En un moment en que el Barça arrasa esportivament per allà on va, és bo recordar que fa dècades es va viure un moment en que guanyar era molt difícil per culpa de tenir tots els elements en contra. Però a la llarga l’equip blaugrana sempre ha estat triomfant i ple de grans moments, com aquests que ens recull l’Andreu Gonzalez en el seu llibre ‘100 moments estel·lars del Barça' editat tant en castellà com en català.
Quin criteri ha fet servir per seleccionar 100 moments estel·lars i no mil en un club tan gran com aquest?Bé, triar el nombre d’articles va ser una de les tasques més fàcils. Perquè el llibre surt en una col·lecció que es diu de 100 en 100. Això volia dir que havia de tallar en arribar a aquesta xifra. Pel que fa a la tria dels moments, no la tenia tan clara. Sabia que el primer havia de ser la creació del club i l’últim, la Lliga de 2010 (quan vaig començar el llibre encara no s’havia aconseguit la tercera Lliga de Guardiola ni la segona Lliga de Campions de Wembley). A partir d’aquí, la resta es va anar configurant de mica en mica, a mesura que coneixia més detalls de la història del Barça. Treballo molt amb el principi d’Arquimedes: si se m’acut un capítol millor que un altre que ja existeix, el segon desallotja el primer.
Dels 100 moments, quin tant per cent serien de l’última dècada?
Doncs un bon grapat, gairebé una cinquena part. L’àmbit esportiu ha enlluernat durant el darrer decenni. Hem de tenir en compte que al bàsquet, que ha sigut una secció brillant en les últimes tres dècades, li va costar molt d’assolir la primacia continental. I pel que fa al futbol, la presidència de Laporta i els inicis de l’era Rosell estan sent immillorables. Amb algun sotrac en el primer cas, però magnífics en conjunt.
Va ser Johann Cruyff qui va donar el canvi de xip que necessitava el barcelonisme?
Rotundament, sí. Ja com a jugador, va acabar amb la segona època més llarga de sequera pel que fa a consecucions de Lligues. La gent se’l creuava pel carrer i li donava les gràcies. Encara eren temps de dictadura i en un club que és més que un club, una Lliga és més que un triomf esportiu. I pel que fa a la tasca com a entrenador, va acabar amb el que Menotti havia anomenat les “urgències històriques” (a principis dels 80, el club no comptava amb gaires Lligues i cap Copa d’Europa). Ras i curt, el Barça vivia acomplexat pel Madrid.
A part dels títols, el gran triomf de FC Barcelona és crear jugadors adequats per al seu sistema, provinents de La Masia?
Després de la Llei Bosman, els clubs d’arreu es van farcir de jugadors estrangers. Amb poques excepcions, com l’Athletic Club. Que el Barça pugui bastir un equip titular amb predomini de joves del planter i alhora competitiu és una raresa. Valdés, Puyol, Piqué, Iniesta, Cesc, Xavi, Messi... Una raresa que estalvia molts milions en fitxatges i que afavoreix la identificació del públic del país amb els jugadors.
Era més èpic guanyar títols a la dictadura?
Era força difícil, sí. Si es comparen els títols aconseguits pel Barça mentre el col·legi d’àrbitres el presidia José Plaza i els que han anat a parar a les vitrines del Madrid mentre la RFEF està dominada per Ángel María Villar, només hi ha una conclusió equànime: durant la dictadura franquista va haver-hi plazarato, però el villarato és un deliri. És difícil trobar democràcies on un club hagi guanyat tants campionats estatals de futbol. A Anglaterra, on fa més d’un segle que disputen una Lliga nacional, la igualtat Manchester United – Liverpool és gairebé total (19 a 18). Les 31 del Madrid en moltes menys edicions són un pèl sospitoses, no?
Creu que ja ha desaparegut la fama de pessimisme del soci culer?
Els seguidors més joves no saben ni què és això del pessimisme: només han viscut les vaques grasses i han celebrat triomfs l’un darrere l’altre. Pel que fa a alguns socis més veterans, amb més recorregut, que han viscut en carn pròpia grans desfetes, diria que el pessimisme es concreta en una capacitat fantàstica de detectar i mirar amb lupa d’augment el que va malament quan tot va com oli en un llum.Igual que és fàcil trobar molts moments estel·lars, també ho deu ser trobar molts de lamentables?
En el Barça, és fàcil trobar-hi no moments, sinó dècades lamentables. La pitjor de totes, esportivament, és la dels 60. El Reial Madrid es feia un fart de sumar Copes d’Europa i, mentrestant, el Barça no guanyava gaire res, tret d’alguna Copa del Rei escadussera. El club estava empenyorat per la compra del Camp Nou i el futbol no aixecava el cap.
Serà Leo Messi l’home més important de l’història del Barça?
Per a mi, no. Ho van ser Gamper, Alcántara, Samitier, Ramallets, César, Cruyff... Messi és una baula més en aquesta cadena. Cap part no és més important que el tot. Els culers ho seguirien sent sense aquest prodigi de la naturalesa.
Serien tan grans Messi i Guardiola per separat?
Probablement, no. El rendiment de Messi en la selecció argentina fa sospitar que no és tan fàcil aconseguir que rendeixi al nivell òptim. L’argentí és molt disciplinat pel que fa a alimentació, hàbits regulars de son i capacitat de donar-ho tot en els entrenaments i en els partits. Però crec que la simbiosi amb Guardiola és perfecta, perquè el de Santpedor sap treure tot el suc del jugador sense cremar-lo, sap fer per manera que se senti a gust amb l’equip el millor jugador de tots els temps.
Xavier Borrell
100 moments estel·lars del Barça / 100 momentos estelares del Barça
Andreu González Castro
Cossetania Edicions / Lectio Ediciones
ISBN: 978-84-9791-911-1 / 978-84-15-08816-5
Nombre de Pàgines: 256
Data primera edició: Novembre del 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada