Un matrimoni celebra el seu 21è aniversari de noces i s’allotgen el cap de setmana a l’hotel on van passar la nit de noces. No és la mateixa habitació, però l’escenari és el mateix. Il•lusionats es preparen per gaudir d’un cap de setmana romàntic, acompanyats d’un amic i la seva nova parella, una joveneta amb qui no tenen res en comú. Però el cap de setmana que havien planejat es comença a convertir en un infern on floreixen totes les misèries i rancúnies acumulades des de fa temps.
L’escena es desenvolupa en una habitació d’hotel. Quatre mobles i dos persones damunt l’escenari. No hi ha res més. I arranca la història. Home i dona demostren des de bon començament, visions diferents del seu matrimoni. Diferents, i abismalment allunyades. Mentre ell ja és feliç amb el que té, ja que “ara ja ho té tot”, ella troba a faltar allò que no pot explicar amb paraules. Com explicar que no vol continuar amb una farsa que no sap com aguantar? Evidentment, amb aquesta metàfora surten a l’aire desavinences entre els personatges.
La dona, lluitant contra un gegant invisible, indescriptible, que encercla totes les seves sensacions i els seus sentiments. Ella és la força de la intuïció, la sensibilitat portada a l’extrem. El seu món s’ensorra en un moment on descobreix que tot allò pel que ha viscut fins ara no té sentit. La seva vida s’obra davant un univers fosc contra el que ha de lluitar i per això està disposada a tot.
L’home s’abraça a la comoditat que la vida li ofereix: diners, qualitat de vida, posició, amics, matrimoni... tot està bé perquè està bé i així ha de continuar.
Arribat aquest punt, la lluita entre ambdós es torna ferotge i cap dels dos és incapaç d’entendre el que l’altre li proposa, però cap dels dos està disposat a tornar enrere. Només queda lluitar acarnissadament fins el desenllaç.
Dins d’aquesta trama tremenda, on surten sentiments molt enfonsats, els actors tenen una força a l’escenari tal que són capaços de atraure als espectadors fins al límit. És una trama tan real, tan actual i tan humana, que tothom pot patir el que ells pateixen. I t’introdueixen en el mateix món de dubtes i anàlisi on ells hi són. I tot hi així, són capaços de fer somriure a l’espectador, i fins i tot, esclatar rialles, no sé si per la realitat tan cruel on es mouen o perquè aquesta cruel realitat és la que ens envolta a tots.
Lluita exemplar de sentiments, lluita exemplar de sexes i lluita exemplar ideals. Drama exemplar protagonitzat per dos actors magnífics. Impressionant i molt recomanable.
Rosa Mingorance
ARA QUE HO TENIM TOT (Lee Blessing)
Jove Teatre Regina
Estrena 22 de maig de 2014
Amb Núria Casas iJaume Garcia-Arija.
Hola!
ResponEliminaDe qui és la direcció de l'obra?
Els actors s'han autodirigits? En aquest cas, el resultat és doblement de agraïr, ja que normalment, sense direcció els actors no aconsegueixen crear una bona obra ni tenir unes actuacions justes...
Enhorabona!