- Una treva que no és pau, de Miriam Toews
- Glòria, de Victor Heringer
En aquesta conversa, Sempere ens presenta dues de les novetats destacades del catàleg: Una treva que no és pau, de l’escriptora canadenca Miriam Toews, i Glòria, del brasiler Victor Heringer. Dues obres marcades per la ironia, la reflexió existencial i la capacitat de transformar el dolor i la perplexitat contemporània en literatura vibrant.
Maria, ha passat Sant Jordi i arribeu amb noves propostes literàries molt potents. Una d’elles és Una treva que no és pau. Què representa aquest llibre dins la trajectòria de Miriam Toews i també dins del catàleg de Les Hores?
És un llibre molt especial per nosaltres perquè Miriam Toews és una de les autores més estimades del nostre catàleg. Aquest és el cinquè títol seu que publiquem. Abans havíem editat Les tristes recances, Elles parlen, Una bondat complicada i Que no s’apagui la flama. És una autora amb una veu absolutament única i amb una capacitat extraordinària per combinar profunditat emocional, humor i una mirada molt lúcida sobre la vida.
En aquest cas, Una treva que no és pau és probablement el seu llibre més autobiogràfic. Parteix d’una situació aparentment molt senzilla: la protagonista és convidada a participar en un esdeveniment literari a Ciutat de Mèxic, i l’entrevistador li pregunta repetidament per què escriu. Però ella no troba una resposta fàcil ni definitiva. Cada vegada que intenta respondre, la pregunta l’obliga a tornar enrere, a revisar la seva vida, els seus records, la seva família i sobretot la relació amb la seva germana i el seu pare.
És un llibre molt marcat per les experiències personals de l’autora, oi?
Sí, totalment. La relació amb la família és central. Tant el pare com la germana de l’autora es van suïcidar, i aquest dolor travessa tota la novel·la. Però el que és impressionant és que Miriam Toews no cau mai en el dramatisme ni en la solemnitat. Té una ironia molt fina, un humor molt subtil, i això fa que el llibre sigui molt viu i molt humà.
No són unes memòries tradicionals. Hi trobem records, reflexions i sobretot moltes cartes entre ella i la seva germana. Aquestes cartes tenen una força enorme perquè mostren dues maneres molt diferents d’afrontar la vida. Mentre la protagonista intenta trobar sentit a través de l’escriptura i de l’humor, la germana viu una lluita constant amb el sentit mateix de l’existència.
La novel·la també parla molt dels orígens de l’autora i de la comunitat on va créixer.
Sí. Miriam Toews prové d’una comunitat mennonita del Canadà, una comunitat molt religiosa i molt tancada, pràcticament apartada del món modern. Ella i la seva germana en van marxar quan eren molt joves.
Al llibre això apareix molt present, especialment en les cartes que s’envien durant els anys de joventut. Hi ha moments molt divertits perquè expliquen les seves aventures quan decideixen abandonar aquell entorn tan estricte i marxar a Europa. La protagonista se’n va amb el nòvio a Irlanda del Nord amb la idea de convertir-se en artistes revolucionaris. Després passen per Irlanda, Londres i altres llocs d’Europa, i totes aquestes experiències apareixen narrades amb moltíssima ironia.
Però al mateix temps el llibre reflexiona sobre què significa créixer dins una comunitat tan rígida i com això et marca per sempre, encara que te’n vagis.
Hi ha una gran reflexió sobre l’escriptura mateixa. Es podria considerar una novel·la metaliterària?
Sí, completament. El llibre gira al voltant d’aquesta pregunta: per què escrivim? I crec que això el converteix en una lectura especialment interessant per a persones que escriuen, siguin escriptors professionals o simplement persones que tenen la necessitat de posar en paraules el que viuen.
Per la protagonista, escriure és una manera d’ordenar el món. És gairebé una necessitat vital. Ella sent que, si no escriu les coses, li costa entendre-les o fins i tot creure que són reals.
Això és molt bonic perquè al final tots, d’alguna manera, intentem explicar-nos la nostra pròpia vida. Alguns ho fan escrivint novel·les, altres amb un diari personal o simplement pensant i reinterpretant constantment el que els passa.
L’altra gran novetat és Glòria, de Victor Heringer. És una novel·la molt diferent però també molt marcada per l’humor i la reflexió existencial.
Sí. Victor Heringer era un autor brasiler extraordinari que va morir molt jove, abans dels trenta anys. La seva mort encara avui està envoltada de cert misteri, tot i que sembla que es va suïcidar.
El més impressionant és que, malgrat la seva joventut, ja havia guanyat els premis literaris més importants del Brasil, entre ells el Premi Jabuti amb Glòria. Nosaltres ja havíem publicat anteriorment L’amor dels homes singulars, i ara ens feia molta il·lusió incorporar aquesta altra obra al catàleg.
Quin és el punt de partida de la novel·la?
La novel·la presenta una família molt peculiar. Els pares eduquen els fills amb moltíssim sentit de l’humor. Tot s’ho prenen amb ironia, fent bromes constantment, fins al punt que la realitat gairebé es desdibuixa.
I al mateix temps hi ha aquesta mena de mite familiar segons el qual tots els avantpassats moren de “melancolia aguda”. Evidentment és una exageració humorística, però serveix per mostrar com les famílies construeixen els seus propis relats i les seves pròpies llegendes.
La novel·la està dividida en dues parts. Primer veiem els fills durant la infància, i després els seguim durant la vida adulta, quan cadascun intenta trobar el seu lloc al món.
Els tres germans representen maneres diferents de viure la contemporaneïtat.
Exacte. I això és una de les coses més interessants de la novel·la. Un dels germans és un artista frustrat que treballa en un museu i que acaba refugiant-se en fòrums d’internet, on idealitza una dona que creu que és la seva veïna.
Un altre representa una vida molt més convencional: treballa en una empresa, està obsessionat amb els diners i viu completament integrat dins la lògica productiva contemporània.
I el tercer busca sentit a través de l’espiritualitat. Es converteix en pastor evangèlic, marxa a l’Àfrica i després torna al Brasil per fundar una nova religió que es fa viral. Aquí Heringer fa una crítica molt irònica sobre la necessitat de transcendència i també sobre els mecanismes de popularitat i consum espiritual actuals.
Malgrat els temes profunds, hi ha molt humor.
Sí, moltíssim. I això és el que fa tan especials tant Miriam Toews com Victor Heringer. Tots dos parteixen de qüestions molt dures —la mort, la tristesa, la recerca de sentit— però les transformen en una experiència literària molt viva, molt irònica i fins i tot divertida.
L’humor aquí no és superficial. És una manera de mirar el món i també una manera de suportar-lo.
A Les Hores busqueu especialment aquest tipus de literatura que interpel·la el lector?
Sí. A nosaltres ens interessa publicar llibres que, a més de tenir una gran qualitat literària, ajudin el lector a pensar i a entendre millor el món en què viu.
Ens agraden les històries que plantegen preguntes importants: què fem aquí, què és una vida significativa, què ens mou, què ens connecta amb els altres. Encara que les històries passin al Canadà o al Brasil, les inquietuds humanes són universals.
La bona literatura sempre ens interpel·la perquè ens obliga a mirar-nos a nosaltres mateixos.
Per aquest Sant Jordi, Maria Sempere recomana dues lectures que combinen humor, profunditat emocional i reflexió contemporània:
Dues novel·les que demostren que la literatura encara pot ser un espai privilegiat per pensar la vida, qüestionar-nos el present i trobar, ni que sigui provisionalment, una mica de sentit.
Xavier Borrell
Miriam Toews
Traductor: Octavi Gil Pujol
Editorial: Editorial les Hores
ISBN: 9791399072143
Idioma: Català
Número de páginas: 184
Any d'edició: 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada