‘El comte Arnau’ a ulls de Bonnín

El comte Arnau

Joan Maragall

Sala Gran TNC

Dramatúrgia a partir de:

«El comte Arnau», Visions & cants (1900)

«L’ànima», Enllà (1906)

«La fi del comte l’Arnau», Seqüències (1911)

El TNC tanca el seu homenatge a Joan Maragall amb una obra basada en la versió que va fer l’escriptor català d’‘El comte Arnau’ dirigida per Hermann Bonnín. L’espectacle comença abans que s’apaguin les llums quan un home de mitjana edat, que duu un tratge gris, apareix a l’escenari i s’asseu al terra. Allà roman quiet, impassible al murmuri de la gent, fins que s’apaguen les llums i, acte seguit, comença a parlar. Es tracta del narrador, que ens explica la història del comte Arnau i ens acompanya amb la seva agradable veu al llarg de tota l’obra, extraient més d’una conclusió filosòfica a partir de les desgràcies que pateix el protagonista. A pocs minuts de començar, una música melodiosa sona a dalt de la sala i tot el públic es gira immediatament. Són les veus dels cantants del Cor de la Cambra del Palau de la Música Catalana, que mentre canten caminen escales avall fins arribar a l’escenari formant part de l’obra com a personatges. Però no ens enganyem, no és que els del Cor tinguin virtuts dramatúrgiques; les seves aparicions es redueixen a cantarelles que, si bé són agradables, acaben resultant una mica repetitives. Ernest Villegas, que interpreta al comte Arnau, apareix amb força a l’escenari i ens sedueix amb una veu greu i forta que va acompanyada de constants moviments de capa. També són destacables les actuacions d’Anna Ycobalzeta com a Adalaiza i d’Àngels Bassas com a Elvira. Tot i que a cap dels actors es pot dir que li quedi gran el paper, més d’un d’ells sembla totalment desubicat i innecessari en un escenari on solen estar presents masses personatges que resten sense parlar durant molts minuts i queden aïllats temporalment de la història. El que és innegable és que Bonnín ha arriscat en aquesta obra i ha volgut innovar amb idees que, no obstant, no acaben de quallar. Potser el que juga més en contra seu és que s’hagi pres massa al peu de la lletra el fet de representar de manera fidel l’obra original de Maragall i el resultat és una història que només resulta entenedora per aquells qui la coneguin d’avantmà. La del comte Arnau és una vida tràgica: es tracta d’una ànima en pena condemnada a cavalcar eternament per la gran quantitat de pecats que ha comés. És per aquest motiu que l’obra està acompanyada d’un to dramàtic i una posada en escena força tenebrosa que no desapareixen fins al final i que a més d’un li pot deixar un regust amarg. Tot i així, quan surten els actors a saludar el públic no para d’aplaudir de manera incansable. Purs formalismes. Quan un s’aixeca de la cadira per abandonar la sala confirma que les opinions són diverses i, per una banda, sent a gent entusiasmada, però el que més abunden són els esbufecs que manifesten l’alleujament perquè finalment s’hagi acabat l’obra. Tan sols un consell: si voleu anar-la a veure llegiu una mica de què va la història perquè si no és probable que perdeu el fil de la trama.  

Laura Mas Jiménez

Repartiment

El comte Arnau .............................................................................. Ernest Villegas

El Poeta ..............................................................................................Joan Crosas

Adalaisa .....................................................................................Anna Ycobalzeta

Elvira ..............................................................................................Àngels Bassas

Corifeu de les veus de la terra .......................................................... Vicenta Ndongo

Corifeu dels mossos .......................................................................Enric Arquimbau

La donzella ........................................................................................ Miranda Gas

I del Cor de cambra del Palau de la Música Catalana:

Filles ..................................... Assumpta Cumí, Araceli Esquerra, Míriam Garriga

Una presència ......................................................................................Toni Gubau