Entrevista a Iñaki Rubio autor de 'Morts, qui us ha mort?

Iñaki Rubio publica 'Morts, qui us ha mort?' Sobre l’última execució pública a Andorra. Hem pogut parlar amb ell

Per què va decidir endinsar-se en la història de la darrera pena de mort a Andorra?

En primer lloc, el fet que sempre es deien i es publicaven les mateixes coses però hi havia detalls que em cridaven l’atenció, com per exemple, el cas que els dos germans que protagonitzen la història dormissin junts al mateix llit. Dos homes adults. I el petit va matar l’hereu d’una escopetada, però sense acarnissament de cap mena. Aquest detall i molts altres m’estranyaven. A Andorra era un tema parcialment conegut, però quan vaig començar la recerca vaig adonar-me que en realitat se sabia molt poc i tot el que es coneixia era molt inconsistent.

Per altra banda, la imatge de la lectura de la sentència a la plaça pública té una gran força icònica i demostra un ritualisme que semblava molt desfasat, tenint en compte que ens situem l’any 1943. De fet la composició de l’escena és idèntica a la de l’anterior pena capital, el 1896. El procediment, el ritual, van ser idèntics a com s’havia fet en segles passats.

Com va viure la gent del poble l'escena?

En el moment crec que amb una barreja de curiositat i estupefacció, mostrant obediència a les autoritats i sentint una profunda incredulitat pel que estava a punt de passar. El poble va actuar com un sol home. Van callar. Segurament sense saber que el seu silenci condemnava el reu, i una mica tot Andorra. Després dels fets, tot el país va quedar trasbalsat i van interioritzar una mena de sentiment de culpa una mica estrany perquè els va empènyer a no parlar públicament de l’afer.

S'havien publicat moltes coses de l'execució?

Molt poc, gairebé res. El 1981 Antoni Morell escriu el que ha passat a ser l’obra fundacional de la literatura moderna andorrana: les Set lletanies de mort estaven inspirades en el cas de l’últim condemnat a mort d’Andorra, però eren una ficció que té una lectura en clau metafòrica. Jo volia explicar la història real. Què va passar realment? Com van anar els fets? Com van jutjar el Pere Areny? Semblava que ningú no ho sabia.

La gent gran que va viure el terrible fet va callar durant temps el que va veure?

Exacte. Són més de 75 anys de silenci. Un silenci que s’havia empassat la història i tots els seus protagonistes i testimonis. Durant dècades va ser un tema tabú. Quan vaig començar la recerca, la gent més gran amb qui vaig parlar em van dir: “Aquest tema no el toquem, que fa mal a Andorra”. Tothom va interioritzar un sentiment de culpa col·lectiva i per a mi, això demostra que hi havia una certa consciència que tot allò no es va fer bé.

Però una cosa és que no se’n parlés en públic, però sí a casa o a la tertúlia de cafè. És així com he pogut recuperar molts detalls i enraonies que havien quedat enganxades al cas, rumors que fins i tot havien substituït la història real. En aquell moment a Andorra no hi havia mitjans de comunicació i tots aquests rumors, gairebé convertits en llegendes o mites han anat passant d’una generació a la següent. La meva feina també ha estat esporgar fins on he pogut totes aquestes enraonies i deixar la història real despullada, sense afegits. Real i dura com va ser.

La primera part del llibre és un relat de la vida a muntanya. S'ha inspirat en clàssics que narren el tema per escriure-ho?                                                                                                                         

Sí, si considerem que Dos taüts blancs i dos de negres, és un clàssic. Quan jo vaig començar la recerca, feia només un parell d’anys que havia sortit el llibre del Pep Coll, que a més relata uns fet tràgics, també en una família i el mateix any. Va ser un motor per escriure. Un altre llibre que tenia en ment quan treballava era A sang freda de Truman Capote. També hi ha alguna cosa de Faulkner i els drames rurals com Mentre em moria.

Per amarar-me de la vida de muntanya d’abans, a banda de fer els recorreguts per les muntanyes que feien els protagonistes, he consultat vídeos d’etnografia de l’Arxiu nacional d’Andorra, on la gent gran de muntanya explica la vida ancestral en aquestes latituds; també el fet de llegir el volum Dones d’Andorra em va ser útil, i molt profitós per polir els contorns de les germanes. A banda, aquests document lingüísticament parlant és una mina.

Va influir el fet que el territori estava envoltat de sistemes dictatorials en l'angoixa que es vivia a l'hora de jutjar l'executat?

Per descomptat. Pensa que els nazis corrien alegrament per aquestes valls, la Gestapo feia ràtzies a Andorra contra les xarxes d’evasió i tenia espies. A Canillo mateix hi ha un personatge sinistre, que es passejava amb un gos negre i pistola a la cintura i que tothom sospitava que era un espia a sou dels alemanys -com realment era el cas.

El president del Tribunal de Corts, que va jutjar el Pere, era un francès afí als nazis i quan es va acabar la Guerra Mundial va haver de fugir cames ajudeu-me perquè el buscaven, acusat de col·laboracionista. En aquest context Andorra rep pressions de totes bandes i és un país molt fràgil.

Per què creu que ningú es va preocupar de conèixer la salut mental de l'executat en cap moment abans de prendre la decisió fatal?

Al llibre apunto diverses hipòtesis i aproximacions però no les puc confirmar. En tot cas, però, hem de tenir present que per a la gent d’aquell temps, poc cultivada i amb poc món, no devien saber ni què era una malaltia mental, que a més estigmatitzava molt la persona. Una germana del Pere, l’Àngela, patia un deteriorament mental sever, una esquizofrènia greu. El Pere semblava més normal i per això la resta esperaven que es comportés com una persona normal. Però era una expectativa que no podia satisfer. Sense diagnòstic ni tractament, no podia anar bé.

Però el més greu és que el tribunal mateix reconeix que té les capacitats mentals debilitades, així ho diuen. I no els hi passa pel cap que això pugui ser ni tan sols un atenuant. És molt greu. Un crim de justícia i d’humanitat. Però tornem al context: vivim el moment més dur de la postguerra espanyola i a Europa proliferen els camps de concentració i els camps d’extermini apliquen la solució final. És la part més virulenta de la guerra i sembla que la vida humana no valgui res.

Es pot dir que aquest moment en el temps marca el pas de la vida tradicional d'Andorra a un moment més modern?

És exactament això. Encara no ha començat el turisme de masses però és el moment en què Andorra comença a caminar cap a la modernitat. Són les primeres passes. Al llibre es veu com coexisteixen aquestes dues andorres, una més ancestral, lligada al treball de la terra i el bestiar, i una altra gent amb estudis, que ha vist una mica de món i que pensen i parlen d’una altra manera. Cadascuna té el seu cosmos mental, unes regles inamovibles per a uns i una modernitat fràgil per als altres. Se solapen i hi ha una certa fricció entre aquests dos mons.

Com va ser entrar a la casa familiar on es va dur a terme l’assassinat?

Vaig tenir la gran sort de poder entrar a la casa quan duia pràcticament 70 anys tancada i barrada des que van passar els fets. Em va causar una impressió molt intensa. Tot havia quedat abandonat l’any 1943: els baüls, els llits, l’aram de la cuina, la roba. El terra del soler tremolava i feia la impressió que se’ns podia ensorrar sota els peus. La casa transmetia una sensació molt dura, gairebé violenta, hostil. Com si l’hostilitat del món del 1943 hagués entrat en aquella casa i hi hagués quedat atrapada.

Està sorprès pel ressò que està tenint aquest llibre en tot el territori català?

Sí i no. Jo escrivia el llibre conscient que hi havia dos tipus de lectors: per una banda el lector local que coneixia el territori i algunes coses de la història; però la majoria de lectors no la coneixien i calia buscar estratègies per captar l’atenció i l’interès de tots dos. I per això era important traslladar el lector català a un món que li queda molt lluny, i era fonamental que el llenguatge, les descripcions i l’ambientació situessin el lector en un mas aïllat a la muntanya, a 1700 m.

El que sí que m’ha sorprès és que tot anés tan de pressa, que els comentaris elogiosos apareguessin en pocs dies, el ressò mediàtic i que en poc més d’una setmana s’hagi hagut de fer la segona edició. Però si encara no hem tingut temps de fer la presentació per al públic! Suposo que ha influït que el Carles Porta ha popularitzat el gènere del true crime (tot i que jo fa cinc anys que vaig començar el llibre i en aquell moment ni per casualitat hauria pensat que aquest gènere tindria aquesta tirada). Penso, també, que potser la gent arriba al llibre per diversos camins però que després el llibre s’aguanta sol i que el boca-orella també pot ajudar molt.

Xavier Borrell

MORTS, QUI US HA MORT?

 Iñaki Rubio

Nº de páginas:360

Editorial:COMANEGRA

Idioma:CATALÁN

ISBN: 9788418022951

Año de edición: 2021

Fecha de lanzamiento: 01/09/2021

Comprar a Amazon