Enchanté de Divinas, cabaret de calidad en el Club Capitol

Tres bailarinas de cabaret han huido de Berlín al llegar los Nazis porqué sus espectáculos son vistos como indecentes por el nuevo régimen totalitario, pero han podido continuar actuando en el Cabaret Enchanté de Paris donde gozán de total libertad. El problema es que Hitler no se detiene en su afán por conquistar Europa y ya se encuentra a las puertas de 'La ciudad de la luz'. El dueño del Enchanté ha huido de repente, y las Divinas, que se encuentran solas y tienen miedo, dudan de que hacer. Menos mal que no sé sabe cómo, han aparecido por el escenario dos músicos que como ellas tienen ganas de dar diversión, o sea que el espectáculo está asegurado.

Así comienza Enchanté, Un Cabaret explossif! de la compañía Divinas en donde las tres cantantes, un clarinetista y un pianista, hacen un recorrido por la música de principios del Siglo XX, especialmente en el periodo de las dos Guerras Mundiales, escenificando un Café donde bohemios, artistas, intelectuales y gente de la Résistance francesa, se encuentran para ridiculizar y recordar ilustres personajes.

El espectáculo es de un altísimo nivel artístico, gracias a que las tres protagonistas en los 80 minutos de duración son capaces de hacer: imitaciones, claqué, cantar, bailar e incluso burlesque. La sencilla escenografía da una ambientación acertada y los músicos están muy correctos. Pero sobre todo hay que destacar un ritmo muy dinámico de una función, que ya es sin duda una de las sorpresas de la temporada.

Xavier Borrell

Direcció: Martí Torras. A càrrec de Carla Móra (soprano), Irene Ruiz (mezzosoprano) i Marta Móra (contralt). Músics: Juli Aymí (clarinet) i Bernat Font (piano).

Sala Pepe Rubianes del Club Capitol Fins al 24 de Juny

‘Fa una mica de soroll’ – Sala Atrium

Vius reclòs en el teu món, aïllat de l’exterior i aliè al que passa. La incoherència té sentit per tu i ets feliç a la teva manera. Incomprès però sense ganes de ser entès. Tu i el teu germà, fent-vos companyia mútua en un pis, ja en teniu prou. Tot i les desavinences ocasionals quan un vol posar música i l’altre té ganes d’escriure en silenci, us estimeu i viviu en pau.

Això és el que viuen i senten el Salva i el Nano, dos germans que conviuen reclosos en una casa d’ençà que va ocórrer un fet que va marcar les seves vides per sempre. Un dia, reben la visita inesperada de la seva cosina Marina, qui, davant del panorama que es troba, tractarà que els seus cosins tornin a gaudir de la vida i aprofitin la seva joventut.

La lluita de la Marina per obrir els ulls dels dos germans generarà moments emotius i de tensió que mantindran l’interès de l’espectador fins al final de l’obra. ‘Fa una mica de soroll’ és un espectacle que ens apropa a la psicologia de dos joves que s’han estancat al passat i no tenen cap intenció de forjar-se un futur. El guió de Romina Paula ens farà veure com dista la visió d’un personatge que pertany al món extern de la de dues persones que s’han creat el seu propi món. I, anant més lluny, entendrem que la situació idònia per molts de nosaltres pot no coincidir amb la d’altres, potser perquè el que suposa carència de vida per uns es tradueix en plenitud per uns altres.

Laura Mas

Fa una mica de soroll
Autora: Romina Paula
Traducció: Rita Peré/Albert Prat
Direcció: Albert Prat
Intèrprets:
Sergi Torrecilla, Salva
Alberto Díaz, Nano
Paula Blanco, Marina
Sala Atrium de Barcelona, fins el 17 de juny

Una comèdia DALÍrant -Teatre Gaudí

De Salvador Dalí molt s’ha dit i s’ha escrit, però poques persones poden presumir de que el seu avi va tenir contacte directe amb el pintor. Aquest és el cas de Joan Frank Charansonnet, un actor amb una gran trajectòria que ha escrit un llibre sobre Dalí i ara ens presenta ‘Una comèdia DALÍrant’. Encarregat de la direcció i la dramatúrgia de l’obra, juntament amb l’Ismaël Gutiérrez, Joan Frank també interpreta a aquest geni del surrealisme en un ambient de talk shows. Ambientat al Nova York dels anys 50, al París dels 60 i al Madrid dels 70, aquesta comèdia recorre diverses etapes de la vida de l’artista i culmina al seu estudi empordanès de Port Lligat.

Captant tota l’essència de Dalí, el personatge de Joan Felip Sebastian, el dalirant, ens transmet genialitat i extravagància a parts iguals. Enunciant frases exactes que va dir el pintor, Charansonnet es corona amb una interpretació còmica que es sustenta en un guió brillant. Altres personatges de l’obra també llueixen amb interpretacions bones que ens mostren la gran varietat de registres dels actors que hi participen –a destacar una presentadora francesa (Patricia Bargalló) i un presentador franquista (Ferran Terraza).

Sens dubte, ‘Una comèdia DALÍrant’ és una de les obres teatrals actualment en cartellera que mereixen ser vistes.

Laura Mas

Una comèdia DALÍrant
Teatre Gaudí
Repartiment: Joan Frank Charansonnet, Miquel Sitjar, Ferran Terraza, Patrícia Bargalló, Frank Capdet, Albert Lladó i Cristian Aquino

Fins l’1 de juliol de 2012

Història de la ciutat de Barcelona per a joves i no tan joves - Jordi Querol

El que més li agrada el meu amic Jesús es caminar per Barcelona, sense pressa, observant els edificis majestuosos que omplen els carrers d’ aquesta ciutat. Fins i tot quan es aquí es lleva ben d’ hora ben d’ hora, com en Guardiola, encara que això ell no ho sap, per sort, cap allà a les set del matí i surt a fer un volt per la ciutat. Sempre vol enganyar-me per que l’ hi acompanyi-hi en les seves incursions a la ciutat, però jo l’ hi dic sempre que estic fart d’ ella i que no n’hi ha per tant.  Ell diu que li agrada molt, que cada dia pot descobrir-hi veritables joies del modernisme, que no trobarà en les guies. Cap allà a les deu torna a casa, havent-hi comprat un bon esmorzar a l’ Escribà. Estic segur que aquest llibre l’ hi serviria com una autèntica guia per fer els seus passeigs.  El que passa es que hi ha un problema: el llibre esta escrit en català, per alguna cosa  l’ Ajuntament de Barcelona posa diners i el meu bon amic Jesús es madrileny.

                Aquest es un clar exemple de com els barcelonins passem de la nostra ciutat. Encara que aquesta hagi tingut un desenvolupament extraordinari d’ ençà que es ve crear.

                Com deia l’ últim punt del Decàleg del Nacionalista Català fa avui casi trenta anys: Sigues crític: Catalunya no és la millor terra; és simplement la teva. Per això segurament extrapolat a la ciutat de Barcelona, pot ser que al mon n’ hi hagi ciutats millors, per mi Londres es un bon exemple, però la Barcelona es la nostra ciutat i per això tenim que estar orgullosos d’ ella. Exposat tot això parlaré del llibre en si.

                Certament em sembla rodó. En Jordi Querol (Barcelona, 1938) és arquitecte, pianista i professor d’ urbanisme i a més, com jo, un enamorat de la ciutat (no surto de passeig amb en Jesús per no haver de matinar tant) i encara que no sigui la millor del mon, si que és la meva.

                Com si es tractes d’ una llarga entrevista que l’hi fan en Querol, ell respon amb tota la seva saviesa sobre la ciutat. Es una recreació de las converses que el mateix Querol te amb els seus alumnes quan dona classes.

                El llibre esta dividit en cinc capítols, que van des de la Barcelona Romana fins a la Barcelona del segle XIX i començament del XX, passant-hi per la Barcelona medieval, la Barcelona de l’edat moderna (segles XVI-XVIII) i acaba amb un últim capítol dedicat a la Barcelona del segle XXI.

                El llibre respon infinitat de preguntes en molt poques pàgines. I aquest es un fet remarcable. També és una forma molt agradable de estudiar història, la veritat és que si al meu temps d’ estudiant haguéssim tingut llibres com aquest estudiar història hagués sigut molt més divertida.

                On vivien els primers barcelonins? D’on treien l’aigua i el menjar? Els nostres comtes tenien grans palaus? I on són ara, aquest palaus? Fins quan va tenir muralles la ciutat? Es tancaven les portes de nit? I si et quedaves fora? Son algunes de les preguntes que respon en Jordi Querol d’una forma molt planera.

                Com exemple comentarem la famosa tenda Caleum al carrer de la Palla, un lloc màgic on podem prendre tranquil·lament al seu soterrani una de les millores pastes de Barcelona sucades en un excel·lent xocolata desfeta. Dons abans allò eren els banys de les dones jueves al barri del Call fa set segles.

                Recapitulant: poder llegir i aprendre amb aquesta facilitat es una cosa destacable, a més el llibre amb aquesta entrevista falsa amb l’ autor fa que podem llegir-lo poc a poc, encara que un servidor ho hagi fet en unes poques hores,  i els nostres dubtes al voltant de Barcelona podem ser resoltes.

                Destacar que totes les il·lustracions que acompanyen el text estan fetes amb ploma pel propi autor.

                SALVA G.

Història de la ciutat de Barcelona per a joves i no tan joves

Jordi Querol

Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona

144 pàgines

I.S.B.N: 978-84-8330-694-9

Any 2012

'Las flores de Baudelaire' - Gonzalo Garrido

Cada día más, encontramos novelas ambientadas en Bilbao, como la última obra de Willy Irube, “Sé que mi padre decía”,  la excelente “Días de barrena” de Koldo Landaluze, el misterio de “Hoy vas a entrar en mi pasado” de Xabier P. DoCampo, o la mágica “La piedra filosofal” de Iñaki Uriarte, y el libro que nos ocupa, la primera novela de Gonzalo Garrido (Bilbo, 1963)

                Ambientada en 1917, durante la Primera Guerra Mundial, nos cuenta la historia de Alfredo Maldonado, un fotógrafo de prensa aunque con estudio propio, aficionado a los toros, escéptico, coleccionista de fotos de asesinatos, hechas por él mismo, con problemas con su mujer, con amante y que tiene como hobby investigar los asesinatos que previamente fotografía por encargo de la policía.

                El último de ellos, el de Anabel, tercer hijo de Fran Krüger, un empresario de éxito, rico por parte de familia, su padre creó el imperio que mantiene a día de hoy, nacida con alguna tara genética.

                Anabel aparece muerta en su habitación, sin ningún signo de violencia, y con el cuello rebanado y una mano cercenada.

                Alfredo intenta investigar la muerte para ayudar al inspector Rincón, aunque a medida que avance la novela las tornas se cambiarán. En su obsesión acaba enamorándose de Sara, la mujer de Fran y por ello se verá envuelto en un entramado donde no solo aparecerán los masones si no los también infiltrados de la guerra.

                Gonzalo Garrido consigue con una facilidad pasmosa engancharnos a su historia, y esto se debe a los capítulos tan cortos con los que poco a poco, pero sin pausa explica las peripecias de los protagonistas.

                Aunque la base central de la novela se basa en la traición, también podemos encontrar en ella problemas matrimoniales, ambición, mentiras, engaños, y lo peor de la condición humana.

                Maldonado se revela como un perfecto detective, aunque su trabajo sea fotografiar, así que podríamos estar hablando de un inicio de una saga al más puro estilo Carvalho del gran Manuel Vázquez Montalbán, con procedimientos ortodoxos, sí, pero qué famoso detective no los tiene, es inherente a su ser.

                Debo admitir que en un principio caí rendido por el título, esa mezcla entre la mejor obra de Baudelaire, “Las flores del mal” y su autor, me sedujo, tanto o más que la obra original una vez leída, e incluso me pareció encontrar algo de poesía en los primeros capítulos de la obra, parecía como si Gonzalo Garrido hubiera sido absorbido por el gran Charles Baudelaire, y aunque ahora fríamente no tiene nada de poesía, sí debo admitir que en su escritura algo poético sí que hay.

                Buena novela negra camuflada.

                SALVA G.

Las flores de Baudelaire

Gonzalo Garrido

Alrevés

1ª edición, mayo de 2012

I.S.B.N: 978-84-15098-38-6