Esther Miralles ens apropa a un mon poc conegut de la Guerra Civil espanyola, la gent que va decidir amagar-se per no haver d'anar a lluitar al front. Mitjançant un llibre que es una extensió d'un reportatge fet per TV3 molt enriquidor per la gent que encara vol saber més.
Amb aquest llibre es demostra que encara queden
temes per descobrir de la Guerra Civil?
Sí, hi ha temes
per descobrir, com el dels emboscats, i molts temes sobre els que es pot anar
aprenent més i més si obrim la mirada.
Expliques al llibre que va haver tota mena de
amagats independentment del bàndol. Va passar més a Catalunya que a altres
llocs?
No ho puc dir amb
certesa perquè no em consten estudis d'altres llocs amb els que pugui comparar
el tema dels que es van amagar per no anar al front. Puc dir que a Catalunya va
ser un fenomen important i seria interessant saber què va passar en els
territoris que van quedar sota el domini franquista.
A nivell estatal
hi ha un llibre que parla de la deserció tant en les files franquistes com les
republicanes (Pedro Corral, Desertores),
i realment es veu que era un fenomen
molt estès dins de tots dos bàndols.
Encara s'hi poden trobar restes d'amagatalls que
es poguessin restaurar per ensenyar a la gent com es van fer amb els refugis?
Hi ha molts
refugis que s'han ensorrat, sobretot les balmes i les coves que s'havien
construït expressament durant la guerra, però també hi ha molts altres que es
conserven. Ara bé, molts amagatalls presenten problemes d'accessibilitat (estan
dins dels terrenys de les masies, formen part de les cases) i de seguretat. A
més, en molts casos, els testimonis volen preservar la intimitat dels llocs, ja
que la seva existència és un secret guardat gelosament dins de la memòria
familiar.
Tenint en compte
totes aquestes limitacions, però valorant molt positivament la possibilitat de
senyalitzar adequadament alguns amagatalls per posar en valor aquest patrimoni,
el Consell Comarcal del Solsonès va dur a terme el projecte "El Solsonès,
terra d'emboscats" per incloure alguns espais singulars de la comarca dins
de la Xarxa d'Espais de Memòria del Memorial Democràtic. S'han senyalitzat les
rutes que porten a dos amagatalls -que estan interpretats in situ-, així com el Monument a les Masies de Solsona i el lloc on
estava un Batalló Discipinari de l'Exèrcit de l'Est, que és un camp de
presoners on van ser destinats molts desertors que van ser trobats. Es tracta
d'un projecte singular que permet conèixer la història dels emboscats en els
llocs on va tenir lloc aquesta història.
Dóna la sensació llegint el llibre que a vegades
la línia que separa ser d'un bàndol o de l'altre es molt fina. Es per això que
molta gent no va voler triar i es va amagar?
La línia era molt
fina i estava formada per una matèria que tenia més a veure amb les impressions
del que es vivia localment que amb els ideals que s'havien d'anar a defendre.
L'alçament militar i l'esclat de la revolució van tenir un impacte fortíssim a
tota la societat i, en les zones rurals, crec que aquesta revolució va ser especialment
"poc didàctica". Ens hem d'ubicar en el món rural l'any 36; les
persones gairebé no viatjaven (molta gent em relatava que el viatge de noces el
van fer a Barcelona), el mitjà de comunicació era la ràdio i, evidentment, el boca
orella era el gran canal per on circulaven les notícies i els rumors. En aquest
context els fets locals van fer decantar moltes consciències cap a una banda o
una altra, més enllà de les grans idees, tot i que no podem oblidar que els
llocs on es va estendre més el fenomen dels emboscats són les comarques rurals,
com el Solsonès i la Garrotxa, on hi havia un substrat social de caire molt
conservador i fins i tot fortament influït per les idees carlines.
Va haver la mateixa intensitat en buscar els amagats
en les dos parts de la confrontació?
No conec a fons
què va passar al bàndol franquista. Aquí el que el govern volia i necessitava
era homes al front. La lluita contra els emboscats tenia com a objectiu fer-los
sortir i enviar-los a combatre i en aquest sentit es van prendre diferents
mesures, que van anar des de la pressió (augment del control i les penes, empresonament
de familiars directes...) fins a indults generalitzats per als que s'hi
presentessin.
En alguns moments
i llocs la lluita contra els emboscats se solapa amb la lluita contra la
Cinquena Columna, perquè hi ha emboscats que formen part d'aquesta xarxa.
I dins de tot
plegat, cal esmentar que tot sovint els guàrdies d'assalt i altres forces
d'ordre públic que eren destinats a les zones rurals per buscar els emboscats,
anaven amb molta cura i no posaven massa entusiasme a l'hora d'endinsar-se dins
del boc; sabien que jugaven en camp contrari, que la muntanya era el terreny
dels emboscats, que probablement estaven armats i que tots els seus moviments
estaven controlats. Preferien evitar l'enfrontament. Com em va dir un
testimoni: "La vida, tothom se l'estima!"
Com han rebut els testimonis un llibre de una part
de la Guerra Civil de la que ningú ha fet mai ressò?
Bé, la veritat és
que molt bé. Ja van tenir el precedent en el documental que vam fer amb la
productora E2S i l'entitat de la que formo part, el Centre d'Estudis Lacetans,
per a Televisió de Catalunya, Emboscats. Memòria d'una geografia
secreta. El documental va suavitzar les pors i les reticències dels
testimonis a explicar la seva història ja que van veure que es tractava el tema
amb respecte i rigor, sense sensacionalisme ni prejudicis.
El llibre, que
m'ha permès aprofundir alguns temes, com el del paper de les dones o les
relacions dels emboscats amb les xarxes d'evasió i amb la Cinquena Columna, ha
tingut molt bona acollida també entre els descendents, ja que molta gent
coneixia la història del seu pare o del seu avi, però no tenia una visió de
conjunt, que és el que he intentat aportar ara en aquesta publicació.
Es la zona del Solsonès de la que més gent va
refugiar-se?
Al Solsonès
emboscar-se va ser la opció majoritària i a la Garrotxa també es va emboscar
molta gent. Són comarques que l'any 36 eren molt rurals, sense indústria ni
mines -i per tant, sense moviment obrer-, amb un fort pes de les idees
conservadores i d'església, tradició carlina, etc. També hi ajudava la
geografia del país, amb centenars de masies disseminades per la muntanya i molt
de bosc. Però em consten també amagats al Montseny, al Collsacabra, a Prades,
etc.
Hi ha estadístiques de aproximadament quanta gent
va amagar-se a Catalunya i la quantitat de víctimes?
No, com explico
al llibre: "Si el recompte dels combatents, dels morts i dels desapareguts
de la guerra ha estat durant molts anys un ball –i una batalla– de xifres,
saber quants desertors va haver-hi és encara més complicat: resulta realment
difícil verificar quants no es van presentar en cap de les crides a files que
va haver-hi, quants s’hi van presentar però van marxar de la instrucció, quants
van desertar del front, quants es van passar a l’altre bàndol, quants van
passar la guerra a l’estranger i quants van complir penes en batallons disciplinaris.
Els llibres de
registres de lleves que es conserven als fons municipals –i no sempre– són
només una de les fonts de consulta. Hi consten els que van ser cridats i es van
presentar a l’acte d’allistament. Aporten informació, però aquesta informació s’ha
de matisar molt, ja que el fet que un noi s’hi presentés no vol dir que després
no desaparegués o, en el sentit invers, que un que no s’havia presentat
inicialment no comparegués més tard".
Com a dada, amb
ocasió de l'indult de Negrin de l'agost del 38 sembla que, segons l'espionatge
franquista, només a Barcelona i rodalies es presenten 4.500 persones. En alguns
pobles del Solsonès la deserció va arribar al 90%.
Quin paper jugaven els delators a l’hora de
descobrir algun refugiat a un amagatall?
Va haver-hi
delators, persones que volien descobrir els amagats, bé per afinitat amb la
causa republicana, bé perquè no trobaven bé que alguns -germans, fills...-
s'estiguessin jugant la vida al front mentre altres la servessin a la
reraguarda, bé per fer punts davant el comitè, etc. Però jo no he trobar molts
casos. Als pobles tothom es coneixia i sabia de quin peu calçava el veí, per
tant si algú no era de fiar senzillament es prenien les mateixes precaucions
que amb un desconegut o amb els guàrdies d'assalt: alertar a distància als
emboscats del perill perquè no s'apropessin al mas, esborrar els signes de la seva
presència, alliçonar els nens sobre què havien de dir si algú els preguntava
res, etc. Malgrat això sí que es donen casos de persones que delaten els
emboscats, i he de dir que, quan això passava, el sospitós de la delació havia
de desaparèixer perquè tant els emboscats com els seus parents en més d'un cas
van portar a terme accions de venjança.
Xavier Borrell
Emboscats (La guerra dels que no hi van anar)
Esther Miralles
Editorial: ARA LLIBRES,
Año de edición 2013
ISBN 978-84-15224-92-1
Páginas: 232
