dimarts, 27 d’octubre de 2015

'Molt soroll per no res' dirigit per Àngel Llàcer i Manu Guix al Teatre Nacional de Catalunya



El rodatge d'una pel·lícula dels anys 50 és el rere fons de 'Molt soroll per no res', el musical inspirat en l'obra de Shakespeare que dirigeix ​​Àngel Llàcer.

Arribo al TNC una tarda de diumenge i em rep amb aquesta majestuositat que no té cap altre teatre en terres nostres. Les escales i columnes dissenyades per Bofill me assenyalen cap a les taquilles per recollir la meva entrada de premsa amb un cartell premonitori del que serà la funció 'Localitats exhaurides per avui'.

L'assignat  no és un lloc adequat per fer crítica de teatre, ja tenim uns anys i una miopia, per jutjar les expressions dels autors des de les altures de la platea, encara que em carrego d'actitud positiva per gaudir de l'espectacle.

Només començar surt Llàcer dient que apaguem els mòbils, donant pas a l'inici de la funció. Quan de sobte s'obre el teló i veiem a Aida Oset en el paper d'Hero amb un preciós vestit clar, enfundada amb uns guants a lo Rita Haywort, cantant 'Let' s do it 'com un àngel caigut del cel, mentre els seus companys li fan cors a un nivell més baix. Això em posa ja tendre d'entrada i em fa relaxar per gaudir de l'inici de la funció.


La coneguda temàtica d'una parella que odien l'amor i rebutgen caure mai en braços de ningú, es l'excusa per desenvolupar un show divertit, de ritme alt i qualitat musical suprema dirigida per Manu Guix; sense en cap moment perdre el sentit de l'humor com el que aporta Lloll Beltran a la trama.

Descans després d'una hora i mitja, però als vint minuts tornem per acabar completant dues hores i quaranta minuts, dirigits i interpretats per uns professionals que no només aconsegueixen fer-nos sortir amb un somriure a l'exterior de l'edifici, a mi em fan marxar enamorat d'Aida Oset, Bea Segura i de la seva forma de transmetre el seu art.

Si ha comprat entrada per a aquest espectacle sou afortunats, si és de la immensa majoria que no ha arribat a temps, us acompanyo en el sentiment.

Xavier Borrell


2 comentaris:

  1. A mi me ha parecido el caprichito de unos pocos realizados con el dinero de otros muchos...en una producción tan lujosa como tediosa.
    Más bien una colección de cromos y referencias tan dispares como injustificadas que suponemos que solo dejará satisfecho al ínclito Llacer inductor de este pastiche.
    Dicho lo cual hay que hacer mención a una escenografía muy lograda aunque con abundantes precedentes.

    En definitiva un plato del gusto de " Les tietes" aficionadas a las galas de fin de año de TV3
    "La nostra"

    ResponElimina