Amb Fer-me sobre la terra, Ascen Capel s’endinsa en la Barcelona de la Guerra Civil per recuperar la memòria dels bombardejos, els refugis antiaeris i, sobretot, la vida quotidiana de les dones que van haver de sobreviure enmig de la por. La novel·la recrea també el barri de Gràcia dels anys trenta i dona veu a dones anònimes que, lluny dels grans protagonismes polítics, van sostenir les seves famílies i van continuar fent vida en una ciutat sota les bombes.
Avui parlem amb l’autora sobre els orígens de la novel·la, la documentació històrica, els bombardejos de Barcelona, la memòria de les supervivents i el paper de les dones durant i després de la guerra.
D’on neix la idea d’escriure aquesta novel·la i de situar-la durant la Guerra Civil?
Em va venir al cap el tema dels refugis antiaeris. Vaig imaginar-me la meva mare sota les bombes i dins d’un refugi. I aleshores em vaig preguntar què sentia aquella gent, sobretot les dones, què feien, com es movien.
Després em vaig plantejar d’on venien, quina càrrega portaven i com es movien per aquella ciutat sota les bombes. Hem de tenir en compte que Barcelona va ser una de les primeres ciutats on es van produir bombardejos sistemàtics sobre la població civil.
Això és el que intento esbrinar i indagar dins la novel·la: com aquelles dones se’n sortien, com anaven als refugis, com menjaven, com es movien i com intentaven continuar vivint.
També hi ha una història d’emigració, perquè entro en la història de cada personatge. Són dones que venen d’un poble de Castella, Àgreda, a Sòria, i explico com havien arribat a Barcelona la mare i la tieta de la Teresina, i com ella se’n sortia amb la seva germana i el seu germà.
Volia fer-ho amb molt de sentiment i imaginar realment què significa viure sota les bombes, sota aquell terror. És una sensació molt terrorífica, i això és el que volia transmetre i amb què volia empatitzar.
Com ha estat el procés de documentació?
M’he documentat moltíssim. He consultat historiadors com Josep Maria Contel i Joan Villarroya, que han investigat precisament els bombardejos de Barcelona.
També he entrevistat dones supervivents, com la Magda Ramon, que té 104 anys, i altres dones, com la Montse Comerma, que és un personatge que neix en aquell moment.
Els he preguntat com vivien, què sentien i quins records tenien dels bombardejos. Hi ha una part de la història que ha estat envoltada de molt silenci i que ara costa recuperar, però crec que val la pena relatar-la.
Com era el dia a dia d’aquestes dones? Es podia mantenir una certa normalitat?
Sí. La veritat és que tot el que t’imagines sota les bombes és una mica el que està passant avui. Veiem tants països i llocs bombardejats… Ara en diem drons, bombes o d’una altra manera, però, en el fons, és el mateix.
La gent continua fent la seva vida tant com pot. A Barcelona funcionaven els cinemes, funcionaven els mercats, funcionava gairebé tot. I, quan hi havia bombardejos, també hi havia bombers, policies i tota l’activitat pròpia dels rescats.
Això és el que jo intentava veure: com és viure així. El front estava lluny. A Barcelona, el front era a l’Ebre, però de sobte sentien que tenien el front a sobre perquè les bombes els queien damunt.
El primer bombardeig important va ser el 13 de febrer de 1937 i, a partir d’aleshores, els bombardejos es van anar repetint. L’aviació italiana, especialment des de Mallorca, va tenir un paper molt important.
Per a la població va ser una sorpresa. No s’esperaven que la guerra els arribés pel cel. I van intentar continuar vivint com podien, amb molta por. Això és el que he intentat transmetre: aquests sentiments de por i d’intentar sobreviure malgrat la por.
Què sabem avui dels responsables dels bombardejos de Barcelona?
Avui tenim molta més informació que aleshores. Per exemple, hi va haver una querella d’una associació anomenada Altra Itàlia contra els italians que van bombardejar Barcelona. La van presentar davant d’un jutjat d’instrucció de Barcelona cap a l’any 2000, quan encara hi havia molts supervivents.
També he consultat el llibre de Joan Villarroya Mussolini contra Barcelona, que explica la responsabilitat de Mussolini en els bombardejos.
Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 van ser especialment terribles. Mussolini va ordenar aquests bombardejos, executats per l’aviació italiana que tenia la seva base a Mallorca.
En aquell moment la població no sabia exactament d’on venien les bombes ni qui les estava llançant. Hi havia rumors i algunes informacions, però avui tenim documents italians desclassificats i les historiadores han pogut reconstruir els fets amb molta més precisió.
Aquesta documentació m’ha servit per situar els personatges, sobretot les dones, dins d’aquell context i explicar què feien i com sobrevivien.
També hi ha un personatge masculí inspirat en el teu avi?
Sí. He intentat inspirar-me en el meu avi per construir aquest personatge i fer-li també una transformació al llarg de la novel·la. Sobretot volia que acabés sent un personatge que apostés per la pau i contra la violència.
Com ha estat reviure el barri de Gràcia dels anys trenta?
Jo soc nascuda a Gràcia i per a mi és com el meu poble. És un barri que sento molt meu. Hi he viscut diferents etapes de la meva vida i em sento molt gracienca en molts aspectes.
He tingut l’oportunitat de conèixer encara més la història de Gràcia a través, per exemple, de Josep Maria Contel. Ara, de fet, estic prologant un llibre seu d’història que m’emociona molt.
Tot aquest contacte amb la història de Gràcia m’ha emocionat perquè és com veure les seves arrels, però també les seves fissures interiors: els refugis, la gent, els espais…
M’ha emocionat molt poder reviure el barri d’aquesta manera i espero que les persones que facin algun itinerari relacionat amb la novel·la també el puguin viure i entendre com un barri que, en aquella època, pràcticament era un poble.
Les dones tenen un paper central en la novel·la. Com les has volgut representar?
He volgut representar dones diferents. Algunes pertanyien al bàndol dels sublevats, i això també m’interessava molt: explorar què significa viure una guerra quan els qui et tiren les bombes són, d’alguna manera, els teus.
És també una mirada contra la violència i a favor de la pau.
D’altra banda, no he volgut crear dones necessàriament molt activistes políticament ni milicianes, tot i que n’hi havia i és evident que mereixen un gran homenatge. En aquest cas he creat dones anònimes.
M’he inspirat en dones de la meva família, en veïnes i en dones que d’alguna manera puc situar, però sense donar-los un espai polític concret ni convertir-les necessàriament en activistes.
Però alguna d’elles sí que participa en una manifestació de dones.
Sí. Per exemple, la Rosalia participa en una manifestació que es va fer després del primer bombardeig de 1937.
El febrer de 1937 hi va haver una manifestació de dones a la plaça de Catalunya per protestar contra els bombardejos i exigir que no es massacrés la població civil, especialment les dones i els nens.
Imagineu-vos què significava una manifestació només de dones l’any 1937. És molt emocionant veure el pes que podien arribar a tenir les dones, no només les activistes, sinó també les dones anònimes que creien en la pau.
I crec que això continua sent molt actual.
Què t’agradaria que es quedés el lector després de llegir Fer-me la terra?
Sobretot, que entengués què significa viure sota les bombes i que pogués empatitzar amb aquelles persones.
També que recuperéssim una part de la nostra història que durant molt de temps ha estat silenciosa. I que entenguéssim que, darrere dels grans esdeveniments històrics, hi ha persones anònimes que intenten simplement sobreviure, cuidar els seus fills, anar al mercat, treballar i continuar vivint.
Les dones que apareixen a la novel·la són, en gran part, dones anònimes, però precisament per això crec que expliquen una història molt important.
Ascen Capel és l’autora de Fer-me la terra, una novel·la que recupera la memòria de la Barcelona bombardejada durant la Guerra Civil i posa el focus en les dones, els refugis i la vida quotidiana en temps de guerra.
Xavier Borrell
Ascen Capel Cilla
Editorial: Edicions 62
ISBN: 9788429783377
Idioma: Català
Número de páginas: 184
Año de edición: 2026
Colección: El Balancí
