Delfí Vilaseca ha publicat Tu corres, tots correm. Maratons per superar els límits, amb pròleg d’Arcadi Alibès. El llibre parla de maratons, però també de resiliència, superació i dels obstacles que afrontem al llarg de la vida.
Delfí, què té d’especial una marató perquè enganxi tant?
Quan proves aquesta distància i la tastes, t’adones que té alguna cosa especial. Sempre vols anar-la forjant i treballant, i cada vegada descobreixes coses noves. És un esport que et planteja moltes inquietuds, sobretot perquè passes moltes hores amb tu mateix.
És, per tant, un esport molt interior?
Sí. Passes moltes hores en solitud mentre entrenes i treballes per aconseguir un objectiu. Però és una solitud temporal, perquè quan arriba el dia de la cursa necessites tenir al costat la família, els amics i totes les persones que t’han acompanyat. És un esport individual pel que fa a les sensacions, però molt col·lectiu quan comparteixes els èxits i també els fracassos.
Totes les maratons es preparen de la mateixa manera?
D’una manera similar, però cada marató es viu diferent. Aquest mes de març, a Barcelona, vaig córrer la meva desena marató consecutiva, una cada any, i totes han estat diferents. N’hi ha hagut de molt bones, d’altres no tant i algunes que no m’han satisfet. Sempre hi intervenen molts condicionants: emocionals, físics i meteorològics.
Jo soc ciclista de tota la vida i vaig afrontar una malaltia amb mentalitat esportiva. És aquesta la filosofia que hi ha darrere del llibre?
Sí, i m’alegra molt aquesta similitud. Jo no considero aquest llibre simplement un llibre convencional, sinó un projecte. Evidentment, parla de maratons i d’esport, però l’essència que li vull donar és que l’esport és una metàfora de la vida.
Una marató és un recorregut llarg que requereix resiliència, treball i esforç. I això també passa a la vida. Trobem entrebancs, com quan perdem una persona estimada, tenim problemes a la feina, patim una malaltia o deixem aparcat un somni que voldríem reprendre.
Quan decideixes transformar totes aquestes experiències en un llibre?
El llibre neix de la suma de moltes experiències viscudes al llarg dels anys, tant dins de les curses com fora. Després de fer diferents maratons, em vaig adonar que cadascuna m’havia aportat molt. Vaig entendre que aquestes vivències podien anar més enllà d’una història personal i vaig voler transformar-les en un relat que connectés amb qualsevol persona.
El que més m’anima és que el llibre pugui arribar també a persones que no són esportistes i que potser ni tan sols els agrada córrer, però que troben en algun capítol o paràgraf alguna cosa amb què se senten identificades i que els pot servir d’inspiració.
En una marató hi ha el famós mur del quilòmetre 30. Què li diries a una persona que es troba davant del seu propi «mur» a la vida?
El mur de la vida es passa molt malament i, de vegades, ens pensem que és infranquejable. Però no ho és.
En una cursa, arriba un moment en què físicament el cos et diu que no pot continuar. És aleshores quan agafa el relleu una part molt important: el cap, la ment. Et dius a tu mateix: «Continuem. Jo t’ajudaré, però continuem».
A la vida passa exactament el mateix. Quan et diagnostiquen una malaltia important, per exemple, has d’agafar-te a les teves forces i a l’esperança, encara que de vegades aquesta esperança no hi sigui. També has de compartir-ho amb les persones que tens al voltant.
En definitiva, cal creure en un mateix, tenir perseverança, resiliència i esperit de lluita constant, i aspirar a superar els obstacles que, malauradament, ens trobem al llarg de la vida.
Quina és la marató més especial o més sorprenent que expliques al llibre?
Més que estranya, diria que n’hi ha una especialment significativa per les sensacions i els sentiments. És la marató de Sevilla de l’any 2020. Feia només dues o tres setmanes que havia mort la meva mare.
Em preguntava què hi feia allà i què havia de demostrar. No ho havia de demostrar ni per la meva mare ni per mi mateix: era tot el conjunt.
A més, físicament tampoc arribava bé, perquè tenia lesions. Però va ser una experiència molt important. Recordo que durant molts quilòmetres corria com si parlés amb la meva mare, en silenci.
Normalment, quan no pots més, és el teu cap qui et diu «som-hi». En aquella cursa, però, hi havia alguna cosa més especial que m’ajudava. Ho comparo amb quan algú t’ensenya a anar amb bicicleta: et subjecta per darrere fins que arriba un moment en què et deixa anar. Jo sentia que hi havia alguna cosa que m’ajudava a continuar.
Per això considero que aquesta és la marató més especial de totes les que explico al llibre.
T’ha sorprès que persones que no fan esport trobin similituds entre córrer una marató i afrontar la vida?
Sí, i això realment m’enriqueix molt. És precisament la conclusió que vull transmetre amb aquest projecte.
Quan em diuen que l’esport és una metàfora de la vida i que hi ha un paral·lelisme tan gran entre tots dos mons, sento que l’objectiu del llibre s’ha complert. Una persona a qui potser no li agrada l’esport pot començar a llegir-lo pensant que parla només de córrer, però després pot trobar-hi una comparativa extraordinària entre l’esforç i el treball de l’esport i les dificultats de la vida.
Això és el que realment m’enriqueix i el que dona sentit a tot el projecte.
Per acabar, hi ha algun altre motiu especial darrere del llibre?
Sí. Els beneficis dels drets d’autor del llibre es destinen íntegrament a l’Institut de Bellvitge contra el càncer de pàncrees, que lidera aquest projecte la doctora Meritxell Rovira.
Tot va molt lligat. És un cercle en què l’esport, les experiències personals, la superació i la solidaritat formen part d’un mateix projecte.
Xavier Borrell
Delfí Vilaseca
Editorial: Cossetània Edicions
ISBN: 9788413565330
Idioma: Català
Número de páginas:184
Año de edición: 2025
Colección: El Tinter
