Marta Casas-Vilella és l’autora de Planeta Marc, una novel·la publicada per Columna que parteix d’una experiència vital molt dura: la història del seu fill, diagnosticat amb TEA, i el camí que ha recorregut la família per entendre una realitat que, durant molts anys, la societat no estava preparada per assumir.
Com neix Planeta Marc?
En realitat, no va ser una idea meva. Jo, de natural, escric contes, i el meu fill, que té TEA, ja és un noi gran. Quan tenia 12 anys va fer un primer intent de suïcidi. Ho vaig viure molt malament i, un any després, com que no ho acabava de pair, vaig començar a escriure.
Vaig explicar el que havia passat abans: el naixement, el pas per l’educació especial, el bullying i totes les experiències negatives que l’havien portat fins aquell moment. Però també hi havia moments molt lluminosos, molt bonics i emocionants.
Vaig escriure unes trenta o quaranta pàgines, en forma de contes, i les vaig presentar a un concurs. No el vaig guanyar, però la Maria Barbal, amb qui ens coneixem de fa més de quaranta anys, havia llegit aquell recull. Em va dir que aquella part en què explicava la meva vivència amb el meu fill havia de convertir-se en tota una història i no quedar-se només en uns contes.
Aquella conversa em va obrir una porta que no era fàcil d’obrir.
Per què no era fàcil?
Perquè explicar una experiència així implica exposar-te molt. I això ho saben especialment les persones que tenen fills amb neurodivergències. Finalment vaig decidir fer-ho, però vaig triar un període concret, set anys, i vaig ficcionar bastant la història per poder-hi posar una certa distància.
El meu fill es diu Marc i vaig mantenir aquest nom perquè un marc és com el marc d'un quadre. Els autistes viuen, d'alguna manera, emmarcats, empresonats dins d'un marc que sovint els imposa la societat.
El llibre també és un homenatge al teu fill?
Sí. D'una banda, és un homenatge al meu fill, perquè ho va tenir tot en contra. Quan ell era petit, la societat no estava preparada per entendre una realitat com aquesta.
Li va arribar un diagnòstic i, d'alguna manera, el van condemnar. I després va tenir aquesta baixada als inferns. Però el meu fill és un au Fènix.
El llibre recull la seva veu quan era nen, després com a adolescent i finalment com a adult. I ell explica què va passar des de la seva pròpia visió, que és molt més bonica i esperançadora.
Al mateix temps hi ha la veu de la mare, que representa la visió de l'entorn: uns pares preocupats i una societat que vol entendre però que moltes vegades no sap com fer-ho.
I aquí apareix l'estigma?
Exactament. Hi ha uns mecanismes molt perversos: tens una etiqueta, aquesta etiqueta porta un estigma i l'estigma acaba portant rebuig.
Per això vaig escriure el llibre amb la idea de donar un bri d'esperança a les famílies que ara es poden trobar en situacions semblants i que pensen que no se'n sortiran.
Jo els voldria dir: us en sortireu.
La intel·ligència del vostre fill jugarà sempre al seu favor. El vostre fill té una veu. Escolteu-la. Aquesta veu s'ha d'escoltar, perquè té dret a ser considerat una persona i no un cas.
Escriure el llibre també t'ha servit per mirar enrere i entendre la teva pròpia evolució?
Al capdavall, sí. Però mentre l'escrivia, no era conscient d'això. Per poder explicar-ho vaig haver de crear tota una ficció i una distància.
La història és real, però vaig haver de desdoblar-la a través de la veu d'aquella mare, una dona que en certa manera ja no soc jo, perquè tu també vas evolucionant.
Al principi tenia molta confiança en l'opinió dels professionals, dels especialistes i en tota la medicació que li vam arribar a donar, que va ser excessiva. Però vaig anar canviant a mesura que el meu fill em demostrava que ell no era tot allò que estava passant al seu voltant.
Ell és una entitat pròpia. L'única cosa que li passa, i que li continua passant, és que la seva visió del món és completament diferent de la nostra.
Però no és ni millor ni pitjor. Té una altra lògica.
És també una història de resiliència i, fins i tot, d'autoajuda?
Sí, encara que no tenia aquesta pretensió inicial. Però he anat trobant persones sensibilitzades amb el tema que han passat per situacions molt dures i que s'hi han vist reflectides.
Em diuen: «Això també ho vaig passar jo», o «A casa meva també va passar així».
En aquest sentit, pot funcionar com una mena d'autoajuda. Si aquesta història et crida i hi entres, et pot ajudar.
És una història amb ironia, on pots riure i plorar. Hi ha una mica de tot. Però és una història molt dura, molt dura, amb un final feliç.
L'autoajuda, en aquest cas, és veure que ara ho estàs passant malament però que hi ha un camí perquè la situació pugui millorar. I no només per al fill, sinó també per a tot l'entorn familiar, perquè tenir una persona que viu les coses d'una altra manera pot provocar un terrabastall en tota la família.
El llibre està arribant també a les biblioteques?
Sí. Ara mateix ja és a més de quaranta biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Públiques de Catalunya. Per tant, es pot agafar en préstec.
I això és molt important, perquè el llibre va arribant a públics diferents. Evidentment, hi ha persones que hi tenen una connexió directa per la seva situació familiar, però també hi ha molta gent que l'ha llegit sense tenir cap relació directa amb el tema i a qui li ha agradat molt.
Crec que també està funcionant perquè, sobretot, és un llibre ben escrit. Jo soc escriptora i hi ha un treball literari i estilístic al darrere. No és simplement una experiència que he abocat sobre el paper.
Has volgut fugir, doncs, del simple testimoni?
Sí. Volia distanciar-me d'aquests testimonis que poden ser molt colpidors però que sovint no tenen filtres.
He utilitzat moltes metàfores i he creat moltes històries que es poden entendre des del terreny del TEA, però també des de qualsevol altra diferència o divergència respecte del que considerem normal.
I aquí hi ha una qüestió important: hauríem de saber què vol dir exactament «normal».
Què t'agradaria que es quedés el lector després de llegir Planeta Marc?
Sobretot, que entengués que les històries humanes sempre han parlat dels mateixos grans temes. La diferència és com expliquem aquestes històries.
A través de quin art, de quina tècnica, de quina veu vols explicar-les.
En el meu cas, he volgut explicar aquesta història des de la literatura i, sobretot, donar veu al meu fill.
On et poden seguir els lectors?
Tinc un compte d'Instagram que es diu Marta Casas Vilella. També hi ha una entrevista a Tot es mou, de TV3, que es pot trobar buscant Planeta Marc, així com un podcast de Betevé i una entrevista al diari Ara.
El llibre continua fent camí i aviat també farem un club de lectura. És una obra que va arribant a poc a poc, trobant els espais i els lectors adequats.
Per acabar, com definiries Planeta Marc?
És una història molt dura, però també una història d'esperança. Un homenatge al meu fill i un intent d'explicar que darrere d'una etiqueta hi ha sempre una persona.
I aquesta persona té una veu.
Cal escoltar-la.
Xavier Borrell
Planeta Marc
Marta Casas Vilella
Editorial: Columna Cat
ISBN: 9788466434058
Idioma: Català
Número de páginas: 280
Año de edición: 2025
