divendres, 27 de gener de 2012

Entrevista a Adrià Pujol Cruells autor de 'Escafarlata d'Empordà, Paria d'un Paria'


"...El català estàndard, el de molts mitjans, ha optat per esbravar la llengua, se'ns diu que per mor d'una suposada comprensió ecumènica. Però a mi em fa l'efecte que, per aquest camí, anem perdent bous i esquelles..."


Amb aquest llibre de records de la seva vida a l'Empordà, Adrià Pujol ens acosta a un costat diferent de la terra de la Tramuntana i ens explica coses dels seus pensaments i la seva memòria amb intel·ligència e ironia....

Descrius l’Empordà de la teva infància i adolescència com un lloc violent i afirmes que podies acabar “molt espatllat”. Com el definiries?

A dreta llei, jo dic que la infància, i sobretot l'adolescència, són èpoques de violència. D'aquí que l'Empordà que jo vaig viure m'ho semblés. L'adolescència és un moment d'esclat, de pulsions, un moment de fam de vida. I, esclar, en un poble menut, sacsejat pel turisme a l'estiu, i d'ultratomba a l'hivern, un adolescent pot acabar-hi espatllat. Droga ¾molta droga¾, desplaçaments compulsius amb moto, indrets on fer bertranades, tot plegat salpebrat per un marc familiar d'un cert descontrol... En fi: la barreja perfecta per acabar en una cuneta, cosa que, per sort, no s'esdevingué.

Declares que a “Escafarlata d’Empordà” has emprat el català que parles a casa. Què creus que diferencia el català que parles i escrius del que escoltem a TV3 o llegim a la premsa diària?

No voldria engegar el clàssic panegíric sobre l'empobriment de la llengua, però ho faré. El català estàndard, el de molts mitjans, ha optat per esbravar la llengua, se'ns diu que per mor d'una suposada comprensió ecumènica. Però a mi em fa l'efecte que, per aquest camí, anem perdent bous i esquelles. No ho sé, o sí: la roba ara es penja, però a casa encara l'estenem; la gent de la tele s'aixeca del llit, però a casa ens llevem; als serials, els protagonistes diuen que està plovent, però a casa, quan plou diem que plou... Ara bé, hi ha un cabàs de periodistes amatents, de blogaires i d'altres, que lluiten per mantenir un català ric, divers, vivaç, i d'aquests me'n declaro un admirador, perquè ells sols hi posen les ganes que la majoria no té.

Per què et defineixes com un pària?

Un pària és un desarrelat involuntari, en principi, però n'hi ha que ho som per voluntat pròpia. Jo hauria volgut quedar-me a l'Empordà, i de fet voldria viure-hi, però la vida m'ha dut per altres estimballs, i és per això que em considero un pària, sempre en l'accepció del desheretat en trànsit. Les imatges poètiques de vegades són així de xarones.

Com a escriptor, passa factura ser fill del corrector de Josep Pla?

Com comencen algunes contalles mallorquines, "era i no era". El meu pare corregia papers d'en Pla. Fins i tot, quan el tòtem de l'Empordà ja anava una mica passadet, li deia, al meu pare: Senyor Pujol, afegeixi o tregui el que consideri, faci-ho sense remordiments. I és així que en alguns llibres de Pla hi ha frases del meu pobre pare, frases més planianes que les del propi Pla! El meu pare és tot un monstre filològic En aquest sentit, és el meu crític menys subornable, perquè no me'n passa ni una. Tanmateix, la seva destresa amb la llengua m'ha fornit d'una voracitat que després, vet-ho aquí, m'ha convertit en escriptor. El meu pare bé val una missa!

El teu llibre és una mostra de virtuosisme lingüístic: prosa poderosa, rimes,  cal·ligrames, jocs de paraules, aforismes... Records i vivències en desordre, en un aparent “tal com raja”.  Com explicaries a un possible lector el que pot trobar  a “Escafarlata d’Empordà”?

És un llibre d'acord amb el nostre temps. És un llibre de menjar ràpid. Cada text és una història curta i tancada sobre si mateixa. Bo i així, i com tu dius, el "tal com raja" és aparent, perquè darrera hi ha una feinada de passar el ribot a la llengua, de forçar-la, a fi i efecte que sembli que s'escola amb naturalitat. El lector, la lectora, plegats hi trobaran un devessall d'instants, a mode d'anecdotari, però sempre amb una exigència de part meva: que tot sembli broma, o gairebé una mena d'escriptura automàtica, això no treu que costi copsar els dobles sentits, la cruesa que s'amaga a la rebotiga d'uns fets aparentment intrascendents, tous, cursis. Jo demano un esforç de lectura, coi, que si no sempre acabem empassant-nos literatura de baixa estofa, d'aquella que s'adquireix als aeroports!

Què podem esperar de la segona part de les teves memòries?

Podem esperar una matèria una mica més meditada i madura. La segona part versarà sobre la meva vida a Barcelona, entre els dinou anys i l'assoliment ¾riotes¾ de la maduresa, ara que en tinc trenta-set. Ara que, a despit de retratar un altre estat psicològic, potser menys esventat, ja us avanço que també hi haurà un cistell de violència, uns personatges al límit del que és canònic, uns ambients que ratllaran el grotesc. Ei, que sóc antropòleg de professió, o, el que és el mateix: la condició humana em fascina.

“Escafarlata d’Empordà” ha estat publicada per una editorial independent i molt jove, Edicions Sidillà, que tria molt acuradament les seves propostes. Com veus el futur de les editorials petites com ara Sidillà?

L'esdevenidor? No sé si és com el veig, o és com el desitjo. Tanmateix, m'ensumo que el futur de l'edició de qualitat, i no faig el pilota, és a les mans dels petits editors. Només cal veure el panorama. Per cada llibre bo que treu Labreu, Contravent, Sidillà, o Pol·len, i tants d'altres, les grans marques editorials en treuen vint de nefastos. Potser hi fa que les petites vagin coixes de subvencions, i ja se sap que la gana afila l'enginy...


Empar Fenández



Títol: Escafarlata d’Empordà. Paria d’un pària
Autor: Adrià Pujol Cruells
Pàgines 182
PVP: 17 €
ISBN: 978-84-938743-7-7
Desembre del 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada