dilluns, 5 de setembre de 2011

Jo confesso / Yo confieso - Jaume Cabré

Jo confesso / Yo confieso
Jaume Cabré
Editorial: Proa / Destino
Pàgines: 998 / 1024
Primera edició: setembre de 2011
ISBN: 978-84-7588-253-6 / 978-84-2334-5083


“Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.” Així va començar Tolstoi la seva novel·la “Anna Karènina” i Jaume Cabré utilitza  a “Jo confesso” una fórmula que recorda extraordinàriament aquest inici. Un pensament d’Adrià Ardèvol, un dels protagonistes de la novel·la, que fa referència a la importància de créixer emparat per una família que  t’ajudi en la persecució de la felicitat serveix per iniciar el llarg trajecte que ens proposa Cabré: “Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. L’Adrià, sense dubtes el personatge central de la novel·la, creix en companyia d’un pare exigent fins al deliri i d’una mare incomprensiblement mancada d’afecte vers el seu fill i que també té, pel que fa a la seva formació, les seves pròpies expectatives. Com el lector comprovarà ben aviat, una família dissortada molt i molt especial. Trist, desconcertat i molt sol, L’Adrià Ardèvol es fa gran i acumula, en proporcions semblants indiferència i coneixements.
“Jo confesso” és una obra que flueix en un aparent desordre, tal com ho fan tot sovint els records que ens arriben barrejats, confosos i sovint incomplets, quasi a bocins. Seguint el fil de la memòria de l’Adrià, un noi superdotat que aspira a esdevenir erudit de la història del pensament i les idees, que en el present narratiu pateix Alzheimer i ha perdut ja la noció del passat i del present, ens endinsem en una novel·la molt ambiciosa. A “Jo confesso” Jaume Cabré es proposa l’exercici literari propi d’un mestre: confegir un puzzle gegantí amb diferents veus i temps narratius que només la perseverança del lector permet destriar, clarificar i interpretar. Cabré utilitza la història d’un violí únic i la d’un penjoll singular per establir paral·lelismes històrics entre episodis com ara el Nazisme i la Inquisició i per anar construint el que l’Adrià Ardèvol anomena una “història del mal”. Però “Jo confesso” parla de moltes més coses: de la solitud com a companya vital, de la manca d’estimació durant la infantessa com a estigma, de l’amistat com a valor, de l’amor que perdura, del desconcert de créixer, dels reptes propis i dels imposats, del dol per la pèrdua, de la indiferència, de la capacitat per fer mal...
Molt complexa en la seva concepció la novel·la planteja dificultats òbvies que exigeixen al lector una concentració constant i, tot sovint, tornar unes pàgines enrere per tal de comprovar la procedència dels diferents personatges –molts i d’origen molt divers- o per situar correctament el moment narratiu. La mateixa aplicació que ja requeria la lectura de “Les veus del Pamano”. “Jo confesso” és una obra que enlluerna pel seu abast temporal i geogràfic i per la seva alambicada  estructura però, aquestes característiques que fan que sigui una novel·la admirable, també provoquen desconcert i desànim en el lector que, a falta de millors condicions, aprofita per llegir qualsevol lloc i qualsevol moment.
Cabré parla en la presentació de l’obra de la voluntat d’escriure una novel·la europea i així serà, sense dubtes, puix que apareix properament a Alemanya, Itàlia, Holanda i França.

Empar Fernández

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada