Laura de Andrés Creus continua decidida a divulgar la part mes fosca de la nostra historia per que res no quedi en l’oblit. Al 2010 va treure El preu de la fam el llibre dedicat a L’estraperlo i ara ho fa amb Barraques, la lluita dels invisibles, prologat per Pasqual Maragall per recordar d’on venen els barris mes humils de Barcelona. Venen de les barraques, unes construccions anàrquiques que es van pujar en el segle XIX am la funció de encabir la ma d’obra que fugia de la fam i cercava sobreviure a la Ciutat Comtal. Un llibre on es descobreixen fets i testimonis significatius d’una època de misèria en que les autoritats es van estimar mes no mirar fins que no els hi va fer falta, i quant ho van fer va ser amb un nyap de grans proporcions . Així com un homenatge a la gent que va viure en condicions infrahumanes i als anònims que van col·laborar desinteressadament per dóna’ls-hi una vida millor.
Ara sembla difícil de creure que les barraques existien no fa tants anys...
Sí, certament. A vegades ens sembla que la nostra ciutat, o les ciutats en general, sempre han tingut la fesomia que coneixem. Però, per posar un exemple, no fa tants anys que la ciutat de Barcelona va obrir-se al litoral marítim. Durant molt de temps, Barcelona va donar l'esquena a les seves platges i aquestes es van convertir en veritables caus de misèria. Les barraques s'enllaçaven des de Can Tunis i el Morrot fins a la desembocadura del Besòs, on depassat el terme municipal barceloní, el Camp de la Bota s'estenia fins a Sant Adrià. Només és un exemple. Durant dècades, els barris de barraques s’alçaven per tot arreu, generant una autèntica ciutat informal.
¿Quan es van donar compte les autoritats que amb les barraques tenien un problema?
La història de les barraques ha anat sempre lligada a l'evolució de la ciutat. Així, per exemple, als anys 20 van proliferar principalment a Montjuïc per allotjar els treballadors que venien d'arreu a fer possible el somni de l'Exposició Internacional de 1929, però a mida que la feina s'enllestia i s'apropava la data de la inauguració, els barracots van començar a fer nosa. Després de la guerra civil la situació fou ben diferent. Al règim franquista li comença a preocupar qui s'amaga a les barraques. No només són focus insalubres i de mal veure, sinó que ademés no faciliten gens la seva capacitat de control i repressió. No saben ben bé qui ve i qui s'amaga. El governador civil Acedo Colunga n'és molt conscient i emet una circular que serà molt important per dos motius. Per una banda, perquè prohibirà la construcció de noves barraques. Per l'altra, perquè per primera vegada posarà la lupa sobre la immigració que ve a casa nostra.
M’ha sorprès que explica al llibre que al principi s’ajudava a la gent a pagar el bitllet cap a Barcelona...
Existeixen discrepàncies sobre si l'allau migratori de la postguerra fou incentivat des de la cúpula franquista per mitigar qualsevol possibilitat de rebrot del catalanisme, incentivant els nouvinguts a venir. Alguns consideren que fou així i altres no troben una raó ferma on fixar aquesta idea. Sigui quina sigui l'explicació el que sí és cert és que moltíssims testimonis de les migracions interiors que es produeix en aquells moments recorden que des dels propis consistoris se'ls va abonar una part de l'import del bitllet de tren per al viatge. Era la figura del "medio billete". Inclús alguns confirmen que se'ls va pagar la totalitat de l'import perquè abandonessin el seu poble. Fins i tot, recorden, l'Església va fer de mitjancera terrenal per garantir-ho.. Com a mínim, doncs, semblaria que, a petita escala, des de les autoritats municipals, existí una voluntat d'incentivar aquests migracions interiors que, d'altra banda, al règim franquista de Madrid intentava impedir per, d'aquesta manera, garantir la situació de cada persona en el seu lloc d'origen per així tenir-los controlats i, si esqueia, poder-los represaliar.
I després no volien deixar venir mes gent...
La circular del governador civil Acedo Colunga posarà en marxa una policia repressora que s'encarregarà de detenir, confinar i retornar al seu lloc d'origen aquelles persones que, a l'arribar a Barcelona, no poden demostrar tenir una feina i un sostre, una "vivienda autorizada", és a dir, no una barraca. Les investigacions d'Imma Boj i Jaume V. Aroca permeten demostrar que, de 1952 a 1957, almenys 15.000 ciutadans espanyols que no complien aquestes condicions van ser "repatriados" -terminologia que apareix en la documentació entre el Govern Civil i l'Ajuntament de Barcelona- en no menys de 230 expedicions. És a dir, deportats dins de les seves fronteres. I és molt probable que aquestes deportacions comencessin molt abans, potser des de 1948.
Moltíssima. Si bé és cert que els nuclis barraquistes eren ben coneguts i feien nosa, els barraquistes esdevingueren aviat invisibles a ulls de les autoritats i de la societat. Aquesta gent tenia els mateixos deures, però cap dret. No disposaven de cap dels serveis als quals podia accedir un ciutadà: ni llum, ni aigua, ni escola, ni sanitat, etc. Queden absolutament desemparats. No obstant aquesta invisibilitat existeixen algunes persones que, d'una manera o una altra, acaben topant amb aquesta dura realitat i en fan una lluita pròpia. Parlo de religiosos -que malgrat posteriorment se'ls acusés de paternalisme i de fer beneficència, van estar allà presents omplint els buits que deixaven les autoritats-, però també d'assistents socials, metges, infermeres, professors... Cadascú aportant el seu petit gra de sorra enmig d'aquella devastació. I també d'altres professionals que van intentar fer visible allò invisible, situar el problema, des de periodistes fins a fotògrafs passant inclús per cineastes. Tots ells van haver de fer una doble lluita. D'una banda la lluita a barraques, i de l'altra, la lluita contra les autoritats. Perquè ajudant-los es buscaven un problema seriós amb el règim de Franco. Són l’altra cara de la mateixa moneda, i la seva tasca ha de ser també reconeguda.
Diu vostè al llibre que tot hi ser gent preparada sortien destrossats anímicament de les misèries que veien...
Per descomptat. Quan parles amb les persones que s'hi van implicar totes tenen una primera impressió molt impactant d'allò que van veure. Se'ls trencava el cor. Era com tenir el tercer món a tocar de les mans. I molts d'ells van pensar, després del primer dia, que no hi tornarien mai més, perquè allò els superava. Per sort s'ho van repensar i van fer una tasca imprescindible als nuclis de barraques.
A tot això només faltaven les riuades...
Les barraques van proliferar allà on podien, però les "terres de ningú" van ser on ho van fer amb major impacte. Muntanyes, platges i les lleres dels rius aviat quedaren empastifades d'infrahabitatge. Evidentment, llocs on la lògica no aconsellava que s'hi construís res. Els temporals marítims esguerraven cíclicament les barraques que resseguien la costa barcelonina. Una llevantada podia provocar l'esfondrament de la primera línia de barraques, la més propera al mar. Els esllavissaments de roques també van acabar amb la vida de molts barraquistes, per exemple, a la zona del Morrot, a Montjuïc. Però la situació més dramàtica es va viure, sens dubte, amb les inundacions del 1962, catastròfiques per al Vallès, que van acabar, extraoficialment, amb més d'un miler de persones mortes, la gran majoria, barraquistes que havien alçat la seva humil barraca a la llera del riu.
¿Eren les barraques un niu de violència que es contagiava per la ciutat?
Com a tot arreu, als nuclis de barraques es podia trobar de tot. Però sí que és cert que, pel fet de quedar més al marge de la ciutat, hi va proliferar, en alguns nuclis, certa delinqüència que acumulava la mala fama d’aquestes barriades. Molts testimonis que han parlat per al llibre comenten com aquesta fama els perseguia, i que la gent, en saber-ho, hi desconfiava obertament.
Suposo que els reallotjaments no serien sempre fàcils, però això dóna per a un altre estudi.
Com sempre en els governs corruptes deuria haver gent que va trobar en una necessitat una oportunitat de guanyar diners.
Sí, des del govern però també des de la societat en general. Molts van fer negoci venent totxanes, pedres, uralita, etc. als immigrants que acabaven d’arribar perquè aquests es construïssin la seva barraca. I també hi ha qui es va enriquir amb la compra-venda de barraques. Malauradament, la misèria sempre és beneficiosa per a qui vulgui fer negoci sense escrúpols, sobretot si té la impunitat d'estar del bàndol guanyador.
¿Va ser Pasqual Maragall (autor del pròleg del llibre) el principal impulsor de la seva desaparició?
Quan van arribar els ajuntaments democràtics es van trobar amb nombrosos problemes llastats de la dictadura. El problema de l’habitatge, i l’existència encara de nuclis barraquistes, en va ser un, i força important. Pasqual Maragall i el seu equip van fer un veritable esforç per acabar amb el problema responent a les necessitats dels barraquistes, treballant costat a costat amb ells per fer l’encaix més adient a la ciutat.
¿Estan les barraques ben recordades actualment?
Des que van desaparèixer els darrers nuclis barraquistes per a les Olimpíades, aquest fenomen urbanístic i social va quedar relegat. Però ha estat fa uns anys, arran de la investigació que dóna lloc a l’exposició “Barraques. La ciutat informal” i el posterior documental “Barraques. La ciutat oblidada” que se’n comença a fer ressò. És precisament la reivindicació d’un dels testimonis que apareix en aquest documental, una exbarraquista del Somorrostro que es lamenta de què en aquell tros on va viure res recordi que un dia van existir les barraques, la que engega l’engranatge de la Comissió per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques de Barcelona. Des del mes de març de 2011, el tram de platja entre l’Hospital del Mar fins al final del carrer Marina porta el nom de Platja del Somorrostro. El Turó de la Rovira també ha presentat un projecte de senyalització. I la Comissió treballa perquè cada nucli tingui el seu recordatori. La ciutat deu a aquesta gent que, almenys, tenir-los en la seva memòria històrica.
LAURA DE ANDRÉS CREUS
EDITORIAL: ARA LLIBRES
ISBN: 978-84-15224-15-0
PAGINES: 208
ANY 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada