Coia Valls torna amb 'El mercader' (Ediciones B), la seva segona novel·la a on ara repassa l'historia de Barcelona de l'Edat Mitjana, amb molt bona acollida per part dels lectors.
El Mercader és la teva segona novel·la i la seva temàtica s’allunya molt del que havies escrit fins ara. En quin moment vas decidir narrar una història ambientada a la Barcelona del segle XIV?
En el meu cas, difícilment es podria qualificar com una decisió. No em plantejo a quina època em vull remuntar, M’arriba una història i comença a moure la meva curiositat, aleshores m’hi cabusso. L’època em ve donada. La meva darrera novel.la El mercader va néixer durant el procés de descobriment de les meves arrels. Fa molt de temps que, amb l’ajuda d’un parent llunyà, construïm l’arbre genealògic de la família. Nosaltres som mercaders, pares, avis, besavis... Durant la recerca va caure a les nostres mans una tesis doctoral de Víctor Hurtado que ens va atrapar: Els Mitjavila. Una família de mercaders catalans al s. XIV. Als meus somnis, realitat i ficció van anar de la mà i la novel.la va ser una manera de posar fil a l’agulla a més d’’un homenatge a la memòria dels meus avantpassats. Uns homes i dones hereus de l’astúcia i l’esforç amb que una saga de gegants va aixecar el nostre país.
Trobes que ha estat un repte difícil, escriure una novel·la amb tanta història?
Sí que ho ha estat, per això mateix la recompensa és més dolça. M’agraden els reptes! He de dir, també, que sóc curiosa de mena i hi he après molt. Estic segura que l’aprenentatge no ha finalitzat, cada lector, lectora, fa la seva interpretació de la novel.la i en l’intercanvi seguim creixent.
La teva anterior novel·la, 'La Princesa de jade', també fa un recorregut per la història i ens remunta al segle VI. Quina d’aquestes dues obres t’ha costat més d’escriure pel que fa a la tasca de recerca històrica?
Ha estat un recorregut diferent. Jo diria que és com cada vegada que portes a terme un viatge. Apropar-me a les fonts del s.VI no va ser gens fàcil, especialment si volia ser rigorosa amb el context històric. Aquella vegada el Museu Guimet de Paris em va oferir informació de l’Orient que va enriquir molt l’escriptura. Els documentals, els llibres de viatges, llegir la poesia de l’època... va ser molt important. En el cas d’El Mercader, la gran dificultat va ser destriar entre tot el material que tenia a l’abast. Parlar amb historiadors, visitar els espais, aprofundir en matèries com el comerç, l’abastament de gra, mitjançant tesis doctorals d’estudiosos que hi han dedicat gran part de la seva vida. Són camins diferents, engrescadors, apassionants!
El protagonista del teu llibre, en Jaume Miravall, arriba a Barcelona per ser mercader. Com era la vida dels mercaders de l’època i quins privilegis tenien a la societat?
La societat d’aquella època era molt plural. Els diferents oficis començaven a organitzar-se a partir de gremis. Els mercaders eren uns nous personatges, en el sentit més professional de la paraula, que cercaven un lloc i una manera de fer. Mitjançant els llibres de comptes podem conèixer molt del seu ofici. Per altra banda, obrir-se a la mar era vèncer el terror al desconegut. Les històries de llegendes fosques i pors atàviques s’encarregaven de posar fre a l’avanç comercial i, també, personal dels homes i dones de la Baixa Edat Mitjana.
És un llibre que parla d’il·lusió i d’esperança, així com també de l’esforç i la constància per aconseguir els nostres somnis. Tot i que la història està ambientada al segle XIV, aquest esperit de lluita és atemporal i ens l’hauríem d’aplicar actualment degut als temps que corren. Has volgut donar un missatge esperançador als teus lectors i lectores?
No tinc la pretensió d’alliçonar ningú, però, per convicció i temperament, sóc una persona positiva de les que no es fan enrere a la primera de canvi. Crec que cal reinventar-nos en moments com el que estem vivint, cal cercar noves maneres i aprendre de tot plegat. Reivindico la cultura de l’esforç, la passió en allò que fas, sigui el que sigui, la superació personal, lluitar per les teves conviccions i ser honest amb tu mateix i amb els altres. Crec que la felicitat només pot trobar-se en aquesta línia.
A la novel·la també parles de la part més fosca de Barcelona, què és el que més ens pot sorprendre de les misèries de la ciutat a aquella època?
Hi ha episodis d’una gran duresa, però en cap moment és tractada des de la morbositat. Una de les meves troballes és l’existència de l’hostal “La flor del lliri” on hi vivien les ames de cria. Les dones benestants no criaven als seus fill i, mitjançant un contracte, cercaven la millor dida per fer-ho. La història d’algunes d’elles és colpidora.
Tanmateix es planteja la reflexió de la legitimitat de comerciar amb el dolor aliè, Sovint, en temps de crisi, hi ha personatges que s’enriqueixen portant a la misèria els altres...
Hi ha algun personatge del llibre que t’hagi costat més de crear que la resta? T’identifiques amb algun d’ells?
En aquesta novel.la m’havia proposat construir un personatge dolent, fosc i menyspreable. Alguns lectors m’havien reptat en aquest sentit. Jo diria que està servit!
Tots som una barreja de molts. Una mica d’en Jaume en relació a la seva manera de mirar més enllà, de no claudicar davant els obstacles i acceptar els errors com a part de l’aprenentatge; de l’Elvira i de la seva capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies; de l’Abelard i l’impuls energètic que el fa irreflexiu; de vegades, d’en Narcís, amb una sensibilitat que li permet descobrir el que altres no veuen, o de l’Alèxia, a qui ja anireu descobrint. Els percentatges en els ingredients són els que marquen la diferencia del resultat final.
Per últim, repetiràs l’experiència d’escriure una novel·la històrica?
Sí! Malgrat que no desestimo la possibilitat d’escriure del temps que m’ha tocat viure. M’apassiona remenar en altres èpoques. De fet ja tinc en dansa una nova novel·la que va en aquesta direcció.
Laura Mas
