!-- TradeDoubler site verification 3255486 --> Propera parada: cultura: de novembre 2011

dimecres, 30 de novembre del 2011

'Ay Carmela!' al Almeria Teatre

                             
José Sanchis Sinisterra va escriure al 1986 l'obra “Ay Carmela!”. Un any més tard la va estrenar al Teatre. I al 1990 Carlos Saura va dirigir una versió cinematogràfica amb la que va guanyar 13 premis de 15 nominacions als Goya.
Ara, Victor Albaro ha versionat en castellà aquesta obra i l'ha presentat a Barcelona. Es tracta d'una tragèdia portada a la comicitat.
Capturats pels Nacionalistes, la Carmela, el Paulino i el Gustavete, es veuen obligats a improvisar una funció teatral davant les tropes vencedores. Però l'orgull de la Carmela no li permet representar l'última funció ja que es tracta d'una paròdia a la República demanada pels màxims dirigents per burlarse dels brigadistes internacionals que van ser afusellats. Encara que el Paulino intenta desesperadament frenar l'impuls de la seva dona, la Carmela, indignada, boicotejarà la funció amb un resultat tràgic.
L'obra comença amb l'aparició del fantasma de la Carmela davant del seu marit Paulino per fer-li recordar els estralls de la guerra amb l'objectiu de no cometre els mateixos errors en un futur. A partir d'aquí l'autor juga amb l'espai-temps de manera que el passat i el present, i la vida i la mort es confonen en un mateix escenari. D'aquesta manera, com si d'un somni es tractés, els personatges reconstrueixen la seva pròpia tragèdia.
Amb l'excel·lent interpretació dels actors Savina Figueras i Frank Capdet “Ay Carmela!” aconsegueix per una banda arrencar rialles i per l'altra sentir la angoixa i la tristesa més absoluta. Una bareja de sensacions que fan d'aquesta obra un espectable emocionant i amb un important contingut moral que convida a reflexionar a propòsit de la memòria històrica d'Espanya.

Yoli García

Al Almeria Teatre fins el 29 de gener de 2012

Autor José Sanchis Sinisterra
Direcció Victor Alvaro

Repartiment
Carmela_Savina Figueras
Paulino_Frank Capdet

Escenografia, vestuari i il·luminació Victor AlGo
Coreografies Bealia Guerra
Caracterització Núria Llunell
Ajudant de direcció Helena Font
Assessorament Flamenco Marta Robelló
Intèrpret música incidental Júlia Bonjoch
Maquinària escènica Joan Viscasillas i David Esteban
Tècnic de funcions David Esteban
Fotografia Clàudia Serrahima
Producció executiva Savina Figueras

Una producció de Gataro
Amb la col·laboració de l'Institut Català de les Industries Culturals

dimarts, 29 de novembre del 2011

Programa del 24-11-2011




Ja està disponible per escoltar el programa del 24 de novembre en que vam parlar  de 'El ballet del Teatre Mariinski' amb ‘Le Corsaire’ al Teatre Liceu, de l’obra ‘Qui te por de Virginia Woolf?’ de ‘Ay carmela’ al teatre Almeria i de ‘Cop de Rock’. Una parell d’entrevistes una al pare del defensa del Barça Gerard Piqué, el Joan, que ha tret un llibre amb el títol de ‘Dues vides’ i amb Armando Pita un dels actors del musical ‘Forever Young’, del nou llibre de Maria Barbal 'Cada dia penso en tu' i  alguna coseta mes. amb Xavier Borrell, Laura Mas Jiménez, Cristina Guarro i Yoli García.




'La devoción del sospechoso X' - Keigo Higashino




La devoción del sospechoso X / La devoció del sospitós X
Keigo Higashino
Editorial: Ediciones B
Primera edición: septiembre 2011
Páginas: 325
ISBN: 978-84-666-4736-6 / ISBN: 978-84-666-4914-8
Traducción: Huan Manwë / Marc Barrobés 

Keigo Higashino es un ex ingeniero nacido en Osaka que ha conseguido vender en Japón más de cinco millones de ejemplares y merecer los premios más prestigiosos de su país. Algunas de sus novelas negras han sido adaptadas al cine y la televisión y se venden en todo el continente asiático. La devoción del sospechoso X” es la primera de sus novelas traducida al español. En la actualidad Keigo Higashino vive en Tokio.

Yasuko Hanaoka es una madre divorciada que creía haber perdido de vista a su indeseable ex marido; pero se equivocaba. Tras diversas indagaciones, y necesitado de dinero, el acanallado sujeto aparece en su apartamento en Tokio. El hombre exige ayuda y hace oscuras alusiones a la hija de Yasuko – que no es su hija biológica-, la situación se tensa y, casi accidentalmente, madre e hija lo estrangulan. Ishigami, un profesor de matemáticas vecino del edificio y secretamente enamorado de la mujer, les ayuda a librarse del cadáver y a preparar una coartada perfecta. Cuando el cadáver aparece Yasuko se convierte en sospechosa, pero su coartada, una verdadera obra de ingeniería criminal,  apenas presenta fisuras. Ishigami no sólo es un genio, está dispuesto a todo.
El detective Kusanagi, confundido y sin conseguir avanzar en la investigación, consulta al doctor Yukawa, un físico de la Universidad de Tokio que suele colaborar con la policía y que, casualmente, conoce a Ishigami. Yukawa consigue juntar las piezas y encontrar la clave que permite explicar lo inexplicable.
Aunque la novela transcurre con cierta lentitud, las páginas finales son casi un torbellino de acontecimientos. Las verdades se desvelan una detrás de otra a una velocidad de vértigo y revelan lo que un hombre solitario y sin la menor esperanza de establecer una relación amorosa es capaz de hacer por pura devoción, por admiración a una mujer hermosa y honesta. Ishigami es, en ese sentido, un personaje verdaderamente original e inolvidable que nos recuerda a algunos de los personajes casi marginales retratados por Georges Simenon.


Empar Fernández

dilluns, 28 de novembre del 2011

Los ladrones del Cordero Místico. Los misterios del cuadro más robado de la historia - Noah Charney


Los ladrones del Cordero Místico. Los misterios del cuadro más robado de la historia.
Autor: Noah Charney.
Género: Historia del Arte.
Editorial: Ariel.
1ª Edición: Septiembre de 2011
Traducción: Juanjo Estrella.
Páginas: 368.
ISBN: 978-84-344-1344-3.

El retablo de Gante desde el día que su autor dio por finalizada la obra, en 1432, ha creado un alo de fascinación a todo aquel que lo ha contemplado. Deseado por figuras históricas, desde Napoleón a Hitler, considerada la pintura más importante de la historia, y la que mas robo a sufrido, un total de siete.
Fue botín de guerra en tres ocasiones, estuvo a punto de desaparecer para siempre en un incendio, sufrió censura, intento de destrucción por parte de fanáticos religiosos, incluso Napoleón y Hitler en algún momento de la historia se lo apropiaron.
Admirado por unos, por su belleza tangible a la vista, y por otros, porque era algo más que un cuadro, ocultaba historias sobre la condición humana y la naturaleza de Dios, un misticismo católico.

Vayamos un poco al origen del retablo, fue creado por Jan Van Eyck entre 1426 y 1432, por encargo de un adinerado caballero de Gante, Joos Vijd y su esposa Elisabeth Borluut. Está compuesto por veinte paneles por separado y unidos por un marco, pintado con un nivel de detalle milimétrico, sin precedente para una obra de esas dimensiones, pintada al óleo, técnica no utilizada hasta entonces para una obra de tal envergadura.

Jan Van Eyck, considerado uno de los mejores pintores de su época, también fue embajador y agente secreto, y uno de los grandes innovadores de la pintura al óleo, aunque no fue su creador.
La talla en los años posteriores a su finalización sufrió mil y una vicisitudes, a punto de ser quemado por los calvinistas en 1566, robados los paneles centrales durante la revolución francesa, y enviado a París. Tomado como botín de guerra por Napoleón, y finalmente reintegrado en su totalidad a Gante en 1824.
Ya en 1934 sufrió un robo parcial, y durante la segunda guerra mundial, Hitler ordenó su robo. Guardándolo junto con numerosas obras del expolio nazi, en una mina de los Alpes austriacos, probablemente incluyendo la Mona Lisa. Su rescate y posterior devolución a su sitio original es digno de la mejor película de aventuras.

Fascinante libro, el autor nos sumerge en la apasionante historia del retablo de Gante, viajamos por los acontecimientos más importantes de Europa a través del cuadro, durante los últimos seis siglos. Una autentica lección de historia, con un lenguaje ameno, pero a su vez didáctica, que hace del libro, interesante, tanto para los aficionados como para los neófitos en el tema.
Una clase magistral, no solo de historia del arte, sino de historia universal.

Félix O. P.

diumenge, 27 de novembre del 2011

El año de la liebre - Arto Paasilinna

El año de la liebre
Arto Paasilinna
Anagrama
ISBN 978-84-339-7577-5
Nº DE PÁGINAS 192
COLECCIÓN Panorama de narrativas
TRADUCCIÓN Ursula Ojanen y Juan Carlos Suñén

 El año de la liebre, del escritor finlandés Arto Paasilinna es una novela de 1974 que ahora reedita Anagrama. Premiada en Finlandia, Italia y Francia, supuso su consagración tanto en su país como internacionalmente y es una novela de culto en los países nórdicos, traducida a 18 lenguas y llevada dos veces al cine.
El protagonista, con permiso de la liebre, es Vatanen, un periodista cansado de su trabajo, de su engañoso matrimonio y harto de la vida que lleva en la ciudad. Una tarde de verano, cuando viaja por una carretera secundaria enviado en una misión por su periódico, atropella a una liebre. Vatanen cura al indefenso animal entablillándole una pata rota y este incidente sin importancia cambia el rumbo de su vida, ya que en ese mismo momento decide romper con todo: deja su trabajo, a su mujer y vende sus posesiones para recorrer Finlandia de la mano de su amiga inseparable, mascota y talismán: la liebre. A partir de ese momento, se inicia el relato de las extravagantes peripecias de Vatanen, convertido en un vagabundo que sale a la aventura, detenido por la policia, voluntario antiincendios, talador de arbustos, trabajador de la Dirección General de Carreteras y Agusas en Laponia, desbrozador de bosques, cazador de osos... Así, su fuga del pasado se convierte en un viaje iniciático hacia la libertad, el continuo descubrimiento de que la vida puede ser reinventada a cada instante.
La novela, que no llega a las 200 páginas, fluye rápidamente entre aventura y aventura, cada capitulo narra una peripecia e introduce sorprendentes y memorables personajes secundarios:  Hannikainen, estudioso de conspiraciones; el sacerdote de Sonkajärvi, Kurko, el borracho de Rovaniemi; Kaartinen, que intenta sacrificar a la liebre... , entre otros.
La bondad y honradez de Vatanen, junto con los tropiezos que tiene continuamente con la burocracia y el aparato del estado nos recuerdan las peripecias del Buen Soldado Svej.

Marta Planes

dissabte, 26 de novembre del 2011

Melancholia-Lars von Trier


El planeta Melancholia está a punto de colisionar en la Tierra, destruyéndola por completo y suponiendo el fin de la humanidad.  Pero no es ningún misterio que el espectador descubra cómo acaba la película de von Trier, ya que el polémico director danés apuesta por desvelarnos el final de la historia al inicio para que focalicemos toda nuestra atención en los personajes que la componen.
Los primeros minutos de Melancholia son puro espectáculo visual, nos muestran la colisión del planeta en la Tierra a cámara lenta bajo el preludio de Tristán e Isolda, de Richard Wagner. Un avance del final apocalíptico para dar paso a la historia del film.
Fiel a uno de sus sellos personales, la película de von Trier se divide en dos partes: Justine y Claire, que son los nombres de las protagonistas, dos hermanas de caracteres opuestos. Justine (Kirsten Dunst) es una mujer que no teme al fin del mundo y se muestra serena pese a saber que la vida acabará pronto. Claire (Charlotte Gainsburg), en cambio, siente pánico ante la idea de que el mundo se puede acabar, aunque es reticente a creerlo y se refugia en la seguridad que le transmite su marido, un hombre aparentemente seguro de sí mismo que le hace creer que no pasará nada.
La primera parte de Melancholia muestra la celebración de la boda de Justine con Michael (Alexander Skarsgård). Claire y su marido John (Kiefer Sutherland) lo han organizado todo minuciosamente para que el festejo sea perfecto pero ya desde un principio la boda resulta ser un fiasco. Justine no está receptiva, su cabeza parece estar en otra parte, y pronto empieza a brotar en ella el inicio de una depresión. Es en este punto cuando von Trier empieza a mostrarnos la superficialidad de todas las cosas terrenales, que resultan realmente banales ante la destrucción total.
En la segunda mitad de la película vemos cómo es la estancia de Justine en la casa de su hermana y su marido, que tienen un hijo. Se trata de la parte más profunda de la película, ya que analiza la psicología de cada uno de los personajes y se centra en la colisión que acabará con el planeta y la humanidad. Von Trier sabe reflejar con gran maestría los pensamientos, las reacciones y reflexiones que van surgiendo a medida que el fin del mundo se acerca.
Melancholia es una película de emociones y catastrófica, un drama de ciencia ficción caracterizado con el sello personal del director. Se trata de un film muy visual y profundo que nos deleita con la espléndida y trágica música de Wagner mientras transcurre la acción. Una película que muestra la fortaleza de los aparentemente débiles y la debilidad de los aparentemente fuertes en la vida.

Laura Mas Jiménez





FICHA TÉCNICA
Dirección – Lars von Trier
Guión – Lars von Trier
Reparto:
Kirsten Dunst: Justine
Charlotte Gainsbourg: Claire
Kiefer Sutherland: John
Charlotte Rampling: Gaby
John Hurt: Dexter
Alexander Skarsgård: Michael
Stellan Skarsgård: Jack
Brady Corbet: Tim
Udo Kier: Organizador de Bodas

divendres, 25 de novembre del 2011

Qui té por de Virginia Woolf? – Teatre Romea



Quatre personatges, una casa i un joc. Aquestes són les peces que composen l’obra d’Edward Albee, Qui té por de Virginia Woolf?, que es representa al Teatre Romea.
El George i la Martha són un matrimoni que a dures penes se suporten l’un a l’altre. Una nit arriben a casa seva desprès d’un sopar passats de copes (sobretot la Martha, que sovint es refugia en l’alcohol) i decideixen fer l’últim glop en companyia d’una parella de nous vinguts, el Nick i la Honey.
El que prometia ser una vetllada divertida i amena es converteix en  una nit plena de tensió i de malsons en la que retornen alguns fantasmes del passat. A mesura que va avançant l’obra, l’espectador va descobrint els draps bruts i la història dramàtica de cada un dels personatges, en el que suposa un complex anàlisi psicològic a través del comportament humà.
Qui té por de Virginia Woolf és un relat esfereïdor de la societat americana dels anys 60. Amb un llenguatge provocador i sexual que va ser censurat a l’adaptació fílmica de Mike Nichols (1966), aquesta versió de Daniel Veronese ha sabut captar l’essència de l’obra original d’Albee.
Una història cruel i dura que, no obstant, no està absent d’un humor agut i brillant. Cal destacar les interpretacions dels quatre personatges que conformen aquesta obra dramàtica, que t’atrapa des del primer moment i va guanyant intensitat i força a mesura que passen els minuts.

Laura Mas Jiménez


FITXA ARTÍSTICA
AUTOR: Edward Albee
VERSIÓ: Daniel Veronese
TRADUCCIÓ: Josep Maria Pou
DIRECCIÓ: Daniel Veronese


REPARTIMENT:
Emma Vilarasau- Martha
Pere Arquillué-George
Mireia Aixalà-Honey
Ivan Benet-Nick


ESCENOGRAFIA: Sebastià Brosa
VESTUARI: Mercè Paloma
IL•LUMINACIÓ: Txema Orriols


PRODUCCIÓ: Teatre Romea

dijous, 24 de novembre del 2011

El síndrome E - Franck Thilliez



El síndrome E
Franck Thilliez
Primera edición: octubre de 2011
Editorial: Destino
Páginas: 568
Traducción: Joan Riambau Möller
ISBN: 978-84-233-4531-1

Franck Thilliez es un ingeniero de nuevas tecnologías que ha publicado en su país “Train d’enfer pour Ange rouge”, “La chambre des morts”, “Deuils de miel”, etc…
“El síndrome E” es la quinta entrega de la serie protagonizada por  el investigador de la Policia Criminal Franck Sharko y en su país ha publicado ya una segunda parte, “Gataca”  de próxima aparición en Destino.
Un hecho muy extraño altera el verano de la teniente de la policía de Lille Lucie Henebelle: un ex amante suyo se ha quedado ciego cuando visionaba un cortometraje que acababa de comprar al hijo de un coleccionista recientemente fallecido. Una película muda, anónima, con un toque diabólico y enigmático en el que una filmación se superpone a otra. En la menos evidente unas niñas ejercen una violencia inexplicable y aparénteme gratuita. La llamada de un desconocido efectuada desde Canadá alertará a Lucie de la vinculación entre el film y los cinco cadáveres hallados recientemente.
Mientras tanto el comisario Franck Sharko, que padece alucinaciones y episodios psicóticos controlados mediante medicación pero sigue siendo un investigador implacable y sagaz, acepta volver al servicio tras haber abandonado el departamento policial. Su misión es investigar el hallazgo de los cinco cadáveres que resultan imposibles de identificar y a los que se les ha extraído el cerebro exactamente igual que a los de unas chicas halladas tiempo atrás en El Cairo. Lucie y Sharko, dos  investigadores que tienen muy poco en común indagarán en colaboración desde los barrios periféricos de El Cairo a los orfelinatos de Canadá en los años cincuenta para acabar descubriendo la existencia de un fenómeno grupal conocido como “El síndrome E” y las oscuras y criminales investigaciones llevadas a cabo sobre la generación de violencia mediante la manipulación neurológica.
“El síndrome E” es una historia verdaderamente inquietante, desasosegante y con un punto de refinada crueldad que se interroga sobre el origen de la violencia y que avanza lentamente en sus primeros pasos para ganar un ritmo desenfrenado al acercarse al final. Un final verdaderamente inesperado que deja la puerta abierta a una secuela no menos angustiosa.
Para lectores sin reparos.


Empar Fernández

dimecres, 23 de novembre del 2011

‘Le Corsaire’ del Ballet del Teatre Mariinski al Liceu




L’ anteriorment anomenat Ballet Imperial, el gran ballet del teatre Mariinski ha estrenat al Liceu de Barcelona ‘Le Corsarie’. Un fabulós espectacle de dansa dels pocs que es poden veure als escenaris catalans. Aquesta obra, estrenada al 1856 a París inspirada en un poema de Lord Byron, es basa en el naufragi d’uns pirates a platges gregues on s’enamoren d’unes dones a les quals posteriorment hauran d’alliberar de les mans d’un maleït turc.
 
La magnífica escenografia, el colorit i la qualitat del cos de ball, són les millors raons per encara que sigui una vegada a la vida anar al Liceu a veure un muntatge com aquest que enlluerna a tot el món. Les dues ballarines principals hipnotitzen al espectadors amb seus moviments i el quadre general de ballarins creen una gran sensació de grandiositat que fa sentir per moments el síndrome de Sthendal.  

És una gran oportunitat per veure algunes de les millors figures de ballet del món, amb una sensacional orquestra en directe.

Xavier Borrell

div class="MsoNormal" style="line-height: 200%;">Al Teatre del Liceu fins el 27 de novembre
fotos © A Bofill


FITXA ARTÍSTICA

Le Corsaire
Coreografia
Piotr Gusev
(a partir de les versions de Marius Petipa)
Ballet del Teatre Mariinski (Sant Petersburg)
Estrena absoluta del ballet, el 23 de gener de 1856 al Théâtre Impérial del’Opéra de París.

Estrena de la versió final i definitiva de Marius Petipa, el 25 de gener de 1899
al Teatre Mariinski de Sant Petersburg.
Estrena de la revisió de Piotr Gusev, l’any 1955 al Teatre Mali de Leningrad.
Estrena de la versió definitiva de Piotr Gusev, el 29 d’abril de 1987 al Teatro Mariinski de Leningrad.

Apartamento 16 - Adam Nevill


Apartamento 16
Adam Nevill
Minotauro
Fecha de publicación: 11/10/2011
408 páginas
ISBN: 978-84-450-7844-0
Colección: Terror
Traductor: Manuel Mat


Apryl, una joven norteamericana, viaja a Londres para recibir la herencia de su tia abuela Lillian, a la que apenas conocía.
Como nueva propietaria de un apartamento en uno de los mejores barrios de Londres, Apryl ilusionada, decide conocer a Lillian a través de los recuerdos que aún se conservan en el piso; aunque lo que allí encuentra supera con creces todas sus expectativas.

Un bloque de pisos con unos inquilinos un tanto peculiares, un misterioso apartamento vacío desde hace más de cincuenta años, un artista fustrado , son la clave de ésta historia llena de miedo y angustia.
Una historia que te engancha desde la primera página, descripciones terroríficas que hacen que cierres los ojos mientras lees, y que desde luego no es recomendable leer antes de ir a dormir.

Es realmente apasionante la manera de escribir del autor, que hace que veas, sientas y hasta huelas lo que viven sus protagonistas.

Un libro muy recomendable, según la crítica una de las mejores novelas de terror publicada en Reino Unido en muchos años, tanto si te gustan las historias de miedo como si no, léelo porque lo que es seguro es que no te dejará indiferente.

M. C. Fernández

dimarts, 22 de novembre del 2011

'Grease’ El Musical regresa a Barcelona en su gira de despedida



Vuelve el musical 'Grease' en su gira de despedida a Barcelona con dirección y coreografía de Coco Comín y la producción musical de Manu Guix,  a lo grande. Protagonizado por la famosa extriunfita Edurne en el papel de Sandy y de Jordi Coll como Danny Zuko. Los chicos y chicas de la Rydell High School nos deleitan con unas actuaciones sobresalientes en las canciones míticas de este musical y más que aceptables en las demás. Se ha recortado tiempo para darle más ritmo a la función y se le han añadido nuevas canciones para que el que ya lo vio encuentre motivación para repetir. Cabe destacar la potencia de voz del conjunto de los actores, de los números de baile en la retransmisión, de la fiesta de final de curso en la televisión o de la orquesta en directo dirigida por Manu Guix, que aparece y desaparece detrás de una pantalla donde se ofrecen escenificaciones de la función.

Todo el espectáculo es como acudir a una fiesta de los años 50  en que se empieza a descubrir el amor libre y la vida salvaje, caracterizada mediante carreras de coches o embarazos no deseados, muy aconsejable para pasar una divertida tarde. Es de agradacer la personalización que han hecho sus productores en que podemos ver una nueva visión del espéctaculo.

Xavier Borrell

Dirección artística y coreografía COCO COMÍN
Dirección musical MANU GUIX
Adjunto a dirección DANI COMA
Versión y adaptación ROGER PEÑA, ROSER BATALLA y GUILLERMO RAMOS
Teatre Coliseum

____REPARTO___________________
JORDI COLL – Danny Zuko, EDURNE – Sandy, DIANA ROIG - Rizzo, ALBERT MARTINEZ – Roger, MARTA TOMASA – Frenchy, DIDAC FLORES – Doody, ESTHER PEÑAS – Marty, BERNAT MESTRE – Sonny, MARINA DE NO – Jan, SERGIO FRANCO – Eugene, JULIA ORTÍNEZ – Patty, JOSE ANTONIO MORENO – Vince Fontaine/ Teen Angel, ADRIANA DE ROBLES – Cha Cha, SANDRA DE VICTORIA – Miss Lynch



dilluns, 21 de novembre del 2011

Programa del 17-11-2011



Ja podeu escoltar el programa del passat 17 de novembre en que vam entrevistar a Leticia Sánchez guanyadora del premi Ateneo Joven de Sevilla 2011 amb la seva novel·la ‘El gran juego’. A mes de l’estrena del musical ‘Grease’ a la cúpula de Las Arenas i de la funció ‘Els 39 esglaons’ d’Abel Folk. També vam xerrar amb Fernando Trias de Bes que ens va portar la seva novel·la ‘Tinta’, de la sortida a la venda del nou llibre de Carlos Ruiz Zafón sobre el ‘Cementerio de los libros olvidados’ ‘El prisionero del cielo’ i de la obra produïda pel Tricicle ‘Forever Young’ amb Xavier Borrell Laura Mas Jiménez i Yoli García. 



diumenge, 20 de novembre del 2011

El port del nou món / El puerto del nuevo mundo - Xulio Ricardo Trigo

 


El port del nou món / El puerto del nuevo mundo
 Xulio Ricardo Trigo
Editorial: EDICIONS 62 / Temas de Hoy
Any d’edició: 2011 / 2012
Pàgines: 376 / 384
isbn: 978-84-297-6854-1 / 
978-84-9998-088-1

Matèria: narrativa catalana / 
TH Novela


Traductor al castellano: María Enguix Tercero



Ens trobem a la segona meitat del segle XV, quan Barcelona era un centre comercial molt destacat del Mediterrani. No obstant, a la ciutat li mancava un port per afavorir encara més el comerç ja que, fins llavors, eren habituals els problemes que tenien els vaixells per fondejar la platja. Per aquest motiu, l’any 1477 es va iniciar la construcció del port de la Santa Creu, a petició del Consell de Cent de la Ciutat, que va suposar una garantia pel comerç català.

‘El port del nou món’ és una novel•la històrica que reconstrueix els inicis de la Barcelona portuària. La història es centra en la relació entre dos personatges: Marcel Roqueta, fill del capatàs de les obres del port, i Lluís Esquiva, cartògraf. Ambdós iniciaran un viatge ple d’esperances cap a la recerca d’una antiga joia perduda: l’esfera de plata que va fabricar el geògraf àrab Al-Idrisi sota les ordres del rei Roger II de Sicília. La recerca d’aquesta joia és el ciment que sustenta gran part de la història que ha construït Xulio Ricardo Trigo, qui aprofita per recrear les diverses etapes de la construcció del port de Barcelona.

No obstant, les obres van resultar més difícils del que s’havia previst i tots els ciutadans en van patir les conseqüències. A càrrec d’Stassi d’Alexandria, aquest enginyer no va preveure les condicions climatològiques i orogràfiques de la ciutat, que no eren propícies per dur a terme la iniciativa comercial portuària. ‘El port del nou món’ reflexa les dificultats que es van haver de superar per finalitzar la construcció d’un port que cada cop resultava més costós .

Xulio Ricardo Trigo, que també ha escrit poesia i narrativa juvenil, repeteix l’experiència de la novel•la història després de publicar ‘El somni de Tàrraco’ amb notable èxit. Aquesta novel•la deixa patent la gran tasca de documentació que ha realitzat l’autor, qui sap barrejar a la perfecció la recreació històrica amb una gran varietat de successos d’aventures ficticis.

‘El port del nou món’ és un llibre que ens descobreix com era la Barcelona del nostre passat, en un moment de creixement i obertura apertura cap a l’exterior que reflexa la lluita pel poder i les inquietuds personals dels personatges que hi participen. Amb un ritme trepidant, X.R Trigo aconsegueix endinsar al lector al fons d’una història que transcorre a una Barcelona Gòtica, passant per Montblanc i per Empúries.

Laura Mas










'Refugi 307' Visita a un refugi de guerra de veritat



Protegit per la falda de la muntanya de Montjuïc i desafiant un passat, encara marcat per cicatrius, es troba al barri del Poble-sec, el Refugi 307.

Els Dissabtes a les vuit del vespre i els diumenges a les set, aquest espai es  converteix, gràcies a les Dones del Projecte Vaca, en quelcom més que un museu o un espectacle. Entrar al Refugi 307 consisteix en emprendre un viatge a l'època de la Barcelona durant la Guerra civil. Període que ens deixà seqüeles, records inesborrables que, gravats a les roques dels túnels, ens acosten a les vivències de les nostres àvies, mares, de totes aquelles dones i nens que van lluitar per sobreviure a una ciutat castigada.

Al llarg del recorregut pels seus estrets túnels pots arribar a experimentar les sensacions que van viure els nostres avantpassats durant el bombardeig constant i sagnant de la ciutat, aconseguint en la majoria d'assistents, fer-les seves.

Mamen Conte, La Guia, és El primer contacte en aquest viatge cap al passat. A les portes del refugi, ens Mostra, al grup reduït d'assistents, documentació contrastada: fotos, mapes, retalls de premsa ... S'estableix una connexió amb la història que ens prepara fins el moment en que sonen les sirenes. Els Avions sobrevolen el cel de la ciutat. Comença la ficció i, en silenci, ens endinsem en les profunditats de la terra.


Recorrem passadissos zigzaguejats, túnels estrets, on la roca amaga fragments de vides truncades, de somnis perduts, de futurs inexistents. La humitat i el ressò carregat d'història manté en silenci un uns visitants que, impactats, sabem que vivim una ficció, ficció que va ser absolutament real, tan sols fa unes dècades.

Montse Alcoverro, Carme enquesta i Itziar Castro escenifiquen la vida de tres dones que van sobreviure a un Món en Guerra a l’interior del refugi 307. Dones de diferents edats que mitjançant la seva veu i esplèndida Interpretació, ens expliquen les vides, somnis, patiments i reivindicacions de quins van poder ser les nostres avantpassades.
Montse, al racó d’un fosc passadís, teixeix un jersei de llana. El seu marit està al front i no sap si algun dia se’l podrà regalar. Desitjava ser actriu com les dones a qui arreglava la roba. Potser hagués aconseguit el seu somni, però la revolució social, va ser truncada pels colpistes, i en aquest moment teixeix, pensa, sobreviu, esperant el final dels bombardejos, el final de la guerra.
Carme representa el paper d'una Infermera. Simpatitza amb els milicians i el seu nuvi és un brigadista anglès que també està al front. A la rereguarda se sent útil i se’ns mostra asseguda en un buit de la roca, envoltada de material sanitari i preparant benes amb llençols vells. Sempre porta les sabates de córrer, ens conta. Una velles botes, malmeses i còmodes. Mai se sap quan sonaran les sirenes, quan has de córrer a buscar refugi. De vegades, dorm amb elles.

Itziar, vestida amb camisa de dormir blanca, es transforma en una infant. Estirada al terra, sobre una manta, se’n dedica a pintar amb llapis de colors. Intenta dibuixar paisatges lluminosos, aus que solquin el cel, Però, amb veu carregada de tristesa ens diu que només li surten avions, avions aue deixen anar bombes.

Realitat i ficció es fusionen amb un escenari rescatat del temps, refrescant escenes a la nostra memòria que segurament hem escoltat en vetllades familiars. Dins del Refugi 307 ens acostem amb respecte al passat conegut que obligà els nostres avantpassats a viure entre dues Barcelones: la de Barcelona que fugia de les bombes i la que a l'Exterior intentava sobreviure, malgrat la guerra, malgrat la mort .

Sonen les sirenes. El bombardeig ha acabat i una veu gravada avisa els barcelonins que el perill ha passat.
Sortim del Refugi 307.


Griselda Martín Carpena


MUHBA Refugi 307

Horari de visita:
De dilluns a divendres, només per a grups amb reserva prèvia.
Dissabte i diumenge de 10 a 14 h. Places limitades. Imprescindible reserva prèvia.
Festius tancat.
Preu:
Entrada general: 3 €
Accés:
Metro: Paral·lel (L2 i L3) 
Bus

dissabte, 19 de novembre del 2011

La Verdad Scarlata - Eva María Ruiz


Tilulo: La Verdad Scarlata.
Autora: Eva María Ruiz
Editorial: Carena
Páginas: 197
ISBN 978-84-15021-24-7
Año 2011

Dificil encontrar el tono adecuado para comentar este título. El libro pretende respirar buenas vibraciones y contagiar al planeta con ellas así que la negatividad de la valoración debería estar fuera de lugar. Pero si queremos  ser profesionales de la literatura, o al menos pretenderlo, no podemos obviar que el mensaje que pretende darnos está mal contado. Misticisismo, new age, espiritualidad, sincretismo, ley de la atracción, teoría de la sincronicidad, verdad universal, fuerza del Yo interior, metaevolución, despertar de la conciencia y un largo etc, discurren en una amalgama de frases que intercalan citas, biografías, comentarios de prensa y mucho más, sin profundizar en ninguna de ellas y en un relato plano y sin interés. Todas ellas son teorías que danzan entre la autoayuda y la espiritualidad muy en boga actualmente y de las que el mercado editorial ofrece muy notables trabajos. No es el caso. La autora, Eva María Ruiz, ha extendido al papel el título de su bloc: “La verdad Scarlata”, y utiliza una tercera persona o Alter Ego, al que denomina Escarlata, para calificarse sin complejos como, “mente evolucionada”. No nos convence ni incluso cuando afirma aceptar “con una sonrisa” el despido de su trabajo, ni cuando nos cuenta un episodio de lágrimas por la nostalgia de lo que “aun no ha sucedido en su cuerpo físico”.
 El buen profeta es humilde y la autora alecciona desde el mensaje de la superioridad intelectual y espiritual consiguiendo el efecto contrario.
Esta es única valoración posible desde el punto de vista de esta crítica, desde luego personal y subjetiva y en el camino, siempre eterno, de la perfección.  
La editorial catalana Carena, que resiste gracias a la fórmula de involucrar económicamente a los autores para la edición de sus libros, debería haber cuidado la corrección de estilo de este título cuyos errores resultan ofensivos para la lengua.

Margarita Espuña

divendres, 18 de novembre del 2011

Cabaret Pompeya - Andreu Martín

Cabaret Pompeya
Andreu Martín
Edicions 62
Premi Sant Joan Unnim 2011
Data de publicació 03/11/2011
Col·lecció:El Balancí 
ISBN 9788429768565
Premi Sant Joan Unnim 2011


Amb Cabaret Pompeya (Edicions 62), Andreu Martín ha guanyat el 31è Premi Sant Joan Unnim de literatura catalana. La novel•la, de 657 pàgines, narra la història de tres amics que van néixer amb el segle vint, el 1900 i viuen la seva joventut a la convulsa Barcelona dels anys 20, “quan mataven pels carrers”. És l’època del pistolerisme, del Noi del Sucre, del Sindicat Únic i el Sindicat Lliure, quan Barcelona era la ciutat de les bombes. En Víctor, en Miquel i en Fernando es coneixen al Cabaret Pompeya (un local del Paral•lel ubicat on actualment hi ha el Bagdad i que el 1920 va ser destruït per una bomba) i es fan amics tot i que les seves vides seguiran trajectòries diferents. 


La història arriba al lector per la intercessió d’un narrador extern, en Jordi, el fill d’en Fernando, que el 1975, durant els últims dies de l’agonia del dictador Franco, s’interessa per primera vegada per la vida del seu pare, a qui sempre havia considerat un personatge gris i avorrit, arran de la visita d’en Víctor Luys, un altre dels tres del Pompeya. A través de converses amb el seu pare i el seu amic i un manuscrit en què es narren les peripècies del tercer, en Miquel, en Jordi reconstrueix la vida d’aquests tres amics que es també la vida d’una ciutat plagada de conflictes, utopies i repressió. 
El pistolerisme, la dictadura de Primo de Rivera, la proclamació de la República, la Guerra Civil, els fets de Maig del 1937 (moment en què hi va haver un despietat enfrontament entre comunistes i anarquistes), la repressió franquista, la Segona Guerra Mundial, el Maquis... Cabaret Pompeya és un repàs exhaustivament documentat a la història de la primera meitat del segle XX de la mà d’Andreu Martín, un mestre de la intriga i la novel•la negra. Gràcies al seu bon ofici, les gairebé 700 pàgines de la novel•la desfilen ràpidament davant del lector sense que tingui temps d’avorrir-se.  


Marta Planes




dijous, 17 de novembre del 2011

Programa d'aquesta nit



Tornem un cop mes per no deixar de banda la setmana cultural. avui parlarem de 'El ballet del Teatre Mariinski' que aquest dies porta el seu ‘Le Corsaire’ al Teatre Liceu, de l’obra ‘Qui te por de Virginia Wolf’ de ‘Ay carmela’ Al teatre Almeria i de ‘Cop de Rock’. Una parell d’entrevistes una al pare del defensa del Barça Gerard Piqué, el Joan, que ha tret un llibre amb el títol de ‘Dues vides’ i amb Armando Pita un dels actors dl musical ‘Forever Young’ i  alguna coseta mes. Com sempre A les 23 h en directe per Ràdio Cornellà 104.6 Fm (Baix Llobregat) o per Internet http://www.cornellaweb.com/radio/ amb Xavier Borrell Laura Mas Jiménez, Cristina Guarro i Yoli García.




dimecres, 16 de novembre del 2011

El Prisionero del Cielo - Carlos Ruiz Zafón



El Prisionero del Cielo
Carlos Ruiz Zafón
Fecha de publicación: 17/11/2011
384 páginas
Idioma: Español
ISBN: 978-84-08-10582-4
Colección: Autores Españoles e Iberoamericanos

Como un día cualquiera se hallan disfrutando la ficticia tranquilidad que genera una postguerra Daniel Sempere y Fermín en la librería de ocasión que regentan heredada de su padre al jubilarse, cuando un hombre misterioso entra a comprar el mejor ejemplar del establecimiento, pidiendo que lo entreguen a domicilio con un mensaje misterioso para su receptor. Así nos vemos involucrados en la historia que protagonizan estos personajes residentes en torno al enigmático ‘Cementerio de los libros olvidados’ Fermín está a punto de casarse con Bernarda, en el momento que se da cuenta de que no puede huir de un hecho en relación a su identidad que le aturde. Por otro lado Daniel ya es un padre feliz con su amada Bea, a la que la modesta vida que le ha deparado el destino junto a su marido la ha hecho más bella a los ojos de hombres de alta posición, los cuales no pondrán objeciones en agasajarla para conseguir su atención.
            También descubrimos la historia de Fermín, tiempo atrás preso en el castillo de Montjuic, donde conocerá a otros internos, perdedores como él, que guardan relación de una manera u otra con las historias que pudimos leer en ‘La sombra del viento’ y ‘El juego del Ángel’. 

Esta tercera entrega relacionada con el 'Cementerio de los libros olvidados' tiene un buen planteamiento y un desarrollo digno de lo mejor de este autor. Es de recibo reconocer que asumió riesgo Carlos Ruiz Zafón al escribir ‘El juego del  Ángel’ como precuela del exitosísimo ‘La sombra del viento’ mediante una trama difícil de cuadrar en el conjunto de la historia. En cambio, ahora, continuar la vida de Daniel Sempere y Fermín Romero de Torres es más fácil por ser la continuación de 'La sombra del viento'  gracias al buen sabor de boca que nos dejaron las aventuras de sus protagonistas.

En cierto modo consigue crear una historia al nivel de lo esperado, logrando enganchar al lector sin que se haga monótona su lectura, más al hilo de ‘La sombra’ pues la postguerra española en una ciudad oprimida como Barcelona es caldo de cultivo para el estilo de Zafón.

Sin embargo el problema principal consiste en la interrupción del libro a media historia, presumiblemente por haber querido postergar el desenlace para sucesivas entregas. En mi opinión se ha excedido cortando por lo sano, supongo que fruto del marketing, aunque por poco que sepa cerrar bien la historia le quedará un buen libro. Además me da la sensación de que cuando acabe los cuatro libros de esta serie quedará arreglado el desaguisado creado tras la publicación de ‘El juego del Angel’ mediante una obra que en su conjunto parece  que quedará sobresaliente una vez terminada por completo.

Toca esperar…

Xavier Borrell

Arriba 'Els 39 esglaons' de la mà d'Abel Folk



Els 39 esglaons és la primera versió en català inspirada en la pel•lícula  del mestre del suspens Alfred Hitchock. 
La trama ens situa a Londres durant els anys 30. El protagonista, Richard Hannay, assisteix al Show de l'aclamat senyor Memòria el qual demostra la seva desmesurada capacitat per retenir informació. De sobte, un tret fa que l'espectacle s'aturi i el públic s'esveri. És així com el Richard coneix a una misteriosa dona que resulta ser una agent alemana. Després de passar la nit junts, l'agent és assassinada i el Richard és el principal sospitós. Per això, es veu obligat a fugir. L'aventura comença quan decideix seguir les pistes per a desenmascarar una perillosa conspiració que l'agent li va confessar abans de morir.




Dirigida i protagonitzada per Abel Folk, juntament amb els actors Mireia Portas, Jordi Ríos i David Olivares, l'obra Els 39 esglaons és una trepidant comèdia plena de misteri, acció, amor i, sobretot, molt d'humor.


Cal destacar com en un mateix espai, amb pocs recursos, un vestuari limitat i amb només 4 actors han aconseguit recrear, de manera detallada, totes les escenes de la pel•lícula on aparèixen més de 100 personatges. Els efectes de so, la il•luminació, les ombres de l'il•lusionista Sergi Buka i la música també són part fonamental de la posada en escena.
Sens dubte, la suma de l'excel•lent escenografia i la magnífica interpretació dels actors fan de Els 39 esglaons una de les obres més interessants i divertides del moment. 


Yoli García

Els 39 esglaons


Club Capitol – Sala Pepe Rubianes
La Rambla, 138. Barcelona
De dimecres a divendres, a les 21 h
Dissabte, a les 18 h i a les 21 h
Diumenge, a les 18 h
Preus: 22 € i 28 €

Fitxa artística 

Versió catalana i direcció – Abel Folk
Repartiment – Jordi Ríos, Mireia Portas, David Olivares i Abel Folk
Adaptació escenografia i vestuari – Montse Amenós
Il•luminació – Jaume Ventura
Ombres – Sergi Buka
Banda sonora – Jordi Bonet
Caracterització – Toni Santos


Popular