Entrevista a Tània Juste, autora d' ‘Els anys robats’

Tània Juste torna al món de la ficció amb aquesta segona novel•la, ‘Els anys robats’ (Columna), per parlar d’una relació en uns temps complicat, a on prenen un protagonisme especial l’aviació republicana, l’exili i sobre tot les guerres. Amb una història on als protagonistes els hi roben el seu be més preuat, la vida.


Tenia premeditat situar la història d’aquesta novel•la just després de l’anterior, ‘A flor de pell’ (La Magrana 2009)?

En absolut. Simplement, una història em xiuxiuejava feia temps a l’orella i aquesta història, que és la d’ Els anys robats, succeïa en uns anys molt determinats: la fi de la guerra civil i el trencament de molts somnis i molts futurs. Un moment en que tot es capgira i les decisions, de vegades, no les van arribar a prendre les persones sinó les pròpies circumstàncies.

Al epíleg del llibre explica que es va emocionar al escoltar les histories dels aviadors republicans, ja tenia la trama traçada abans de conèixer-los? 

Diríem que tenia la idea inicial, les línies bàsiques de la història que volia explicar, però el personatge principal i bona part dels secundaris van anar adquirint tons i matisos inimaginables per a mi al principi, i tot gràcies als molts i moltes amb qui vaig poder parlar.

Li ha costat molt documentar-se sobre els models i la història dels avions republicans?


Era una completa inexperta en matèria d’aviació! El primer dia que em vaig presentar a l’ADAR (l’Associació d’Aviadors de la República) i em van començar a ensenyar les maquetes d’avions, em van començar a explicar les característiques tècniques de l’un i de l’altre... vaig adonar-me’n que m’esperava molta feina. Afortunadament, allà mateix hi vaig trobar un bon aliat en aquest camp: l’historiador David Íñiguez. Ell em va guiar a través de llibres, documents i explicacions de tota mena.

Queda alguna resta en peus del aeròdrom de Santa Margarida i els Monjos?

El mateix David Íñiguez em va convidar un dia a visitar-lo. Justament on ara hi tornen a haver camps de vinya (per habilitar l’aeròdrom havien arrencat els ceps, aplanat la terra i construït les pistes de vol necessàries), vam passejar i em va anar donant tots els detalls. Què en queda? Moltes coses: el refugi antiaeri, l’edificació que va servir a l’Estat Major per a les tasques militars i administratives i, sobretot, des de fa ben poc hi ha un museu magnífic, el CIARGA (Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria), una joia on s’hi exposen relíquies, fotografies, restes i documentació valuosíssima per a qui es vulgui fer una idea de qui eren aquells herois de l’aire que van lluitar per la República.

Consideren la gent que va estar a l’exili aquells anys com ‘robats’ o, pel contrari, son experiències acumulades?

El llibre porta per títol ‘Els anys robats’ perquè és exactament el que em van transmetre moltes de les persones amb qui vaig parlar: sí, els van robar uns anys, els anys de la seva joventut, i ningú ni res els els va retornar.

Sobta molt en la història el moment en que va haver gent que havia de triar entre ser agafat pels nazis o fugir de l’Espanya franquista on sabien que no serien ben rebuts...

Molts consideraven que tornar a una Espanya governada per Franco era una traïció a la causa per la qual havien lluitat. Veritablement, un cop esclatada la Segona Guerra Mundial i mentre els nazis escurçaven el cercle dels que es trobaven a França, el perill dels republicans era doble, el dimoni tenia dues cares. Quina triar? Cadascú va prendre la seva pròpia decisió. Jo penso que totes, en qualsevol cas, van ser valentes.

Arriba un moment en que un personatge defensa la política pactista del Mariscal Petain. Creu que han estat un xic incompresos els mandataris francesos que van decidir prendre aquesta postura a exiliar-se?
Quan a l’estiu del 1940 bona part de França és ocupada pels alemanys, i Hitler i Pétain signen l’armistici segons el qual el país queda dividit en dues parts diferenciades –la “França ocupada” i la “França lliure”, com li diuen aleshores–, moltes famílies de francesos se senten alleujats perquè, fet i fet, els queda una part on els alemanys ja no hi posaran els peus. N’hi ha que pensen que Pétain, fet i fet, els pot ajudar a recuperar els seus fills empresonats pels alemanys, n’hi ha que el veuen com un heroi que almenys no els ha abandonat com ho han fet les autoritats franceses que han “fugit” a Anglaterra. Però De Gaulle no trigarà gaire a liderar la resistència des del país anglosaxó i llançarà una crida per ràdio dirigida als francesos perquè no es rendeixin, perquè lluitin des de la Resistència per acabar amb l’enemic feixista. Tot això mentre Pétain col•labora cada dia més i més amb els nazis. A França, en aquells anys, hi va haver confrontació de posicions, interessos diversos que van portar, en molts casos, a denunciar-se els uns als altres i a viure en un veritable pànic que cada vegada els faria actuar de manera més contradictòria.
No penso que el govern col•laboracionista de Pétain  fes res de bo, ni que hagi estat incomprès, ja que va demostrar que en la França que anomenaven “lliure”, només ho eren, de lliures, els que no tenien sang jueva, ni estrangera, ni gitana ni altres ètnies “no desitjades”.

Ha afrontat escriure una segona novel•la amb més pressió, sabent que ja tindria fidels lectors?

No crec que pugui deixar d’escriure mai, perquè estimo aquest ofici i em fa feliç. M’agradaria no decebre i per això provo de posar-me nous reptes a cada llibre. Però qualsevol persona a qui li agradi explicar històries, sigui des de la literatura, des del cinema o des del teatre, es trobarà amb defensors i detractors, mai es pot agradar a tothom (si més no, seria sospitós). Així que, primerament, un ha de creure en la seva història per després poder arribar als altres.

Farà en una tercera entrega una continuació situada en la postguerra espanyola?


Tant amb ‘A flor de pell’ com amb ‘Els anys robats’ m’ha succeït una cosa irremeiable: he estimat tant els meus personatges que em nego a pensar que no tindran, algun dia, una continuïtat. Però ara per ara, hi ha una tercera novel•la en marxa i podríem dir que abasta un període de la història tan extens que cobreix l’abans, el durant i el després dels meus dos primers llibres.

Xavier Borrell



Els anys robats
Tània Juste
Data de publicació 

15/05/2012

ISBN

978-84-6641-446-3

Pàgines  304 pags
Columna Edicions