ja per acabar, actualment estàs treballant en un nou projecte literari?
Durant tot aquest temps de confinaments i restriccions, he tingut ocasió de revisar bona part dels escrits que guardava al calaix. El meu projecte més immediat és anar-los traient, valorant altres possibles publicacions a curt termini. El sentit d'un llibre és el de ser llegit. Però ja estic pensant en la pròxima novel·la, tot i que no us puc dir el tema que tractarà per una qüestió de supersticions meves. Un cop has començat, escriure és una droga!
Xavier Borrell
Rosa sense primavera
Autor: Buisan Ferrer, Amanda
ISBN: 978-84-123786-1-0
210 pàgines
Pagés editors
Col·lecció: Grama - Narrativa, 11 Nº
Data de publicació: Agost 2021
Xavier Borrell, gràcies per l'entrevista!
ResponElimina