'Ruta de escape' - Philippe Sands

Si primero fue la historia de Hans Frank (Karlsruhe, 1900 – Núremberg, 1946), alto funcionario en la Alemania nazi, abogado personal de Hitler entre 1928 y 1933 y gobernador de la Polonia ocupada, apodado el carnicero de Cracovia en Calle Este-Oeste (anagrama, 2017) la que conocimos gracias al escritor, profesor y abogado Philippe Sands (Londres, 1960), ahora llega el turno de conocer la historia de Otto Wächter (Viena, 1901 – Roma, 1949) militar de alto rango en las SS y Gobernador del distrito de Cracovia durante la ocupación de Polonia y más tarde del Distrito de Galitzia. Bajo su mandato, más de cien mil ciudadanos polacos perdieron la vida. Más tarde, posiblemente en 2024, Sands nos entregue el último libro de su trilogía, esta vez versará sobre Walter Rauff (Köthen, 1906 – Santiago de Chile, 1984) coronel, espía y empresario alemán, amén de ser el responsable de la muerte de medio millón de personas en Auschwitz. Pero hasta ese día, podemos, y debemos, disfrutar de esta Ruta de escape (Anagrama, 2021) una excelente, sorprendente, absorbente y consistente obra que revelará inquietantes misterios, coincidencias extraordinarias, historias impactantes y mucho amor.

Sí, no hay otra forma de describir lo que Horst Wätcher (Viena, 1939), hijo del protagonista de esta obra, siente por su padre, aun habiendo sido este un nazi de manual. Lo único que le importa es que el mundo vea a su padre como una buena persona, asegurando e insistiendo que él no hizo nada queriendo, todo fue bajo órdenes y si estuvo en alguna de las matanzas provocadas por sus compañeros nazis, él jamás apretó el gatillo para matar a nadie.

En julio de 1949 ingresa en un hospital de Roma un hombre aquejado de una afección hepática aguda. Lo han llevado allí unos monjes y se registra bajo el nombre de Reinhardt, que resulta ser falso. Lo visitan un obispo, un médico y una dama prusiana. El paciente acaba falleciendo y la dama envía una carta a la familia. El verdadero nombre del fallecido es Otto Wächter. La carta de la dama prusiana llegará a la esposa de este, Charlotte, y después pasará a sus hijos tras su muerte. Es al menor de ellos, Horst, al que localiza Philippe Sands, y cuando lo visita en el castillo en el que vive casi recluido, este le dice que “no es verdad que mi padre muriera de una enfermedad”.

Sands reconstruye paso a paso la vida de Otto, alguien que estudió Derecho en Viena, se marchó de la ciudad rumbo a Berlín, regresó como jerarca nazi y destituyó de sus cargos a los profesores judíos que había tenido en la universidad.

Y esto es simplemente un ejemplo de lo que Otto Wächter hizo durante los años de la invasión alemana que aparece en la contratapa del libro, para el resto de atrocidades lo mejor es “devorar”, como un servidor hizo un caluroso fin de semana de agosto, la novela al completo.

La mano firme de Sands, cuenta sin filtros ni censura la historia tal y como los documentos y fotografías explican cómo ocurrieron los hechos, desmontando teorías, encontrando nuevas vías de investigación y siguiendo por ellas para dotar la historia de mayor credibilidad.

Sí, cuesta creer que todo lo contado en Ruta de escape sea real, pero desgraciadamente lo es. Y por mucho que Horst siga negando que su padre fue un genocida, siga intentando justificar su buena fe y su locura, la investigación de Sands consigue hacer caer esos castillos en el aire de Wächter hijo. Es más, la última frase del libro, una frase subida por Magdalena, la hija de Horst en sus redes sociales le valió que quedase apartada de la herencia familiar, pero Sands consiguió que alguien de la familia Wächter dijera en voz alta lo que nadie quería decir, que Otto fue un genocida.

Ruta de escape resulta a la postre un auténtico entretenimiento, tanto por su historia de espías como por la cantidad de sorpresas que nos depara su lectura, lástima que toda la historia sea real y lo que podría ser una diversión, dado el formidable ejercicio de suspense con el que Sands entrega la obra, toda ella acaba siendo un mal sueño, un aterrador instante de nuestro pasado, y el legado que este tiene en el mundo actual.

Ruta de escape es un fascinante, conmovedor y a la vez entretenido libro que debería haber sido sin duda el más vendido en Sant Jordi este año si la festividad hubiera sido como antaño. Un libro imprescindible tanto para los amantes de la historia en general como para los amantes de las novelas de suspense (por motivos obvios John le Carré es el primero que nos viene a la mente, si cae el libro en vuestras manos sabréis porqué) y que no dejará indiferente a todo aquel que lo lea.

SALVA G.

 Título: Ruta de escape

Autor: Philippe Sands

Traducción: Francisco J. Ramos Mena

Editorial: Anagrama

Edición: 1ª edición, enero de 2021

Número de páginas: 552 pp.

I.S.B.N. 978-84-339-8080-9

Comprar en Amazon

Entrevista a Amanda Buisan, autora de 'Rosa sense primavera'

Rosa sense primavera és una novel·la històrica que es desenvolupa a Barcelona durant les primeres dècades del s. XX. Concretament, el període que tractes va des de l’any 1898 al 1931. Què és el que més t’atrau d’aquella època?

 És una època de grans canvis, el laboratori dels increïbles avenços científics i tecnològics de l'era industrial moderna, el brou de cultiu de les grans transformacions socials i polítiques de les que encara ara gaudim. I tot va passar en un parell de generacions, comprès un parell de guerres mundials.

 A la novel·la fas un retrat de la vida burgesa a Catalunya mitjançant la quotidianitat i el dia a dia de les dues bessones protagonistes, la Dèlia i la Natàlia. Com et vas documentar per descriure i captar l’essència d’aquells ambients i escenaris barcelonins?

Durant molts anys vaig ser veïna de l'Eixample i cada dia tenia l'oportunitat d'admirar l'ingent patrimoni arquitectònic del barri. Això em va ajudar molt a captar-ne l'essència. Les cases on vivim diuen molt de nosaltres. Per documentar-me a fons vaig fer servir sobretot els llibres sobre l' Eixample barceloní d'en Lluís Permanyer i la secció de Societat del diari La Vanguardia, vaig consultar la col·lecció de números reeditats de la seva hemeroteca. En parlo al pròleg.

Ets nascuda a Barcelona i aquest llibre li dediques al teu pare i també als teus avis i rebesavis els quals, com tu bé indiques, van viure un món similar al que descrius a la teva obra. Recordes alguna història que t’expliquessin i que t’hagi servit d’inspiració durant el procés creatiu de la novel·la?

La meva àvia va néixer el 1909, potser per això faig durar l'episodi de la crema de convents tot un capítol sencer. Tenia vint anys quan va anar a l'Exposició Universal del 29. Era filla d'aquells temps moderns, però encara em parlava de quan hi havia carrosses als carrers, de les llànties d'oli i dels quinques de petroli de quan encara no arribava l'electricitat a totes les cases, de reunions d'espiritisme i d'Esperanto, de les revolucions de la Xina i el Japó… Estava fascinada per l'avió (ella en deia “aeroplano”), pels actors de cine mut i les novel·les, pel doctor Fleming i la penicil·lina… i per l'any 2000! La guerra l'havia impactat molt, però pensava en el canvi de mil·lenni, i em deia que jo hi arribaria. Era una generació que s'imaginava el futur com un progrés.

Al llarg de les pàgines del llibre els lectors i lectores acompanyaran a la Dèlia i la Natàlia en la recerca de la seva identitat. Les dues hauran de superar diversos obstacles dins d’un marc històric convuls. Sovint fas servir escrits en forma de diari i de cartes que ens van endinsant en la trama. Per què has optat per aquests recursos narratius?

He volgut reivindicar la carta personal com l'excel·lent forma de comunicació que és, encara que hagi caigut en l'oblit per mor dels telèfons mòbils i les xarxes socials. No fa ni cinquanta anys les cartes eren l'únic pont entre les persones que estaven lluny, les unes de les altres. Els qui no sabien ni llegir ni escriure s'adreçaven als escrivents d'ofici.

El dietari que escriu la protagonista era un instrument molt utilitzat per les dones de l'època, un espai secret que permetia que s'expressessin en llibertat, des del recinte protegit de la pròpia cambra, quan tenien prohibit, o quasi, fer-ho fora de casa. Com la novel·la, el dietari era un gènere burgès que va anar fent fortuna en altres capes socials, a mesura que creixia l'alfabetització.

 A més de Rosa sense primavera, has escrit cinc novel·les inèdites, un recull de poesies i diversos contes. D’on et ve aquesta passió literària i en quin moment vas sentir la necessitat d’escriure?

De la meva passió per llegir, des que era ben petita! Sempre he escrit per a mi mateixa. A partir del 2010, per causa d'una operació i de la convalescència que en va seguir, vaig descobrir l'escriptura  com a forma de teràpia, primer poesia que publicava a les xarxes, després relats que es van anar allargant en forma de novel·les, a mesura que els personatges s'anaven fent grans i reclamaven més espai.

Havies escrit abans alguna obra històrica o aquesta és la primera? És el gènere en el que et sents més còmoda escrivint?

Havia escrit alguns relats inserits en marcs històrics, però Rosa sense primavera és l'única d'aquest gènere. No sabria dir en quin gènere em sento més còmode perquè m'agrada anar variant, però potser sento una mica de predilecció pel gènere fantàstic, perquè em dóna més llibertat expressiva i puc experimentar més amb el llenguatge.

Actualment vius a Itàlia, a prop de Roma. Tens previst que Rosa sense primavera es publiqui a l’italià?

Sí, esclar. Jo mateixa m'he traduit a l'italià alguns dels meus relats curts, que han estat publicats a Itàlia en antologies de relats  d'autors diversos. Però no m'atreviria mai a traduir-me una novel·la sencera. Conec bons traductors, català-italià, que són de llengua mare italiana i que ho farien molt bé. Només falta trobar una editorial italiana que ho vulgui fer.

Tot i viure a l’estranger, faràs alguna presentació a Barcelona amb motiu de la publicació del teu llibre?

La primera presentació de Rosa sense primavera es farà a la llibreria Documenta, a Barcelona, divendres 22 d'octubre a les 19 hores. Només hi ha capacitat per a 35 persones, pel tema Covid, per això cal inscriure's abans enviant un e-mail a correu@documenta-bcn.com

Ja per acabar, actualment estàs treballant en un nou projecte literari?

Durant tot aquest temps de confinaments i restriccions, he tingut ocasió de revisar bona part dels escrits que guardava al calaix. El meu projecte més immediat és anar-los traient, valorant altres possibles publicacions a curt termini. El sentit d'un llibre és el de ser llegit. Però ja estic pensant en la pròxima novel·la, tot i que no us puc dir el tema que tractarà per una qüestió de supersticions meves. Un cop has començat, escriure és una droga!

Xavier Borrell

Rosa sense primavera

Autor: Buisan Ferrer, Amanda

ISBN: 978-84-123786-1-0

210 pàgines

Pagés editors

Col·lecció: Grama - Narrativa, 11 Nº

Data de publicació: Agost 2021

 

Comprar en Amazon

'La Sombra' - Emma Mars

La autora, Emma Mars, estudió periodismo y en la actualidad es directora de Comunicaciones en una empresa multinacional, bloguera y autora de las novelas Políticamente Incorrectas, La ballena azul, Lo nuestro es de otro planeta y 101 razones para odiarla. Varias de sus obras han alcanzado el nº1 de ventas en Amazon. La Sombra es una novela futurista en un mundo distópico que reflexiona sobre el papel de la tecnología, su impacto en las emociones humanas y nuestra manera de socializar. El cómo las tecnologías nos acercan, pero también nos aíslan y que a pesar de vivir en una época de híper conectividad cada vez nos sentimos más solos y aislados que nunca. 

Es una reflexión sobre qué pasaría si las pandemias fueran habituales (el libro habla de La Covid 2348), y hasta qué punto se deteriorarían nuestras relaciones sociales y nuestro lenguaje, que son, precisamente, aquello que nos hace humanos.

 

En este mundo distópico no solo no ha desaparecido la lucha de clases, si no que la sociedad se ha dividido aún más entre los Elite y los Descartados (nada nuevo bajo el sol).

 En este sistema creado por los Elite, los Descartados son “las sobras” del Sistema y son marcados desde su nacimiento con un círculo rojo situado a sus pies que los acompaña hasta su muerte. Carecen de una educación y una sanidad digna, y ni hablar de cualquier comodidad que les permita prosperar en la escala social. Vamos que su único privilegio es que se les permite vivir, eso sí, para trabajar como esclavos, por y para los Elite. ¡¡¡A que os suena!!!

 

En medio de ese mundo distópico se va desarrollando una historia de amor entre las dos protagonistas femeninas, Dell y Nova.

Dell y Nova son dos mujeres que pertenecen a mundos antagónicos. Una procede de los Descartados, mientras que la otra ha vivido rodeada de lujos toda su vida. Ambas tienen una educación muy diferente y, en apariencia, también una manera opuesta de ver el mundo, pero no es así, y a lo largo de la historia podremos ver   que tienen más en común de lo que en principio pudiera parecer y como la propia autora nos dice al final del libro, que esta relación continuará en la segunda parte de la Sombra, que parece que ya está a punto de entrar en el horno y en las que las protagonistas no cejaran en su empeño de derrocar este sistema tan injusto e inhumano.

 

Tengo que admitir que no soy un fan de novelas de ciencia ficción, pero también tengo que reconocer que en este caso que nos ocupa, el libro está muy bien escrito y la historia avanza ágilmente hasta convertirse en una historia de amor creíble, que además se lee de un tirón.

 

 

Marcial García Llorente

La sombra 

Emma Mars 

ISBN: B08N1588YD

Editorial: Autoedición

Fecha de la edición: 2020

Nº Pág.: 347

ISBN: B08N1588YD

Comprar en Amazon

'Los cuatro vientos' - Kristin Hannah

Lo confieso, jamás había leído ningún libro de Kritin Hannah (Garden Grove, 1960) pero admito sin rubor alguno, a ciertas edades la vergüenza ya no es un problema, que ojalá me hubiera leído todas sus obras y visto El baile de las luciérnagas, libro de la autora convertido en exitosa serie de Netflix.

Creo que con esta introducción queda claro qué pienso de la autora y de su última novela Los cuatro vientos. Pero intentaré no ser tan escueto y comentar algo sobre ellas (novela y autora)

Pero como decía el bueno de Jack iremos por partes.

Primero la sinopsis.

Texas, 1921. Elsa Wolcott está apunto de cumplir los veinticinco. Sin compromiso alguno a la vista. Elsa es demasiado todo: demasiado alta, demasiado delgada, demasiado pálida, demasiado insegura, demasiado enfermiza. Aunque este último "demasiado" dejó de serlo a partir de los catorce años, cuando superó una enfermedad que la mantuvo debilitada y alejada del colegio. Pero ahora, apunto de cumplir los veinticinco quería salir de aquella casa en la que vivía con sus padres. Estaba cansada de vivir encerrada, leyendo novelas día y noche. Ahora quería vivir.

Dalhart, su pueblo, en el Mango de Sartén de Texas, era la sede del condado y corrían tiempos de auge económico. A su familia no le faltaba dinero. Elsa era la señorita Wolcott en el pueblo allá donde fuera.

Elsa se confeccionó un vestido a la moda, se cortó el pelo y salió una noche a divertirse al pueblo. Con paso decisivo se encaminó al bar clandestino del pueblo. Para entrar necesitaba una contraseña. No tenía ni idea de ella, pero Frank, el portero, la reconoció. Cuando Elsa le pidió entrar la respuesta de Frank fue tajante: su señor padre me daría una tunda si la dejara pasar.

Nunca sabremos qué hubiera pasado si Elsa hubiera podido acceder al local. Lo que sí sabemos es que sucedió después cuando Elsa tuvo que quedarse sin entrar en él. Mientras deambulaba por la calle vio a un hombre dirigirse a ella. Alto y desgarbado. Pelo negro y reluciente. Estrechas caderas. Piel bronceada y ojos castaños. Italiano. Raffaelo Martinelli era su nombre. Dieciocho años su edad.

Al poco rato yacían ambos en la trasera del Ford T de Rafe. Y no fue la primera vez. Hasta que Els, como la llamaba cariñosamente Rafe se quedó embarazada.

Fue entonces cuando comenzó la verdadera vida de Elsa. Su familia la repudió. Se vio en la obligación de casarse con Rafe y vivir en la granja de los padres del italiano, Rose y Tony. Su suegra no la tragaba. Rafe estaba a punto de marchar a la universidad cuando los padres de Elsa literalmente abandonaron a su hija a las puertas de la granja de los Martinelli. Para Rose, Elsa el problema que había causado todos los males a su hijo. Hasta que nació su nieta. Loreda trajo el amor a la granja de los Martinelli.

En 1934 el Dust Bowl hacía estragos en toda la zona. Y los Martinelli no se escapaban de él. La terrible crisis económica unida a una sequía sin precedentes y a las tormentas de polvo generadas por este fenómeno obligaron a millones de americanos a dejar atrás sus granjas y a viajar al Oeste en busca de la tierra prometida “de leche y miel”.

El primero que lo hizo fue Rafe. Dejó atrás a su familia sin avisar. Literalmente abandonó a los suyos. No podía más. Elsa lo sufrió, pero fue Loreda quien se sintió traicionada por su padre y siempre culpó a su madre de la marcha de este. A sus doce años estaba enfadada con el mundo. Además desde hacía siete años había un integrante más en la familia: Anthony, su hermano pequeño.

Los siguientes en marchar fueron Elsa y sus hijos. Los abuelos no pudieron dejar la granja. Esa era su tierra y allí morirían.

Es en este punto donde da inicio la verdadera novela.

Hasta este punto, Hannah nos estuvo preparando para ello. No se anduvo por las ramas. No suavizó la historia. Elsa ya es parte de nuestras vidas y queremos lo mejor para ella. Su marcha en busca de la tierra de leche y miel nos hace felices.

Pero ¿y a ella?

Al llegar a California nada es como habían soñado. Y más que un sueño, aquello es una pesadilla que recrudece la relación entre Loreda y Elsa.

Podríamos seguir con la sinopsis, pero acabaríamos contando la historia completa de los Martinelli. Y es algo que no queremos hacer, ese trabajo es vuestro.

Kristin Hannah hilvana, no solo una magnífica historia de supervivencia, lucha y coraje, sino que lo hace con un acierto absoluto, con una profundidad en sus personajes excelente, dibujando un entorno certero, y una obra global sobresaliente.

Sí, no hay otra forma de referirse a Los cuatro vientos, no solo es una obra sublime, sino que sus personajes resultan admirables. Llenos de amor, coraje y dignidad. Su vida es un campo de trabajo. Literalmente. Se ganan el jornal recogiendo algodón en los campos. Pero su corazón está lleno de esperanza. El futuro siempre será mejor.

Pongámonos en pie y aplaudamos esta exquisita novela.

SALVA G.

Título: Los cuatro vientos

Autor: Kristin Hannah

Traducción: Laura Vidal

Editorial: SUMA de letras

Edición: 1ª edición, abril de 2021

Número de páginas: 534 pp.

I.S.B.N. 978-84-9129-531-0

Comprar en Amazon

Entrevista a Iñaki Rubio autor de 'Morts, qui us ha mort?

Iñaki Rubio publica 'Morts, qui us ha mort?' Sobre l’última execució pública a Andorra. Hem pogut parlar amb ell

Per què va decidir endinsar-se en la història de la darrera pena de mort a Andorra?

En primer lloc, el fet que sempre es deien i es publicaven les mateixes coses però hi havia detalls que em cridaven l’atenció, com per exemple, el cas que els dos germans que protagonitzen la història dormissin junts al mateix llit. Dos homes adults. I el petit va matar l’hereu d’una escopetada, però sense acarnissament de cap mena. Aquest detall i molts altres m’estranyaven. A Andorra era un tema parcialment conegut, però quan vaig començar la recerca vaig adonar-me que en realitat se sabia molt poc i tot el que es coneixia era molt inconsistent.

Per altra banda, la imatge de la lectura de la sentència a la plaça pública té una gran força icònica i demostra un ritualisme que semblava molt desfasat, tenint en compte que ens situem l’any 1943. De fet la composició de l’escena és idèntica a la de l’anterior pena capital, el 1896. El procediment, el ritual, van ser idèntics a com s’havia fet en segles passats.

Com va viure la gent del poble l'escena?

En el moment crec que amb una barreja de curiositat i estupefacció, mostrant obediència a les autoritats i sentint una profunda incredulitat pel que estava a punt de passar. El poble va actuar com un sol home. Van callar. Segurament sense saber que el seu silenci condemnava el reu, i una mica tot Andorra. Després dels fets, tot el país va quedar trasbalsat i van interioritzar una mena de sentiment de culpa una mica estrany perquè els va empènyer a no parlar públicament de l’afer.

S'havien publicat moltes coses de l'execució?

Molt poc, gairebé res. El 1981 Antoni Morell escriu el que ha passat a ser l’obra fundacional de la literatura moderna andorrana: les Set lletanies de mort estaven inspirades en el cas de l’últim condemnat a mort d’Andorra, però eren una ficció que té una lectura en clau metafòrica. Jo volia explicar la història real. Què va passar realment? Com van anar els fets? Com van jutjar el Pere Areny? Semblava que ningú no ho sabia.

La gent gran que va viure el terrible fet va callar durant temps el que va veure?

Exacte. Són més de 75 anys de silenci. Un silenci que s’havia empassat la història i tots els seus protagonistes i testimonis. Durant dècades va ser un tema tabú. Quan vaig començar la recerca, la gent més gran amb qui vaig parlar em van dir: “Aquest tema no el toquem, que fa mal a Andorra”. Tothom va interioritzar un sentiment de culpa col·lectiva i per a mi, això demostra que hi havia una certa consciència que tot allò no es va fer bé.

Però una cosa és que no se’n parlés en públic, però sí a casa o a la tertúlia de cafè. És així com he pogut recuperar molts detalls i enraonies que havien quedat enganxades al cas, rumors que fins i tot havien substituït la història real. En aquell moment a Andorra no hi havia mitjans de comunicació i tots aquests rumors, gairebé convertits en llegendes o mites han anat passant d’una generació a la següent. La meva feina també ha estat esporgar fins on he pogut totes aquestes enraonies i deixar la història real despullada, sense afegits. Real i dura com va ser.

La primera part del llibre és un relat de la vida a muntanya. S'ha inspirat en clàssics que narren el tema per escriure-ho?                                                                                                                         

Sí, si considerem que Dos taüts blancs i dos de negres, és un clàssic. Quan jo vaig començar la recerca, feia només un parell d’anys que havia sortit el llibre del Pep Coll, que a més relata uns fet tràgics, també en una família i el mateix any. Va ser un motor per escriure. Un altre llibre que tenia en ment quan treballava era A sang freda de Truman Capote. També hi ha alguna cosa de Faulkner i els drames rurals com Mentre em moria.

Per amarar-me de la vida de muntanya d’abans, a banda de fer els recorreguts per les muntanyes que feien els protagonistes, he consultat vídeos d’etnografia de l’Arxiu nacional d’Andorra, on la gent gran de muntanya explica la vida ancestral en aquestes latituds; també el fet de llegir el volum Dones d’Andorra em va ser útil, i molt profitós per polir els contorns de les germanes. A banda, aquests document lingüísticament parlant és una mina.

Va influir el fet que el territori estava envoltat de sistemes dictatorials en l'angoixa que es vivia a l'hora de jutjar l'executat?

Per descomptat. Pensa que els nazis corrien alegrament per aquestes valls, la Gestapo feia ràtzies a Andorra contra les xarxes d’evasió i tenia espies. A Canillo mateix hi ha un personatge sinistre, que es passejava amb un gos negre i pistola a la cintura i que tothom sospitava que era un espia a sou dels alemanys -com realment era el cas.

El president del Tribunal de Corts, que va jutjar el Pere, era un francès afí als nazis i quan es va acabar la Guerra Mundial va haver de fugir cames ajudeu-me perquè el buscaven, acusat de col·laboracionista. En aquest context Andorra rep pressions de totes bandes i és un país molt fràgil.

Per què creu que ningú es va preocupar de conèixer la salut mental de l'executat en cap moment abans de prendre la decisió fatal?

Al llibre apunto diverses hipòtesis i aproximacions però no les puc confirmar. En tot cas, però, hem de tenir present que per a la gent d’aquell temps, poc cultivada i amb poc món, no devien saber ni què era una malaltia mental, que a més estigmatitzava molt la persona. Una germana del Pere, l’Àngela, patia un deteriorament mental sever, una esquizofrènia greu. El Pere semblava més normal i per això la resta esperaven que es comportés com una persona normal. Però era una expectativa que no podia satisfer. Sense diagnòstic ni tractament, no podia anar bé.

Però el més greu és que el tribunal mateix reconeix que té les capacitats mentals debilitades, així ho diuen. I no els hi passa pel cap que això pugui ser ni tan sols un atenuant. És molt greu. Un crim de justícia i d’humanitat. Però tornem al context: vivim el moment més dur de la postguerra espanyola i a Europa proliferen els camps de concentració i els camps d’extermini apliquen la solució final. És la part més virulenta de la guerra i sembla que la vida humana no valgui res.

Es pot dir que aquest moment en el temps marca el pas de la vida tradicional d'Andorra a un moment més modern?

És exactament això. Encara no ha començat el turisme de masses però és el moment en què Andorra comença a caminar cap a la modernitat. Són les primeres passes. Al llibre es veu com coexisteixen aquestes dues andorres, una més ancestral, lligada al treball de la terra i el bestiar, i una altra gent amb estudis, que ha vist una mica de món i que pensen i parlen d’una altra manera. Cadascuna té el seu cosmos mental, unes regles inamovibles per a uns i una modernitat fràgil per als altres. Se solapen i hi ha una certa fricció entre aquests dos mons.

Com va ser entrar a la casa familiar on es va dur a terme l’assassinat?

Vaig tenir la gran sort de poder entrar a la casa quan duia pràcticament 70 anys tancada i barrada des que van passar els fets. Em va causar una impressió molt intensa. Tot havia quedat abandonat l’any 1943: els baüls, els llits, l’aram de la cuina, la roba. El terra del soler tremolava i feia la impressió que se’ns podia ensorrar sota els peus. La casa transmetia una sensació molt dura, gairebé violenta, hostil. Com si l’hostilitat del món del 1943 hagués entrat en aquella casa i hi hagués quedat atrapada.

Està sorprès pel ressò que està tenint aquest llibre en tot el territori català?

Sí i no. Jo escrivia el llibre conscient que hi havia dos tipus de lectors: per una banda el lector local que coneixia el territori i algunes coses de la història; però la majoria de lectors no la coneixien i calia buscar estratègies per captar l’atenció i l’interès de tots dos. I per això era important traslladar el lector català a un món que li queda molt lluny, i era fonamental que el llenguatge, les descripcions i l’ambientació situessin el lector en un mas aïllat a la muntanya, a 1700 m.

El que sí que m’ha sorprès és que tot anés tan de pressa, que els comentaris elogiosos apareguessin en pocs dies, el ressò mediàtic i que en poc més d’una setmana s’hagi hagut de fer la segona edició. Però si encara no hem tingut temps de fer la presentació per al públic! Suposo que ha influït que el Carles Porta ha popularitzat el gènere del true crime (tot i que jo fa cinc anys que vaig començar el llibre i en aquell moment ni per casualitat hauria pensat que aquest gènere tindria aquesta tirada). Penso, també, que potser la gent arriba al llibre per diversos camins però que després el llibre s’aguanta sol i que el boca-orella també pot ajudar molt.

Xavier Borrell

MORTS, QUI US HA MORT?

 Iñaki Rubio

Nº de páginas:360

Editorial:COMANEGRA

Idioma:CATALÁN

ISBN: 9788418022951

Año de edición: 2021

Fecha de lanzamiento: 01/09/2021

Comprar a Amazon