Pep Bras: Fill de Josep i Maria va néixer el 25 de desembre del 1962. Amb la conya de ser el nou Mesies va créixer entre lletres, frases i històries. El 1980 l’editorial Oikos-Tau va publicar el seu primer llibre Escrivint amb els cent ulls de Laura i 32 anys desprès l’editorial Seix Barral ha publicat el seu 23é i, de moment, últim llibre La vida en siete minutos. Un llibre que narra la història d’un guionista que escriu guions per un programa que odia, el mateix guionista que de petit jugava a entrevistar personatges, una parella que surt voluntària a un espectacle de màgia i són hipnotitzats durant set minuts que són esborrats de les seves vides, un accident... O un assassinat.
Aquest últim llibre que has escrit La vida en siete minutos té una estructura molt peculiar. No és el típic llibre que amb la trama de forma lineal on els fets que passen al principi són narrats abans que els que succeeixen desprès. De fet és més aviat al contrari. Per tant, en un moment de lucidesa que he tingut, he decidit encarar la entrevista de la mateixa forma. És a dir, comencem parlant del teu futur i més endavant ja anirem reculant en el temps.
Com et veus dintre de 30 anys?
En general procuro no fer plans a molt llarg termini, perquè en l’època de retallades que vivim el més probable és que trenta anys es quedin en cinc o sis. En tot cas, d’aquí 30 anys en tindré 80. Suposo que hauré rebaixat una mica la meva activitat física, sexual i laboral; i espero que continuaré escrivint llibres.
I d’aquí 10 anys?
Tal i com està el mercat laboral, segurament repartint pizzes.
I quina és la teva ocupació actual? Tens algun projecte en ment?
En aquests moments estic fent d’escriptor full time, a l’espera que es confirmin alguns projectes com a guionista.
Parlem ara del teu últim llibre; La vida en siete minutos. Com se’t va acudir la trama principal de la novel·la?
El punt de partida és el moment en què el Toni i la Júlia es coneixen. Vaig topar casualment amb un cartell antic d’un espectacle de màgia i vaig tenir la “visió” d’una parella que es coneix durant un espectacle d’hipnosi. M’atreia molt la idea que dos desconeguts acabessin enamorant-se així, que tinguessin en comú uns minuts d’amnèsia. Trobo que és una arrencada molt potent i metafòrica. A partir d’aquí neixen les altres trames i subtrames de la història, que he anat teixint al voltant d’aquesta com una teranyina.
Generalment d’on treus la inspiració per escriure una història?
Depèn. La majoria de vegades d’una imatge molt potent que em ve al cap. No té per què ser necessàriament una imatge del principi, però sí que m’empeny a crear tota una història al voltant seu perquè tinc ganes d’explicar-la al lector. Després, a mida que vaig teixint la trama (un procés que pot durar mesos), van apareixent noves imatges. Són com els campaments base dels alpinistes. Sense aquests moments em seria molt complicar fer el cim.
Tronem a la novel·la en qüestió. Es podria dir que el personatge principal de la novel·la és el guionista Toni B. Murt. Et sens identificat amb ell?
Crec que els escriptors fiquem part del nostre ADN a tots els personatges. I sí, Toni B.Murt és guionista de televisió, té la meva edat, i en alguns moments del llibre fa o diu coses amb les que puc sentir-m’hi identificat. Però no sóc jo tota l’estona. Toni pren decisions que jo no hauria pres mai. I algunes d’aquestes decisions són les que fan possible la columna vertebral de la novel·la. En aquest sentit, no em sento ni més ni menys identificat que amb la majoria de personatges principals de la novel·la. Homes i dones.
La novel·la va intercalant els guions de la sèrie que ha escrit Toni B. Murt: Insomnes, però aquesta no conclou; has pensat a escriure una continuació on es vegi el desenllaç?
M’ho han preguntat molts lectors, que se sentien “enganxats” a Insomnes i es queden amb ganes de més. La segona temporada estava escrita, perquè jo necessitava saber com continuava abans de posar-me a escriure la novel·la. Però vaig prendre la decisió de tallar-la en aquest punt, i crec que és el millor per a l’estructura del llibre. Si no, s’hauria acabat menjant la història dels personatges reals, el Toni i la Júlia.
Creus que es podria dur a la televisió aquesta sèrie fictícia? T’agradaria?
Sí, i tant. Com a espectador agrairia molt que al nostre país es produïssin sèries així, perquè representarien una aposta pel risc que actualment no veig per enlloc. Aquí no hi ha una mentalitat com la de la BBC, és una utopia que sorgeixin productes com “Black mirror” o “Sherlock”. Ja m’agradaria.
Abans d’escriure aquesta novel·la eres un dels guionistes de El Terrat. A quants projectes d’aquesta productora has participat?
A gairebé tots. Pensa que vaig entrar al Terrat l’any 1995, quan només hi havia El Terrat de ràdio. He viscut en primera línia tota l’evolució de la productora des dels Sense títols, La Cosa Nostra, Una altra Cosa, Plats bruts, A pèl, Buenafuente... Això són moltes, moltes hores de televisió...
I de tots aquests programes i sèries que has fet amb El Terrat quin és del que més content estàs?
Jo sempre recordaré amb un carinyo especial les quatre temporades d’El Terrat de Ràdio. Era una festa seure cada dia, de dilluns a divendres, un parell d’hores als Estudis de Ràdio Barcelona i veure com l’Andreu, el Fermí Fernandes i l’Oriol Grau treien or del meu guió. Hauria d’haver pagat per treballar allí. També recordo com una experiència molt enriquidora La Cosa Nostra i les dues gales dels premis Goya amb l’Andreu.
Guardes més records de la època que estaves com a col·laborador al programa de ràdio El Terrat de la Cadena Ser?
El que et deia: un riure diari. A més, no tan sols vaig fer de guionista sinó que m’ocupava de la secció “El Terrat de les temptacions” (on m’ajudaven uns cracks jovenets com l’Òscar Dalmau i la Marta Alonso) i també era el “suplent” de l’Andreu quan es posava malalt (cosa que, afortunadament, passava molts pocs cops).
Com et vas iniciar en aquest programa?
Jo havia anat de convidat a El Terrat, per parlar del meu llibre “Orgasmes escabrosos”, i m’ho havia passat molt bé. Aleshores vaig treballar un any de guionista amb Júlia Otero, em vaig prendre un any sabàtic per escriure “L’edat dels monstres” (que va quedar finalista del Premi Sant Jordi) i, quan vaig decidir tornar a treballar, de seguida em va venir al cap el programa de l’Andreu. Així que vaig enviar-li una carta que deia, simplement: “Hola. Tinc gana. Tens feina?” Amb una targeta meva. L’endemà, l’Andreu em va trucar, va convidar-me a dinar i a les postres em va dir que era el nou guionista de la ràdio. Molt fort. Com diuen als anuncis, No intenten hacerlo en sus casas.
Un dels teus primers programes de ràdio va ser Els casos del Prudenci Bonavista de Ràdio 4. De que tractava aquest programa?
Era un concurs. El Prudenci Bonavista era un detectiu, una mena d’ Hercules Poirot a la catalana, que descrivia en primera persona les circumstàncies en què s’havia produït un assassinat. Hi havia quatre o cinc sospitosos, i la gent havia de trucar, dir qui havia estat i per què.
Que signifiquen per tu aquests primers programes?
En aquell moment, molt d’orgull, l’emoció de sentir el teu nom pronunciat pel locutor: “Un guió de Pep Bras”. Uau! Després, amb el temps, aquesta il·lusió individualista es va esvaint, i el que t’interessa són altres coses: que el producte quedi bé, per exemple.
Quin seria el consell que donaries a un guionista que es vol endinsar en aquest món?
Que no li faci mandra reescriure. Se suposa que tothom que vol ser guionista té un talent. El que falta és treballar-lo. I això vol dir escriure molt i, sobretot, reescriure.
A part ser guionista de programes i sèries, escriure novel·les i col·laborar en programes radiofònics també has participat en la premsa escrita en diaris com el Premià Informa o El Punt, has participat en Cinema com ara a la pel·lícula Lucrecia, has participat en teatre, publicitat, Gales de TV, etc. De totes aquestes coses quina és la que més t’agrada? Coincideix amb la que més has treballat?
A mi el que m’agrada més es escriure. Novel·les i contes. No depenc d’un pressupost, d’un nombre de càmeres, de si l’actor que ha de fer aquell paper s’ha llevat de mala llet aquell dia i diu que el guió no li fa gràcia. Quan escric novel·les, depenc de mi i ja està. I m’hi trobo molt còmode. Com a guionista, m’agrada sobretot el món de l’sketch. És un terreny força complicat però que crec que se’m dóna bé. Fins i tot em vaig dedicar uns anys a donar classes sobre aquest gènere en un curs de postgrau sobre guió a la Pompeu Fabra.
Retrocedim una mica més en el temps: quan i com et vas iniciar com a guionista?
Sense pretendre-ho. Jo vaig estudiar periodisme, i treballava com a reporter als informatius de Televisió Espanyola a Catalunya. Però paral·lelament anava publicant llibres, i algunes persones que els llegien es veu que van connectar amb meu sentit de l’humor i em m’anaven trucant perquè els escrivís guions. Primer vaig escriure uns gags per al programa de televisió de Pere Tàpies. Però la primera que em va fitxar oficialment com a guionista va ser Isabel Gemio, per a un programa de ràdio de matinada que es deia “No solo de día vive el hombre”.
Recta final de l’entrevista; arribem a la teva joventut. Eres bon estudiant?
Sí. El típic empollón quatre-ulls que treia 10 a tot. Si tornés enrere en el temps em faria ràbia a mi mateix.
De petit com portaves el fet de dir-te “Bras” de cognom? Ja se sap que els nens són molt cruels; et feien molts jocs de paraules amb aquest cognom?
Bras de Gitano. És el que em deien.
Tot i haver nascut al 25 de desembre i ser fill d’un pare que es diu Josep i una mare que es diu Maria com és que tu no et dius Jesús o Salvador?
No ho sé. Pensa que, per postres, el meu pare era fuster. Suposo que només faltava que la meva mare fos verge, i que parís entre un bou i una mula. Devien pensar: “no compleix tots els requisits per dir-se com el Mesies. Posem-li Josep i va que s’estrella.”
I ja per acabar, creus que has fet tot el que t’agradaria haver fet en la teva vida? O vas tenir oportunitats que vas deixar passar?
Noooooo, hi ha moltes coses que no he fet a la vida i que m’hauria encantat. Jo vaig començar a estudiar periodisme perquè volia ser director de cine, per exemple. I als 49 anys encara no he dirigit cap pel·li. I com això, moltes coses. L’important és no quedar-se mai parat. I no parlo de subsidis, sinó de mentalitat.
Moltes gràcies Pep. I no paris mai d’escriure!
Gràcies. De moment, fa un parell de setmanes vaig acabar el nou llibre, “La niña que hacía hablar a las muñecas” (títol provisional), que he estat escrivint durant els últims dos anys.
Carles Tamayo